LES MARQUES DE LA HYBRIS

Híbrid de híbrid i animal

Hi ha un determinat tipus de monstres que, com bé deia aquell, són gestats pels somniejos de la raó. En general acostumen a ser somiejos no pas lúbrics, sinó polsegosos, plens de rocallams i d’una sòrdida uniformitat. Monstres sense aparença de monstres. Però aquí ens volem delectar amb un altre tipus de monstruositat. Aquella que es produeix a les profundes superfícies de la pell i dels seus signes, allà on s’escarifica i s’esquinça la suavitat de l’existència fins a convertir-la en quelcom impertinent. De la mateixa manera que el llenguatge té les seves pròpies aberracions, els seus tropos poètics que superen el marc de la simple metàfora i esdevenen abjeccions sense cap altre objectiu que el crim en si mateix i la constatació que és possible, la matèria de la nostra realitat física també té les seves Quimeres, els seus assemblatges monstruosos. Perspectives improbables però no pas impossibles, alimentades pel desconcert i la presumpció d’una terrible innocència. La diferència entre la Quimera i la Utopia és de caràcter polític, però també estètic: una s’injecta en la narració com a amenaça latent de singular desequilibri; l’altra s’ubica com a edificant referent de tota possible narració des de la talaia inaccessible de la seva perfecció. Spinoza ho deixava molt clar quan escrivia, curiosament, sobre ètica: “no sabem què pot un cos”. L’únic que sabem és precisament la seva possibilitat d’arribar a ser quelcom imprevist, l’anunci d’alguna cosa que, en certa manera, ens superi. Endut pel moviment frenètic cap enfora, cap a l’exterior i també cap al futur, el nostre cos es transforma en un ens pertorbat que no en té prou amb si mateix per sadollar-se de totes les promeses de poder i desig. Arribats a aquest punt, l’evolució pot arribar a ser un concepte caduc: plantar cara a la vida implicarà potser ja no avançar amb aquesta, sinó avançar-s’hi. I ser humà implicarà no tenir-ne prou de ser-ho.

Resulta ja prou significatiu que el preàmbul etimològic sobre l’assumpte que anem a tractar estigui marcat de vell antuvi per un fenomen de contaminació. El rastre cap als orígens de tot això ens obliga a bifurcar la senda i viatjar per l’imaginari grec al mateix temps que pel llatí. La hybris grega és un concepte que designa una situació específicament humana com és la de la supèrbia, la incontinència i la poca predisposició a seguir els dictats de la llei, sigui la llei dels Déus o bé la que, amb el triomf del Logos, es basa en la virtuosa prudència marcada per la raó. Tractant-se d’un problema d’àmbit jurídic, les repercussions del mateix entren directament en el terreny de la sanció i del càstig. Si dirigim, però, la nostra atenció cap al concepte llatí d’hybrida ens trobarem amb quelcom que no té tant a veure amb el “cos jurídic” com amb el “cos fisiològic”: mescla, impuresa, sang bastarda. Quelcom, per tant, molt més associat a l’impuls, l’animalitat i un cert suplement de desig fora mida i, en molts casos, inconscient. En principi, les dues nocions no comparteixen el mateix bressol; cada una d’elles navega per cursos diferents i no semblen pas remetre’s a la mateixa cosa. I, amb tot, existeix la teoria força assumida que la presència de la “y” al terme llatí es deu, precisament, per contaminació respecte del grec. Una contaminació lingüística que, forçant el pensament -amb tot és l’única manera seriosa d’obligar-lo a treballar- dibuixaria una estranya i fascinant confluència; un interval d’imatges i recursos el correlat dels quals seria “la hibridació com a transgressió”: la mescla impura en el si de la corporalitat humana comportaria així un desafiament luxuriós a la llei i a la virtut. Es tracta d’una correlació no fixada, no legislada. I, per tant, transgressora en si mateixa. El sol fet de pensar-ho té ja els contorns de la monstruositat. La hybris de la hybris.

Abans parlàvem de la Quimera. No deixa de ser natural que sigui el pensament mític el que funda la fantasia de l’aberració, la fauna dolorosa i amenaçant dels éssers dotats d’una complexitat monstruosa. A la narració mítica sempre batega una incòmoda fascinació dels herois protagonistes per aquesta animalitat polimòrfica: enfrontats a l’interrogant d’una poètica que escapa dels confins de la seva incipient racionalitat, els humans o bé pugnen per sotmetre-la i fugir així dels seus particulars laberints (Teseu i el Minotaure, Belerofont i la Quimera) o bé lluiten per desentortolligar els enigmes que els plantegen (Èdip i l’Esfinx). En un i altre cas, però, la humanitat cerca sempre imposar les seves pròpies perspectives i no deixar escletxes al monstre. Amb el temps, els laberints esdevindran geometries a la mesura de l’home, que n’establirà els postulats, i els enigmes dels oracles deixaran pas als interrogants formulats pel logos i la seva serena sapiència. Un cop la humanitat prengui plena consciència de si mateixa també ho farà d’allò que queda fora de la seva esfera. La Hybris ja no conviurà amb ella, perquè l’humà passarà a ser la narració de si mateix, mentre que el monstre quedarà confinat als marges exteriors, allà on fins i tot la poètica no pot retre’n comptes. El monstre passarà a ser, netament, cosa de bojos.

Farà falta que la mateixa existència humana assumeixi una desesperada necessitat d’embogir perquè la Quimera pugui tornar a treure el cap. Segles de crides a l’ordre i de monstres racionals havien de trobar tard o d’hora una rèplica a l’alçada de les circumstàncies. I el desvarieg de les avanguardes, amb totes les seves posteriors bifurcacions, acompleix aquest frenètic requeriment. Arrossegant les premonitòries indicacions de Nietzsche sobre la necessitat de superar la condició humana, línies de fuga com les marcades pel futurisme, dadà i altres ovelles negres xipollegen sense complexos per aquests aiguabarreigs. El subjecte és dut fins al límit de la seva pròpia resistència, convidat a afartar-se de si mateix i començar a temptejar la mutació amb d’altres singularitats: els autòmats desastrosos de Picabia són la projecció d’un desig maquínic que esquinça la integritat corporal i psicològica de l’individu, com també ho són els poemes-objecte surrealistes i com ho és també el màxim comú divisor de la sorollosa velocitat futurista. El poeta seduït per la lascívia del motor és probablement el primer cas declarat de simbiosi biotecnològica. Marinetti és el patriarca del cyborg.

Animalització hibrida d’un híbrid

Assumim que el decurs de les coses a nivell històric ha deixat de banda la carnalitat animal com a preàmbul de les noves quimeres: el món abduït per la tekhné troba en d’altres paratges més artificials el doll de fantasia necessari per a transgredir la seva humanitat. El creixement exponencial de la tecnofília té a més un factor distintiu respecte de les formes pretèrites d’aberració: la monstruositat no és ara quelcom al que la humanitat s’enfronti amb la voluntat d’assentar el seu territori, sinó que és quelcom generat per la voluntat humana de transgredir la seva territorialitat: el monstre ha passat de generar por de ser un producte del desig. I també ha passat de ser un nèmesi a hibridar-se amb allò humà, a ser-ne un vector. El concepte d’hibridació s’ha empeltat amb una delerosa naturalitat a diversos imaginaris i no només aquells més estretament vinculats amb la transgressió. El món ha esdevingut un territori poblat d’interfícies i de constants possibilitats d’esvaïment i mutació. No cal remetre’s a la iconografia més explícita sobre això, per bé que no cal tampoc oblidar el component d’anticipació -en alguns casos, pertorbadora- que atresora la literatura especulativa. El cyborg és ja una qüestió real:

A finals del segle XX -la nostra era, un temps mític-, tots som quimeres, híbrids teoritzats i fabricats de màquina i organisme; en d’altres paraules, tots som cyborgs. Aquesta és la nostra ontologia, ens atorga la nostra política. És una imatge condensada d’imaginació i de realitat material, centres ambdós que, units, estructuren qualsevol possibilitat de transformació històrica

Haraway, D: Manifiesto Cyborg

Aplicarem, per tant, una àmplia i generosa perspectiva a l’hora de tractar amb la hibridació tecnològica. Hi ha una dimensió d’aquesta de caràcter netament funcional: des dels implants quirúrgics destinats a impedir que el decurs de la vida normal es vegi dramàticament interromput fins a tota la cort de dispositius tècnics que permeten la simplificació (aparent) de la quotidianeïtat, amb els quals establim rutines de simbiosi cada cop més automàtiques (un individu al volant d’un cotxe no deixa de ser un cyborg, com també ho és un treballador que fa dels perifèrics informàtics una extensió de la seva naturalesa productiva).

Però hi ha tota una altra dimensió de l’afer bastant més problemàtica, vinculada amb allò que en el seu moment Michel Foucault va anomenar biopolítica:

[…] entenent per biopolítica el mode en què, des del segle XVII, la pràctica governamental ha intentat racionalitzat aquells fenòmens plantejats per un conjunt d’ésser vius constituïts en població: problemes relatius a la salut, la higiene, la natalitat, la longevitat, la raça i d’altres. Som conscients del paper cada cop més important que van exercir aquests problemes a partir del segle XIX i també que, des de llavors fins avui, s’han convertit en assumptes veritablement crucials, tant des del punt de vista polític com econòmic

Foucault, M: El naixement de la biopolítica; curs impartit al Cóllege de France el 1979

La biopolítica és el conjunt de dispositius que les institucions despleguen per a exercir un tutelatge racional i una optimització, tant del cos social com del cos fisiològic dels individus que integren el primer. L’objectiu és establir unes xarxes de control sobre els processos productius i també sobre els hàbits socials per mitjà de la incidència material i simbòlica en els mateixos. La biopolítica neix quan el poder descobreix les avantatges del pas de la disciplina i el càstig a la regulació i el control, quan s’adona que resulta molt més rendible modular que suprimir o fustigar els objectes del seu poder. D’aquesta manera, la corporalitat d’allò social esdevé també una part més de l’aparell institucional. Certament la hibridació té un paper efectiu en aquest conjunt de dispositius de control (la mateixa ciència mèdica n’és un exemple), però no és menys cert que la seva irrupció també incideix, de manera explícita i en alguns casos violenta, en tot el conglomerat de transgressions respecte aquesta biopolítica. Ho dèiem al començament: la Hybris – Hybrida suposa el desafiament a la llei per mitjà de les línies de fuga que respecte de la normalitat institucional del cos suposen els fenòmens de mutació, contaminació i mescla. La hibridació és, en aquest sentit, una aposta per allò anòmal, entenent anòmal com a extern a la llei (nomos).

Els exemples són diversos, i els trobem tant en la suposada ficció com en la pretesa realitat. Els simulacres descrits per Philip K Dick a obres com Podemos construirle o Aguardando al año pasado poden passar per emulacions humanes al servei del sistema, però també actuen com a fractura dels mateixos límits de la humanitat i com a generadors de desconcert. Les accions quirúrgiques sobre el propi cos poden transformar els individus en compostos biotecnològics que garanteixen salut i longevitat productiva, però també poden posar-se al servei d’estratègies destinades a transgredir radicalment els límits físics i també simbòlics d’allò que, a ulls del poder, implica ser humà (com en el cas de les successives transformacions corporals a què se sotmeten artistes com Orlan o Genesis P. Orridge). La hibridació amb interfícies tecnològiques desemboca en models d’operativitat home-màquina que poden anunciar noves optimitzacions en els usos del treball, però també poden produir situacions que qüestionen i fracturen aquestes operativitats i els contorns mateixos d’allò que comunament es coneix com a “humà” o “artificial” (Stelarc, Marcel·lí Antúnez)

Aquestes derivacions performatives de la hibridació condueixen a camins que obliguen a replantejar la mateixa noció de subjecte des d’una perspectiva molt més literal de com ho permeteren en el seu moment les reflexions antihumanistes de Nietzsche o el mateix Foucault. Sota nocions com “hiperhumanisme” o “posthumanisme” (no deixem, però, d’experimentar clafreds sempre que algú té l’ocurrència de l’etiquetatge) es dibuixa una nova ecologia de relacions entre l’ésser humà i no només el món exterior, sinó també ell mateix. La incidència en la corporalitat, els processos fisiològics i les metodologies d’interacció directa entre el “si-mateix” i la seva circumstància (el “ser-allà”, el “defora”, allò “altre”) posen de manifest la potencialitat crítica i transgressora del que suposa “deixar de ser humà” tot situant l’individu en una posició netament paradoxal; però ja se sap que les transgressions (com l’erotisme, per exemple), són sempre equívocs aiguabarrejos on es donen cita tant les experiències del poder com de la indefensió:

L’home assisteix a la desarmant experiència de sentir-se al mateix temps més poderós, en tant que amplia el domini sobre el seu camp d’operacions, i més dèbil, perquè es mostra paorosament dependent d’agents externs a la seva pròpia expressió performativa. D’altra banda, amb la voluntat de trobar un territori d’integritat, es produeix el naufragi de la pretensió humanística de traçar una línia divisòria infranquejable entre allò que concerneix l’home i allò que pertany a la realitat exterior

Marchesini, R: Post-human. Verso nuovi modelli di esistenza

La transgressió híbrida d’allò pretesament humà resulta, a més, un comportament tan futurista com atàvic, tan propi dels meandres industrials i postindustrials com dels magmes primitius. L’intervencionisme bel·ligerant sobre el propi cos i la seva esfera de contingències es mou pel frenètic brogit transformador i contaminant d’una contemporaneïtat que circula a una velocitat vertiginosa cap a la dissolució de tots els territoris estables i reconeixibles. Però té al mateix temps un caràcter ritualístic que connecta aquesta (ultra, hiper, post) modernitat amb una temporalitat arcaica en què la transgressió està íntimament lligada al suplici i a l’èxtasi provocat per aquest. La fenella que s’obre en la integritat del cos és un crit de resistència contra un determinat tipus d’individualitat devastada i servil i un trànsit cap a una experiència de fuga marcada per la pulsió, el desig i el que Bataille anomena sobirania, entesa com una economia vital que defuig dels preceptes de la preservació i la utilitat.

__________

Referències

Antúnez, Marcel·lí http://www.marceliantunez.com · Bataille, Georges: Lo que entiendo por soberanía, Barcelona, Paidós, 2005 · Dick, Philip K: Podemos construirle, Barcelona, Martínez Roca, 1972 – Aguardando al año pasado, Madrid, Ediciones Júcar, 1988 · Foucault, Michel: Nacimiento de la biopolítica, Madrid, AKAL, 2008 – Vigilat y castigar, México, Siglo XXI, 2008 · Haraway, Donna J: Manifiesto para cyborgs, Barcelona, Editorial Episteme, 2006 · Hybris http://es.wikipedia.org/wiki/Hibris · Marchesini, Roberto: Post-human; verso nuovi modelli di esistenza, Torino, Bollati Boringhiere editori, 2002 · Nietzsche, Friedrich: Humano, demasiado humano, Madrid, Alianza, 1999 · Orlan http://www.orlan.net · P-Orridge, Genesis http://www.genesisbreyerporridge.com · Picabia, Francis http://www.picabia.com · Sófocles: Èdip Rei, Barcelona, La Magrana, 1996 · Stelarc http://stelarc.org · Spinoza, Baruch: Ética demostrada según el orden geométrico, Madrid, Trotta, 2009

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: