DANSEU, DANSEU, MALEÏDES ANDRÒMINES!

Soizu a La Caldera l’octubre del 2011 (foto: Cecília Vázquez)

L’escenari es deleix per acollir l’exultant celebració del cos i del moviment. Figures que tracen una coreografia que és també el dibuix d’una maquinària perfecta, fins i tot en les seves tendències més feréstegues. El món no s’atura, el mecanisme gira, salta i s’esbrava al ritme d’aquesta cadència construint-ne la narració. El cos s’explica obrint el parament dels seus enigmes i desborda una energia centrífuga per mitjà de la qual pretén també explicar tota la resta. Des d’aquesta sinuosa i també fruent perspectiva es fa difícil pensar que la dansa pugui arribar a negar-se a ella mateixa o als seus principis operatius. L’economia del signe obliga que aquesta semiòtica sigui sempre òptima. Encara que tingui també pretensions díscoles. El flux no pot interrompre’s, la màquina no pot deturar-se. Una indústria hiperactiva que genera significacions constants i ininterrompudes. Algú s’imagina una dansa esgotada, una coreografia de moviments mutilats, una semiòtica que remeti a un desastrós silenci? Una dansa, en definitiva, esdevinguda un giny derrotat que mostri la impossibilitat de dir i de fer?

Durant la nit inaugural del dispositiu LEM 2011 la sala 0 de La Caldera estava embeguda d’una angoixant penombra. D’aquesta densa foscor, en va brollar com un degoteig sulfurós la figura corpresa d’Amaia Garrosa i l’altar brogent d’Iker Ormazabal. Soizu es disposava a desplegar la litúrgia de la descomposició humana a través de la seva molt particular reinterpretació de la dansa butoh, creada al Japó post-Hiroshima per Tatsumi Hijikata. La reverberació de la fi del món va quedar força temps allotjada al nostre estómac i també a les nostres retines. La dansa butoh implica ja en si mateixa una radical erosió de les línies de flotació que tradicionalment havien definit la dansa; fa d’aquesta un mecanisme de curtcircuits i guspires i transforma el moviment en la simptomatologia d’un greu problema irresoluble. Com un autòmat sotmès a una polseguera metzinosa, el cos que es mostra en el butoh és el reducte d’una catàstrofe tecnoindustrial: sobreviurà, potser, a aquesta aniquilació. Però ho farà com a ferralla atrapada en l’estupefacció. Havent deglutit la fibrositat del cos en l’espectralitat i el somnieig maquinal, el seu despertar enmig del desert serà un ventall d’operacions no destinades a cap altra cosa que a la constatació d’una fallida general. La hibridació té el seu revers fosc, com totes les temptatives transgressores, i l’exhuberant provocació, la hybris, és una aposta que pot també conduir a la ruïna. Com en una mena de reviscolament de la fàbula mítica, el ballarí butoh exposa la sentència: “assoliràs la quimera industrial, però, quan aquesta escapi de les teves mans i esclati, tu en seràs un simple residu; no deixaràs de viure, però deixaràs de funcionar”. Per exemple.

Amb el que Soizu va somatitzar en aquella vetllada a La Caldera, aquesta intersecció tràgica quedava, si  més no, palesa. El tamís sonor era la textura de la mateixa disfunció de la quimera industrial, el seu barboteig tenebrós era el correlat afàsic a un cos i a un moviment disfuncionals. En un paratge devastat pel Ragnarok tecnocientífic el que resta no és el silenci, sinó la impossibilitat de dir, que no és el mateix. Assolit el depassament d’allò merament humà, la supervivència enmig del no-res tampoc és humana. Si la supèrbia de la transgressió és el cyborg i l’operativitat sense límits (ni tècnics ni morals), la deflació de la derrota és l’autòmat en la seva inoperància límit, on tècnica i moral es confonen en un xarboteig de curtcircuits. Com un dels personatges residuals i minimitzats de Beckett, però amb la diferència que, en aquesta minimització, els autòmats de Beckett encara exhibeixen un potencial desconcertant, perquè conserven l’única línia de fuga possible quan tota la resta s’ha exhaurit: l’humor. Al butoh, com es va encarregar de deixar molt clar Soizu, no hi ha ni rastre d’aquesta estratègia; probablement perquè l’autòmat de Beckett assumeix la seva situació i es deixa endur, alliberant-se precisament en la seva condició de residu i fent dels actes fallits episodis de massoquisme tan obsessiu com desproveït de frustració. Els autòmats del butoh, en canvi, han quedat atrapats en la circumspecció i la memòria del que haurien pogut ser: són màquines que voldrien no resignar-se i que a cada moviment interromput incrementen el dolor de la seva impotència. No hi ha pulsió, ni ràbia, res d’allò que els clàssics anomenaven “moviments de l’esperit”. Només un mecanisme atrapat en el laberint de la incapacitació. La dansa contemporània, com el videoart i tota la resta d’exploracions del que podríem anomenar “esfera corporal”, són un exercici de fenomenologia sobre aquesta mateixa esfera; cerquen una certa suspensió del judici, de l’enreixat discursiu, per assolir la nuesa del cos i del moviment com a graus zero d’explicació de l’existència. Al butoh l’operació és inversa: són el cos i el moviment els que resten suspesos, i d’aquesta suspensió sorgeix un judici arran de pell, un judici de, també, grau zero, incapaç de verbalitzar-se. Novament la incapacitat de fer, la impossibilitat de dir. I, en aquesta escena perllongada fins al paroxisme, creiem entreveure la fórmula més obscura d’un teatre de la crueltat presidit per una hybris fraudulenta: una màquina corpresa en el gest molt humà de la impotència, un cos humà atrapat en la molt maquinal derrota de la inoperància.

Quan l’entusiasme del ballet mecànic s’esvaeix, només resta això.

____________

Referències

DDAA: El rival de Prometeo; vidas de autómatas ilustres, Madrid, Periférica, 2009 · Barber, S: Hijikata; the Revolt of the Body, Washington, 2010 · Hijikata,Tatsumi http://en.wikipedia.org/wiki/Tatsumi_Hijikata · La Caldera http://www.lacaldera.info · Soizuhttp://soizu.blogspot.com

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: