SENYORES TRISTES
Carlota Freixenet
Fa un temps que llegeixo constantment, de manera maníaca, dones tristes. Jean Rhyss, Nadia Terranova, Sara Mesa… Aquestes i altres dones també, i totes escriuen des de la més profunda tristesa. Des de l’oblit, la pena, la pèrdua, el no-res. I ho fan des d’una posició que potser no és similar però ens aboca, com a subjectes lectors, a una mateixa sensació: la de la renúncia més absoluta a l’esperança.
Entenem que l’escriptura és parcialment camí-art-nores-desig-ganes-història-tot-ràbia. I també pot ser, si es vol, tristesa. Però per què, darrerament, les llibreries i les seves taules de novetats són plenes de dones que escriuen des de la renúncia? Què pot explicar aquesta mena d’assimilació social de la voluntat de publicar i llegir dones tristes?
Parlant d’aquestes autores volem dir, en la majoria dels casos, d’autores que escriuen i expliquen amb una tristesa profunda drames quotidians. No petits, quotidians. Personatges que traspuen ja no llàgrima ni sanglot sinó sospir i pena amarga. D’haver renunciat a un amor, un amant, una feina, una casa, un somni. Pena amarga d’haver perdut, de no tenir desig, de tenir el desig absent per haver perdut les ganes de batallar-lo i l’esperança de guanyar.
Lacan deia que una dona es defineix per absència, per tot allò que no és, per contraposició a un ideal que és masculí, cosa que és rellevant però no central per a la següent reflexió. D’aquesta manera les dones es defineixen per un buit. Si definim autors, artistes i pensadors des d’un punt de vista més o menys universal d’ençà que l’aparició de la noció d’esfera pública va permetre inventar la figura de l’intel·lectual, a elles les definim sempre individualment. No podem definir-les des d’un universal perquè no existeix: és l’absència, de fal·lus, d’estatus o de poder.
Per això la diferència és tan important: no són autors explicant drames grans. No són un heroi de guerra, o un perdedor. No són, en definitiva, protagonistes de la Història, són l’Altre però hi són. I tot d’una ens trobem, per sorpresa, una sèrie d’autores que apareixen i participen de l’esfera pública i l’únic que les agrupa, que les assimila, és aquesta mena de crisi permanent. Una escriptura que no surt del mateix lloc però que sempre reflecteix una absència, una impossibilitat de lluita, una renúncia. I apareix en casos diferents, des de posicions diferents i en autores d’èpoques diferents que ara, tot d’una, ens han semblat rellevants de llegir. De cop el focus s’ha posat damunt d’aquests subjectes que representen tota l’alteritat.
Però potser el més rellevant no és que siguin l’alteritat i vulguin ser-ne partíceps, i l’abracin i en facin bandera, sinó que fan exactament el contrari. Aquestes autores presenten una renúncia a l’escriptura des d’una posició de poder, una renúncia a l’escriptura com a lluita per tal d’aconseguir el poder, o fins i tot la posició.
Al cap i a la fi és una absència de lluita. Trobar què és l’escriptura o quina és la seva renúncia particular, però sempre és una renúncia. Totes escriuen des d’una absència, un no-lloc que és una pèrdua de posició, una renúncia a qualsevol posició. L’escriptura és un llimb, i és des d’aquesta incomoditat de continuar sense un lloc a l’esfera pública que es presenten al lector. Sense cap ganes de lluitar-la ni de ser heroïnes de res: les heroïnes lluiten i elles només expliquen què els passa. I és per això que provoquen una absència permanent.
I això duu a reflexionar sobre la “potència guaridora” de l’art. Hi ha qui fa anys que reclama que l’art ha de curar, ha de fer persones millors, ha d’acompanyar en moments delicats i ha de treure el millor de cadascú. Però potser no és això, o potser sí. Ara, tot d’una, sembla que la manca d’herois és més còmoda. Sense saber per què com tampoc no sabem per què llegim dones tristes i no només ens fa mal sinó que ens fiquem una vegada rere l’altra, maníacament, el dit a la llaga.
Potser per això, com a lectors, ens deixen sols davant del nostre buit, del nostre no-lloc. Trobant-nos davant la crisi per absència.
marabuntes.wordpress.com 