LA GUERRA DE LES MÀQUINES
Fotograma de Virtues of Negative Fascination (SRL, 1986)
Una advertència d’Stanislaw Lem: el diàleg màquina-màquina no resulta gaire engrescador. Mark Pauline i la seva organització, Survival Research Laboratories, han demostrat que, com a mínim, pot resultar inquietant. És clar que no es tracta d’un diàleg idealitzat, sinó fortament interioritzat, mític: l’avui per tu, demà per mi de la destrucció mútua entre iguals. El 1978 va crear el seu hiperbòlic teatre de grans marionetes letals a San Francisco. Pauline, enginyer, artista i inventor, va omplir una nau industrial amb material militar de rebuig i despulles mecàniques i va mirar què es podia fer amb tot allò. El resultat va ser Survival Research Laboratories (SRL), l’organització que es va proposar “produir els espectacles més perillosos del planeta” i probablement ho va aconseguir. El gener de 1991 SRL van desembarcar al Mercat de les Flors de Barcelona quaranta-dues tones de material per presentar The careless abuse of premeditated uncertainty: An initiation into the disastrous consequences of manipulating sudden and seemingly unfore seen events, la seva única performance a la ciutat fins al moment. Pauline va explicar a la premsa que “Barcelona està entrant per fi en el corrent internacional de por al que no funciona. Aquesta psicosi significa que entra en el món modern. Vostès éren molt verges, benvinguts”. Una vintena de màquines de grans dimensions, armades fins a les dents, van desfermar l’apocalipsi de foc i soroll a l’exterior del Mercat. En la conferència que Pauline va oferir l’endemà al CCCB, un espectador el va increpar perquè la “Gran Màquina Escopidora de Sang” li havia tacat l’abric. El californià li va respondre: “Vostè és un ingenu si es pensava que la pintura no embruta”.
A banda d’això, les performances de SRL resulten ser bastant segures per al públic, a base de mantenir-lo ben allunyat. No és exactament igual per als operadors que es mouen entre les màquines amb els aparells de control remot (l’any 1982 Pauline va perdre pràcticament una de les mans en un accident mentre experimentava un combustible sòlid per a coets). Els seus espectacles són perillosos tot i que potser no són espectacles…
El que es pot trobar en una performance de SRL pot semblar una batalla, o diverses lluites simultànies entre màquines armades amb canons, llançagranades i llançaflames, a més d’amenaçadors elements mecànics l’objectiu dels quals és trinxar, colpejar o aixafar, però, a diferència del plantejament competitiu de la lluita de robots contemporània, en els camps de batalla de SRL hi ha dos tipus de màquina ben definits que, més que en una guerra, ens fan pensar en l’extermini: la màquina depredadora i la màquina víctima, i això es concreta mitjançant una dramatúrgia implacable. De tota manera, com que la guerra avui dia és bàsicament un sistema d’extermini de gent desarmada, ens hem permès utilitzar la paraula.
Quant a l’aparença dels contendents, és freqüent que les màquines-víctima tinguin elements biomòrfics, per exemple, tenen un cap grotescament humà, o estan cobertes per la pell d’un animal mort, o bé pot tractar-se d’un cadàver sencer que es mou gràcies a un primari endoesquelet; també és comú trobar-hi elements simbòlics i culturals en les màquines destinades a sucumbir, com ara ser tripulades per maniquís humans o enarborar fotografies de persones, o fins i tot estar cobertes per decorats que representen cases unifamiliars.
Totes elles són exposades a la ira de les màquines armades, en una fatal cerimònia de destrucció.
Quant al so, cal dir que les màquines tenen les seves pròpies i esborronadores veus, que se sumen a la banda sonora d’explosions, escapaments de gasos i crepitar dels rajos emesos pels arcs voltaics, que hi donen una reverberació d’ultrason lovecraftià. Aquestes veus mecàniques poden suggerir expressions de terror i d’odi, d’agonies i venjances mítiques, veus d’animals mitològics o d’éssers primordials, al gust de l’espectador, ja que estan creades precisament per estimular aquests territoris de la imaginació. Els sons cíclics, bucles greus o grinyolants, produïts pels mateixos mecanismes i diversos sistemes neumàtics de producció de so completen el paisatge sonor.
Presenciar una performance de SRL implica una inevitable immersió sensorial en una important escala auditiva, visual i olfactiva. La impressió de conjunt és la d’assistir al moment en què, desaparegut l’ésser humà, les màquines s’entreguen embogides a la resolució de l’absurd de la seva existència.
Ara bé, la idea de “robot” en el nostre imaginari, la del treballador submís, subjecte a les tres lleis inviolables, humanoide o no, i fins i tot aquell que es rebel·la contra l’home (Blade Runner), no encaixa amb el caràcter, la forma i el comportament de les criatures de SRL. Aquestes no experimenten ni tan sols un simulacre d’emocions. Han estat creades per a tenir un comportament psicopàtic que preveu com a culminació l’autodestrucció. Pauline, com a demiürg, ha establert el camp de batalla, ha creat la vida destinada a sucumbir-hi i aquesta no ha estat dotada de capacitat estratègica. També la qualificació d’espectacle resulta massa limitada. Es tracta d’escenes que succeeixen en temps real però que no han pogut ser assajades, per raons òbvies; en tot cas han estat preparades, de manera que podríem parlar d’improvisacions però, qui improvisa? Tampoc es pot dir que les màquines interpreten, hi ha moltes coses que no es poden dir de les màquines i aquesta és una. El que resulta sorprenent és com el costat emocional de la situació (el públic) empatitza amb elles. Al cap i a la fi et sents molt a prop de l’infern material. En l’escriptura de Pauline, l’objecte a eliminar no estableix relacions amb el factor de la seva destrucció, no actua en defensa pròpia ni se somet al sacrifici, ni l’eludeix ni l’espera amb resignació, tan sols deambula, en un simulacre de conducta pròpia, o roman estàtica, ancorada al terra, i la consciència que la víctima no explora el camp focal arriba a l’espectador, fent-lo reaccionar com els nens quan avisen la marioneta del teatre de putxinel·lis que ve una altra pel darrere amb un garrot. L’anihilació de les víctimes mòbils sempre prové del darrere o d’un angle de 45 graus. Per a les immòbils, l’execució és frontal, com un afusellament. L’anihilador no vagareja, la seva entrada en escena implica localització, persecució, si s’escau, i destrucció de la víctima. També pot succeir que un cop acabada la feina, els propis depredadors entrin en combat. L’espectador assisteix a una situació impregnada de fat, ineludible, irreversible i exemplar. Assisteix a la manifestació del mal d’una forma completa: el veu, l’olora, sent com sona i fins i tot l’esquitxa. A diferència del procés de reconstrucció que demanen el cinema, la televisió o la literatura, aquí solament cal imaginar-se la humanitat dels protagonistes, la resta és sensorialment real, inequívoc i, a l’igual que succeeix en alguns relats de Philip K. Dick, cada espècie té una funció oracular dins la narració que es completa quan tots han executat la seva missió.
“Vostè vol trobar un sentit narratiu a això, i és perquè l’objectiu final de l’espectacle és proposar una mirada a un món genuí, com si fos l’hàbitat d’aquests mecanismes, per on van i allò que fan les màquines…”responia Pauline en una entrevista per a Garnet Hertz el 1995.
Els títols de les performances fan referència a situacions inexorables i conductes prescriptives d’aquest destí: “Una excursió breu al forat sense fons de la perpetuïtat”, “Abús sense cura d’incertesa premeditada”, “Una calculada previsió de perdició definitiva” o “Un desafortunat espectacle de violenta autodestrucció” són els títols d’algunes de les quaranta-cinc accions públiques portades a terme per SRL durant aquests trenta-quatre anys als Estats Units i Europa.
Les intervencions de SRL no sempre conclouen segons el guió. Sobretot als Estats Units, on la legislació d’algunes ciutats és prou estricta com perquè intervingui la policia i, a continuació, els bombers cobreixin d’escuma l’apocalipsi. En ocasions s’han iniciat processos judicials contra el col·lectiu, que finalment han estat sobreseguts. A San Francisco estan totalment prohibits i, de fet, SRL es va traslladar a Petaluma l’any 2008 (és possible que la performance de 1991 a Barcelona ara tindria problemes per a realitzar-se amb l’enduriment de la normativa sobre la via pública).
“Tenim una reputació horrible amb els reguladors de les ordenances perquè fem espectacles bojos. Ho hem estat fent durant anys, en lloc de dir les mentides tradicionals. Per això hem de pagar moltes sancions, i ara, definitivament, no podem fer tants espectacles com abans perquè nou vegades de cada deu els espectacles són aturats pels agents fins i tot abans que tinguin lloc”, explica Pauline.
Fins a quin punt es tracta solament d’una qüestió de seguretat i no una expressió de la poca simpatia que SRL desperta en les institucions públiques, la policia i l’exèrcit del seu país? La data fundacional del projecte ens situa inequívocament en el naixement del punk i l’actitud provocativa de l’organització és palesa; potser és el fet de ser precisament una organització el que els ha permès sobreviure més enllà de l’existència del moviment punk, no oblidem que el seu nom vol dir “laboratoris de recerca de la supervivència”. Diu Pauline: “El fet que encara existim vol dir alguna cosa. Estem mostrant que això no és una tasca impossible. Fer grans shows és una declaració política”.
I si acceptem que l’anomenat moviment industrial és coetani del punk (trencant una mena de tabú que tard o d’hora es farà miques per lògica històrica), no solament per estètica sinó per ideologia, SRL hi pertany de ple dret. La beligerància mostrada en els seus comunicats i en les abundants entrevistes concedides per Mark Pauline corroboren aquesta altra lluita fora del perímetre dels escenaris de les seves performances. El 1991, Pauline explicava a El País que en una performance a San Francisco havien posat en marxa un motor de coet la vibració del qual sacsejava les estructures dels edificis en uns quants quilòmetres a la rodona. Va haver-hi tres-centes trucades a la central sísmica de San Francisco, però com que la ciutat no tenia cap legislació sobre vibracions, no van poder impedir l’espectacle.
De ben segur que des de llavors les autoritats de SF han pres mesures al respecte.
Pauline: “És només un obstacle, és estúpid. La gent es fica en el teu camí perquè pensen que ho estàs fent per diversió. És estrictament una lluita de poder. Per exemple, en el cas dels departaments de focs. No deixa de ser estrany que pensin que estem amenaçant els departaments de focs de tot el món, però tot i que és difícil aconseguir espectacles, sempre intentem fer-los. El fet que la gent procuri interferir amb nosaltres és només un indicador que resulta amenaçador, que vol dir que és important. És així com funciona en relació amb el territori. Òbviament m’ho podria muntar per no suposar una amenaça. Faria molts espectacles a tort i a dret i probablement seria ric i viuria en una casa bonica. Però aquest no és el meu paper.” I afegeix: “Hi ha tant art performàntic coix al qual assisteix la gent rica! I si l’artista vol fer alguna cosa fora del gueto, ha de ser més tradicional. La meva aproximació és tot el contrari: intento posar-me fora de control”.
Mark Pauline, que defineix SRL com una organització dedicada a “redirigir les tècniques, eines i principis industrials, científics i militars”, tot furgant en la consciència bèl·lica i productiva del seu país ha il·luminat la metàfora de l’autodestrucció amb l’ús catastròfic de les deixalles pròpies de la nostra cultura, cosa que avui dia es pot entendre pràcticament en qualsevol punt del planeta. El seu treball no és comparable al de cap altre artista o col·lectiu, tot i que se’l pot relacionar amb el d’altres activistes de la seva generació, com l’escriptor, músic i performer Boyd Rice, que l’any 1976 va intentar enviar a l’esposa del president Gerald Ford el cap d’una ovella en una safata d’argent, o el grup d’artistes entorn de la publicació Re/Search (hereva del fanzine punk californià Search and Destroy, finançat originalment per Allen Ginsberg i Lawrence Ferlinghetti). Re/Search, que ha dedicat números especials a William Burroughs, Brion Gysin o J. G. Ballard i ha explorat temes com la relació entre la sexualitat i la biomodificació en l’esfera tecnosocial, va publicar un número especial l’any 1983, anomenat “Industrial Culture Handbook”, en el qual, a més d’SRL i Rice, es revisa el treball de Throbbing Gristle, Cabaret Voltaire, Monte Cazazza, Sordide Sentimental, SPK, Z’EV, Johanna Went i Naut Humont (ni més ni menys que un dels membres permanents del jurat de l’Ars Electronica de Linz).
La recerca de Re/Search, com la de Mark Pauline, ens situa en una esfera artística poc confortable però irreparablement fascinadora. És la fascinació pels abismes exteriors de la nostra cultura, encerclada per una rígida línia convexa que molt poques vegades l’art contemporani travessa. No es tracta d’una qüestió de transgressió de les convencions socials, sinó més aviat d’una aproximació empàtica cap a la societat. L’artista és membre de la comunitat i treballa amb ella i per a ella, utilitzant els dispositius relacionals d’aquesta, per desagradables i perillosos que puguin ser. La comunitat practica una consciència relativa al respecte del seu comportament i considera el seu us del llenguatge (Burroughs) i de la indústria (Pauline) molt més inofensiu del que resulta ser. Solament confrontada amb l’ús innecessari d’aquests dispositius pot esbrinar la seva magnitud i el caràcter grotesc de la seva perillositat i la seva relació somnolent amb els seus tòtems i tabús contemporanis, que la fa viure encisada pel sexe, la informació i la mort. Aquests artistes hi aporten el ritual. És una aportació molt valuosa que pot col·laborar en el despertar d’una civilització adormida sobre els llacs subterranis de la seva sang i les seves llàgrimes, per tal de resoldre la manca de consens entre realitat i caos dins la nostra ment.
El número especial de Re/Search dedicat a William Burroughs s’obria amb la següent pregunta: “vostè veu l’espai exterior com la solució per a aquest planeta dirigit per policies?” Abans que arribem a colonitzar altres mons i neixin cultures l’objectiu de les quals sigui assajar la utopia en exoplanetes verges, Mark Pauline, amb el just grau d’ironia i una manifesta passió per la ciència-ficció, ens convida a reconèixer l’essencial a través de les emocions col·lectives contemporànies que emanen de la sensació de la pèrdua de control. SRL és un grup de reanimació i una de les més belles propostes sorgides del romàntic moviment industrial de finals dels setanta.
_________
Referències
Ars Electronica http://www.aec.at · Ballard, J. G. http://www.jgballard.ca ·Burroughs, William http://www.ubu.com/sound/burroughs.html · CCCB http://www.cccb.org ·Cabaret Voltaire http://www.cabaretvoltaire.ch/about/english.php · Cazazza, Monte http://brainwashed.com/tg/monte.html · Dick, Philip K: Blade Runner (¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?), Barcelona, Editorial Edhasa, 2007 · Ferlinghetti, Lawrence http://www.citylights.com/ferlinghetti ·Ford, Gerald http://en.wikipedia.org/wiki/Gerald_Ford · Ginsberg, Allen http://www.allenginsberg.org · Gysin, Brion http://briongysin.com · Hertz, Garnet – http://www.conceptlab.com ·Lem, Stanisław http://www.lem.pl · Mercat de les Flors http://www.mercatflors.cat · Naut Humont http://www.myspace.com/nauthumonmedia · Pauline, Mark http://en.wikipedia.org/wiki/Mark_Pauline ·Re/Search http://researchpubs.com · Research Laboratories – http://srl.org · Rice, Boyd http://www.boydrice.com · SPK http://en.wikipedia.org/wiki/SPK_(band) · Sordide Sentimental http://sordide-sentimental.com ·Survival Search and Destroy http://en.wikipedia.org/wiki/RE/Search · Throbbing Gristle http://www.throbbing-gristle.com · Went, Johanna http://www.johannawent.com · Z’EV http://www.rhythmajik.com
marabuntes.wordpress.com 