LA NARRACIÓ D’ARTHUR GORDON PYM
Pau Clemente “La substància de Poe és refinada, la forma vulgar. Com si fos un cavaller per naturalesa, desafortunadament inclinat vers un mal gust incorregible. Ni tan sols a l’home més sensible i d’esperit més elevat podríem excusar-li el costum de portar un anell de diamants a cada dit de la mà.” Aldous Huxley … Continua llegint
QUELQUES INFLUENCES DE L’ŒUVRE DE RAYMOND ROUSSEL DANS LA MUSIQUE D’AUJOURD’HUI*
par PIERRE BASTIEN L’intérêt de Raymond Roussel pour la musique ne pouvait pas laisser les musiciens insensibles. La chevelure sonore de Faustine, l’enregistreur primitif d’Égroizard, les tarots musicaux de Frenkel, la danse des rots de la femme de l’empereur Talou, l’orchestre thermodynamique de Bex, le ver joueur de cithare de Skarioffszky, Tancrède l’homme-tronc-orchestre, le canon … Continua llegint
MOLT SOROLL
Abans de res, plantegem-nos quines serien les condicions òptimes per a la lectura d’aquest article. Cal advertir que el que aquí exposarem no dóna gaires esperances a qui pretengui fer del silenci el correlat idoni per a la comprensió de les coses. La posada en escena del lletraferit clos en la seva solitud, embolcallat pel … Continua llegint
HUMOR A ESCALA INDUSTRIAL
L’estètica i l’imaginari industrial semblen poc donats a les giragonses humorístiques. Els intuïm més aviat severs, fins i tot tenebrosos, centrats a delimitar i explicitar un paisatge farcit de referències distòpiques, acràcies, ferralla (humana i no humana) i d’altres incòmodes monstruositats. Pel que sembla, la seva és una vivència de la postmodernitat sense concessions a … Continua llegint
PER A NO SER LLEGIT, ESCRIPTURES INFRALLEUS
Fou Duchamp qui explorà el concepte d’allò “infralleu” i en desenvolupà una poètica fins als límits que la pròpia evanescència del terme permetia. Un glop d’aire parisenc, els plecs d’una absència recent damunt el llençol, l’escalfor d’un alè que tot just acaba de girar cua. L’infralleu és la física de la realitat transl·lúcida, ingràvida. El … Continua llegint
DE RIZOMES I MALES HERBES
L’imaginari català mai ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per a acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra. Poc espai, per tant, per a la transgressió física, per a fabulació enrauxada i, en … Continua llegint
