HUMOR A ESCALA INDUSTRIAL

Histologia: necrosi humorística dels teixits comuns

L’estètica i l’imaginari industrial semblen poc donats a les giragonses humorístiques. Els intuïm més aviat severs, fins i tot tenebrosos, centrats a delimitar i explicitar un paisatge farcit de referències distòpiques, acràcies, ferralla (humana i no humana) i d’altres incòmodes monstruositats. Pel que sembla, la seva és una vivència de la postmodernitat sense concessions a la lleugeresa, un criticisme que es vol sovint terrorífic. Trobar-hi escletxes a través de les quals aquest aiguabarreig convidi a xipollejar-hi còmicament és, aparentment, complicat. No se’ns ocorre reclamar a Throbbing Gristle un entremès hilarant, o esperar de Vagina Dentata Organ un escoli amb format de slapstick. L’industrial sembla discórrer segons els paràmetres més foscos del no future punk, afegint-hi arestes plenes d’òxid i una posada en escena gairebé marcial. Necrosi, criminalitat ritual i mutacions abjectes. Efectivament, sembla complicat prendre-s’ho a broma. Però no perdin l’esperança. O sí; al cap i a la fi, com deia Boris Vian, “l’humor és el rostre civilitzat de la desesperança”. I tanmateix, un humor negre, d’una excepcionalitat quotidianament feridora, emergeix en l’aparentment inofensiva portada del disc 20 Jazz Funk Greats, de Throbbing Gristle, i batega en les demencials batalles de robots càrnics de Survival Research Laboratories. Com en l’obra d’Edward Gorey, aquí la tragèdia obre l’esperança del seu final. (“Karma instantani!”, criden els actors). S’obre el teló i tenim alguna impressió d’Àfrica. Són les coses de la ment…

De bon començament podem deixar-nos endur pel dubte metòdic i pensar si tenim realment clar què és això de l’humor. Hi ha tendències a veure-hi quelcom de virtuós, mentre que en d’altres ocasions se’ns el presenta com si es tractés d’una mena de putrefacció metafísica: la derrota del judici i de la raó. Possiblement, com en tota bona situació problemàtica, ha de tenir quelcom de les dues coses. Amb tot, la cita de Boris Vian és prou eloqüent: l’humor neix d’una fractura. No hi ha humor allà on tot és una bassa d’oli. En tot cas, arribats a aquest punt, el que hi trobem és més aviat ironia; una mirada altiva, majestàtica, d’aquelles consciències que, estarrufades en el tron de la victòria, construeixen passatemps per mitjà de la petita ridiculesa dels vençuts o dels mediocres. La ironia és cosa d’aristòcrates del pensament. L’humor, per contra, cauria de la banda dels esclaus. O del proletariat, o dels mutants, depenent del context.

D’altra banda, l’industrial (com el punk, com el dadà, com el futurisme) és un posicionament fet de retalls d’una realitat desacreditada i de la convicció que la resistència davant d’aquesta realitat no té lloc a les altures, sinó més aviat en els conductes subterranis, als claveguerams del sentit comú i a les perifèries del bon gust. Fins i tot als marges exteriors d’allò que entenem com a humà; sigui des d’un punt de vista psicològic, fisiològic i moral. Arreu s’escampa el rumor d’una incerta violència i un desafiament malcarat força carnavalesc. Recordem la dicotomia que presenta Jacques Attali a Ruidos, partint del quadre de Brueghel: la contricció legalista de la quaresma encaminada al silenci, per una banda, el desori transgressor del carnaval, en fugida lliure cap al brogit, per l’altra. La llei està emparentada amb la ironia, entre altres coses perquè la dialèctica, com a mètode d’ordenació de les coses, n’estableix el lligam. És una qüestió d’exercici i distribució del poder. I el poder aspira a rodejar-se d’un confortable silenci. L’anomalia legal, en canvi, té molt d’humorístic, així com de precari: és una nebulosa que desdibuixa les coses i les persones. I és sorollosa, sens dubte. Moviments espasmòdics, xerrameques i circumloquis sense solta ni volta, una mena de necessitat malaltissa de colpejar els objectes. No és estrany, doncs, que el poder instal·lat en la ironia gaudeixi de les sonoritats harmòniques i ben delimitades dels instruments cortesans o de la música enllaunada, mentre que l’humor de la plebs i de les deixalles socials tendeix a fer sonar la ferralla, els objectes trobats o fins i tot les desferres del propi cos, com la tíbia de Legoulach.

És cert que en tot carnaval (o ritual de transgressió, en general) ha d’haver-hi lloc per a la crueltat i per al suplici. Al cap i a la fi, al bon ordre de les coses el desconcerten les tendències poc edificants i les pulsions doloroses. No hi ha res més carnavalesc que una performance de Jordi Valls o que una persona / personatge com Genesis P. Orridge. D’alguna manera, el carnaval tortuós que representen escenifica prou bé una de les condicions: la suspensió de la llei. Quan Mikhail Bakhtin teoritza sobre el carnaval a l’època del renaixement a partir de l’obra de Rabelais, posa de manifest com la ritualització popular de la transgressió ve marcada, entre altres coses, per un recurs (i mai millor dit) pantagruèlic a la violència, que inclou des de l’agressió verbal a l’autoritat fins a l’automutilació. Però al mateix temps deixa molt clar que el carnaval es basa també, i de manera molt especial, en l’humor: les juxtaposicions extravagants, les barreges grotesques i l’exaltació de la vulgaritat de les coses com a coses. I així, d’un sol tret, el carnaval empelta l’humorisme amb el collage.

Podem, per tant, estendre el fil del que proposa Attali i considerar que l’industrial pot també esdevenir carnavalesc: un sorollós i humorístic collage destinat a congriar el violentament a la llei. Una tàctica dispersa de sollevament posada en marxa per agents singulars i força dissoluts. Una proliferació de màquines desitjants poc donades a l’eficiència i amb tendències massoquistes. Aquests mecanismes disfuncionals generen imaginaris en què la raó instrumental es pren unes desconcertants vacances al balneari de les fuetades i els equívocs, coincidint-hi amb il·lustres clients com Jarry, Kafka, Beckett, Lem, Douglas Adams… En aquest retir gens sanatorial no hi ha lloc per a orquestrines de cambra executant valsos i altres formulacions musicals del bon gust narcòtic. Es tracta més aviat de deixar-se gronxar pels rumors, els grinyols i les cadències malaltisses d’una sonoritat empeltada al rizoma de les pertorbacions mentals. L’humorisme en el terreny de la música industrial té, doncs, molt de passeig esquizofrènic, de deriva situacionista. A les arideses anglosaxones resulta difícil trobar concessions d’aquest tipus; en canvi, la dispersió mental mediterrània resulta un bon indret per a aquests díscols projectes. Esplendorositats geomètriques al marge, a la península ibèrica hi ha nombrosos exemples de com l’electrocució sonora i derivats esdevenen aliats no pas de la serietat mèdica sinó del Cafarnaüm desquiciat: Macromassa i la seva cosmogonia submundial, Audiopeste i el seu “Arte de cojear con la guitarra”, Escupemetralla… La revolta carnavalesca d’aquestes i altres cèl·lules d’activisme es nodreix de tecnologies sonores força distòpiques, collages mentals de difícil integració social, viatges psicotròpics i múltiples moviments conspiratius. Els objectius perseguits conflueixen en una aventura polimòrfica que podria resumir-se com una síntesi paraparèmica i patafísica: la “no- consolidació de res” com a sollevament de la legalitat tardocapitalista per mitjà d’un mètode científic de solucions imaginàries. A Catalunya moltes d’aquestes estratègies troben en el mitjà radiofònic una plataforma de dispersió viral extremament prolífica. Parlem naturalment de radiofonia lliure, i més concretament la que encapçala el projecte històric de Ràdio PICA. Allà germinen programacions malsanes com Monstruo sin Cola, conduït per Macromassa o Escuela de Sirenas, a càrrec dels Salmones Ahumanos, dignes hereves del Cabaret Voltaire (el dadà, s’entén), els cadàvers esquisits surrealistes i els incendiaris exercicis estètico-polítics del situacionisme.

“El més admirable del fantàstic és

que el fantàstic ha deixat d’existir.”

(Breton, A: Primer manifiesto surrealista)

Del camp de realitat expandida de la ràdio alternativa de Barcelona, va emergir Escuela de Sirenas, un programa radiofònic que, entre 1983 i 1993, va desenvolupar diverses estratègies per a portar a terme el seu propòsit fundacional: “tenemos el sano propósito de introducir por la ventana de su habitación una mula coja llena de moscas”.  La primera emissió del programa va tenir lloc el vint-i-u d’abril de 1983 a la legendària Radio Obrera i poc després es va incorporar a la graella de Ràdio PICA fins a arribar a emetre setmanalment tres programes diferents.

Escuela de Sirenas va ser una de les materialitzacions del col·lectiu Salmones Ahumanos, que estava integrat per Bum-Bum, Crash-Crash i Crédito Abiso, i funcionava com una organització amb diversos departaments o camps d’acció: el purament radiofònic a través del programa Escuela de Sirenas, el gràfic i literari, que es materialitzava en la publicació BOES (Boletín Oficial de la Escuela de Sirenas), el d’edició i distribució de música (Clonaciones Petunio) i el de la creació sonora (especialment, el projecte musical Escupemetralla). El programa de ràdio era en si mateix un experiment d’aplicació de tècniques postsurrealistes al mitjà radiofònic: objects-trouvés, collages i cut-up que la mateixa organització definia com a insultants, escatològics, demagògics, infantiloides, onírics, transtornats, irracionals i perturbadors: radionovel·les (va tenir molt d’èxit Eskerestonto Uerestonto), cursos (impagable el Curso de programación de ordenadores para oligofrénicos) i collage parlat. Aquella extemporització del radio-art en clau de deliri es completava amb les músiques del context industrial en què es bellugava el col·lectiu: The Residents, Esplendor Geométrico, Vivenza, Macromassa, SPK, Throbbing Gristle, Zoviet France…

A més del longeu Escuela de Sirenas (256 programes, és a dir, 2 elevat a la potència 8), els Salmones Ahumanos van produir altres emissions fins l’any 1998: Adrenalina (55 programes), Caldo de Cultivo (105 programes), Sancho de Ávila (68 programas) i Pashupatinath (97 programas), de temàtiques diverses més específicament orientades a la selecció musical de gèneres tan dispars com “música estrafolària i sorolls siderúrgics”, “conflictes ètnics i religiosos”, “música tètrica per a mil milions d’aturats” i “música índia, goa trance y Bollywood”.

Però el que més ens interessa és la confluència de les virtuts del col·lectiu en els projectes que desbordaven els seus propis límits. El llarg tancament de Ràdio PICA (l’emissora va ser precintada per la Generalitat entre 1987 i 1991) va deixar Escuela de Sirenas sense amplificació. Llavors els Salmones Ahumanos van emprendre les edicions en paper deixant per a la història 10 números de la publicació més divertida de l’underground barceloní de tots els temps: el Boletín Oficial de la Escuela de Sirenas. Un libel construït amb deixalles comunicatives reciclades, reaprofitades, reconstituïdes i armades fins les dents, en el qual, aquells afortunats que el van aconseguir, assistien a exercicis d’estil com aquesta impressionant lliçó de reciclatge amb fragments de diaris retallats i ensamblats: “Per fi les tres bessones, que a Espanya es van fer famoses gràcies a Jean-Bedel Bokassa, antic dirigent de la República Centreafricana, han pogut batejar el primer mascle de la família. Les tres estan casades amb un ximpanzé i són mares de Julio Iglesias. L’orgullós pare va donar a llum una preciosa criatura de vuit mesos, que es diu Renat, a qui han posat el nom de Clement”. Un modèlic exercici de reciclatge industrial.

Cartell del programa Escuela de Sirenas

En el BOES van col·laborar altres artífex de l’underground local i entre salmons i col·laboradors van revisar els tòpics més respectables de la contracultura dels vuitanta i van practicar una demolició amable i severa, no exempta de riscos, mitjançant la pràctica perversa del cut-up, l’object-trouvé i el passe-par-tout. Potser hi trobarem en el BOES un precursor dels exercicis d’interpretació d’imatges manipulades que practiquen il·lustres publicacions de l’underground actual (Lateralvision, o l’univers delirant que amaga la darrera pàgina de Les Males Herbes), també hi comparteix l’herència d’un humor ibèric essencial i la capacitat provocativa de la premsa satírica, tan important històricament en les nostres contrades, però el BOES, a més d’operar brillants exercicis de juxtaposició d’imatge i text amb finalitats surrealistes, construïa una bona part del seu discurs amb el recurs del collage de textos, amb resultats espectaculars i una proverbial manca de respecte, marca de la casa d’una publicació que va advertir en el seu primer número: “El BOES es un Bodrio Ofensivo, Escatológico y Soez que hará las delicias de botarates como usted. De forma periódica los Salmones Ahumanos insultaran per escrit desde este lugar a los personajes más renombrados del mundo Facundo.”

“Desperta la curiositat en la ment, dóna satisfacció al dement i segueix sent un plaer per a l’oci intel·ligent, a condició de que vostè ho trobi i tingui temps” (Diari de Barcelona, 7 de juliol de 1992)

Els Salmones Ahumanos també van entrar en contacte amb l’univers de l’edició en casset, incorporant-se al  circuit que emanava de les xarxes de mail-art actualitzades i propulsava a reacció els petits segells unipersonals sorgits dels estudis electrodomèstics a conseqüència, uns i altres, de la miniaturització i abaratiment de la infraestructura necessària per produir, enregistrar i copiar música en els anys 80. Precisament, el programa número 100 d’Escuela de Sirenas va ser publicat en casset, amb estoig de luxe, pel segell Duplicadora, un dels integrants del col·lectiu d’editors de cintes 4 Sellos.

La producció en casset dels Salmones Ahumanos, a través del segell Clonaciones Petunio i amb el patrocini fidel de Vídua de Nebots i Fills i Aberraciones Innocentes Juanito, els seus patrocinadors habituals, va posar en circulació diversos títols, tots molt interessants: dues cintes d’Iéximal Jélimite: Tratamientos térmicos (1985) i Newkage (1991) i quatre d’Escupemetralla: Sublimado Corrosivo (1988), Burros de Dios (1990), Vida y Color (1991) i Multimierda (1995). La cinta Totum Revolutum, publicada el 1993 és una intervenció d’Escupemetralla sobre enregistraments previs d’artistes i grups de l’escena experimental barcelonina, com ara Javier Hernando, Audiopeste, Oscar Abril Ascaso + Sedcontra o Superelvis.

Escupemetralla definia la seva música com a “música ambiental bèl·lica” i es presentava com un grup de mitjans segle XXI que, gràcies a un aparell anomenat “cilindre de Tipler” aconsegueix fer arribar a les dècades de 1980 i 1990 els seus enregistraments. Amb títols com “Pobres de solemnidad”, “Tenemos todo el barro que queremos”, Tocomocho” o “Música avanzada de una civilizacion arbitrariamente avanzada” es van fer un espai en el top-casset de l’autoproducció, arribant fins i tot a trobar-se una cinta seva com a millor maqueta de 1991 per a la revista Rockdelux.

Però el gran moment d’Escupemetralla, i el que els va situar en el rizoma industrial internacional va ser una cançó publicada en el cd recopilatori “Noise club uno” del segell madrileny Por Caridad Producciones l’any 1994: “Quiero ser guitarra de esplendor geométrico”, composició satírica a partir d’un microfenomen que es va produir a Espanya quan P.P. Tan Sólo, un fan irredent, va enviar un casset a Ràdio 3 amb un tema titulat “Quiero ser guitarra de Siniestro Total”. Escupemetralla fan un exercici castís d’apropiació i, en una paròdia magnífica, creen la ficció d’algú que vol tocar la guitarra amb Esplendor Geométrico, un grup industrial tan allunyat d’una guitarra com d’un sonall. Ja que és absurd que aquest grup no hagi estat mencionat fins ara en cap article d’aquest número de Marabunta, fem una pausa per explicar-vos-ho.

Esplendor Geométrico (EG), grup format l’any 1980 a Madrid, està considerat el més important i més internacional exponent de l’industrial ibèric. Es van donar a conèixer amb un disc a 45 rpm amb dos temes: “Necrosis en la poya” i “Negros hambrientos”. La utilització de l’imatgeria soviètica i l’expressió punk amb sintetitzadors analògics els ha distingit i han influenciat molts artistes, fins i tot es podria dir que han creat una escola, a la qual també va asisistir-hi, sens dubte, Escupemetralla.

Portapollastres invisible triturador de caps de gos (BOES)

Esplendor Geométrico ha publicat una trentena de discs i ha generat també un segell discogràfic, Rotor, molt influent en l’escena industrial i sorollista. Els seus concerts sempre han assegurat descàrregues d’energia maquinista i diletància futurista (el seu nom prové d’un poema de F. T.  Marinetti). El grup cotinua en actiu i els seus membres estan instal·lats actualment a Roma i Pequín.

Escupemetralla participa del corrent d’humor fosc i sever d’Esplendor Geométrico i de l’escena industrial en general, els mateixos EG seran objecte d’entrevistes imaginàries en les pàgines del BOES (a hores d’ara qui continua pensant que no hi ha humor al moviment industrial, haurà de sotmetre’s a una teràpia intensiva a base de música dels Residents). També hi afegeixen la tradició satírica i l’element paròdic, i una generosa quantitat de patafísica i altres mètodes científics per treballar amb l’irresolt.

“Para participar en el torneo negro del humor es indispensable haber salido victorioso de numerosas eliminatorias. El humor negro tiene demasiadas fronteras: la tontería, la ironía escéptica, la broma sin gravedad…”

(Breton, A.: pròleg a l’Antología del humor negro)

Resultaria tan agosarat postular que la solució de continuïtat entre La Codorniz i el BOES correspon al trajecte entre Ramón Gómez de la Serna i Escupemetralla, com negar que entre Russolo i Esplendor Geométrico hi hagi cap relació. Tenim un rastre ibèric de 5J. Potser l’estada de Luigi Russolo a Tarragona, a la fonda Casa Paco de Terres Cavades, on hi ha el barranc que travessa l’aqüeducte de la Font de Loreto, té alguna cosa a veure amb tot això. Veritablement, hi ha esdeveniments que van fent canviar el món, ara sí, ara no.

Portada d’un casset d’Escupemetralla

Pel camí del segle XX el món de la música va rebre l’asalt dels artistes visuals i aquests van incorporar-hi la paradoxa i el sentit de l’humor, a més d’ésser els primers recicladors de deixalla sònica de la història: Russolo, Dubuffet, Duchamp, Fluxus, Eno… El so de la realitat es va començar a semblar al pensament contemporani i, en conseqüència, a la seva escriptura. La societat d’aquells temps va experimentar una fractura que encara no se’n sap avenir. Les músiques no letals són pura nostàlgia d’un lloc on mai hem estat. D’altra banda, és clar que la música que fa riure no és “de riure”, i els textos tampoc. A més, la mecànica cerebral del riure no explica que les coses siguin irrisòries. Les coses, en el seu propi pla d’acció, no són res d’especial. Les coses existeixen com a coses però no són l’existència. El que fa riure és el cervell quan experimenta una sinapsi inesperada, quan el fruit del seu esforç resulta ser un nyap des de la lògica i el seu portaveu (el robot, a través de la seva interfície facial-respiratòria) emet aquest gest complex que és el riure per transmetre l’avís de rendició. El cervell manifesta la seva màxima potència deductiva, inductiva i receptiva per mitjà del sentit de l’humor. I de tots els humors, no podran negar vostès que l’humor negre és el menys intervencionista, el més sostenible. I el més negre, això també ho té. Aquesta forma de serietat luminosa, pristina, no apta per a adults infantiloides que fa entenedor el millor d’aquest món d’una manera especular va ser molt important en la cultura industrial dels 80 i per extensió en tot el punk, tant que fins ara quasi ningú se n’ha adonat.

_______

Referències

Adams, Douglas http://www.douglasadams.com · Attali, Jacques http://www.attali.com – Conferència Ruidoshttp://www.eumed.net/cursecon/textos/2005/attali-ruidos.htm  · Audiopeste http://www.hazardrecords.org/artists/ignorant.htm · Bakhtin, Mikhail: La cultura popular en la edad media y el renacimiento, Madrid, Alianza, 1998 · Beckett, Samuel: Mercier y camier, Barcelona, Lumen, 1996 – Molloy, Madrid, Alianza, 1996 · Breton, André: Manifiestos del surrealismo, Madrid,  Argonauta, 2002 – Antología del humor negro, Barcelona, Anagrama, 1991 · Cabaret Voltaire http://www.cabaretvoltaire.ch/about/english.php · Clonaciones Petunio http://www.last.fm/label/Clonaciones+Petunio · Clónicos http://www.myspace.com/clonicos · Dubuffet, Jean  http://www.dubuffetfondation.com/index_ang.htm · Duchamp, Marcel  http://www.marcelduchamp.net · Escuela de Sirenas  http://spainpain.blogspot.com/2010/01/la-escuela-de-sirenas-n-100-radio-pica.html  · Escupemetralla  http://www.experimentaclub.com/data/escupemetralla/index.htm · Esplendor Geométrico http://www.geometrikrecords.com/esplendor ·Eno, Brian  http://brian-eno.net · Fluxus  http://ca.wikipedia.org/wiki/Fluxus · Gómez de la Serna, Ramón http://www.ramongomezdelaserna.net ·Gorey, Edward  http://www.edwardgoreyhouse.org ·Hernando, Javier  http://www.javierhernando.net · Jarry, Alfred  http://www.alfredjarry2007.fr/amisjarry/accueil/accueil.htm · Kafka, Franz  http://es.wikipedia.org/wiki/Franz_Kafka · Klamm  http://www.myspace.com/klammrecords · La Codorniz  http://www.ciberniz.com/codorniz.htm · Lateralvision  http://lateralvision.blogspot.com · Lem, Stanisław  http://www.lem.pl · Macromassa http://www.hronir.org/recibidor.htm · Les Males Herbes  http://lesmalesherbes.blogspot.com · Monstruo sin Cola  http://www.hronir.org/avatares.htm  · Oscar Abril Ascaso + Sedcontra  http://www.myspace.com/oscarabrilascasoplussedcontraaveclesautres · Por Caridad Producciones  http://www.experimentaclub.com/catalogo.htm · Rabelais, François http://fr.wikipedia.org/wiki/François_Rabelais · RNE-Radio 3 http://www.rtve.es/radio/radio3 · Radio Obrera  http://elpais.com/diario/1981/05/03/cultura/357688803_850215.html · Ràdio PICA http://www.radiopica.net · Rockdelux http://www.rockdelux.com · Rotor http://www.rotordiscos.com/index.php · Russolo,Luigihttp://luigi.russolo.free.fr ·Survival Research Laboratories http://srl.org · Superelvis  http://www.ankitoner.com/superelvis/bs_super.htm · SPK  http://en.wikipedia.org/wiki/SPK_(band) ·The Residents  http://www.residents.com · Throbbing Gristle http://www.throbbing-gristle.com · Vagina Dentata Organhttp://www.valladolidwebmusical.org/disckreto/vdo.htm  · Valls, Jordihttp://www.valladolidwebmusical.org/disckreto/vdo.htm · Vian, Boris  http://borisvian.org · Vivenza  http://www.myspace.com/bruitisme · Zoviet France  http://en.wikipedia.org/wiki/Zoviet_France

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: