EL SONAMBULISME NO ÉS SNOB

COMENTARI DEL SR PIRAZOLOIC, ANTROPODÒLEG

Analogia (filogènesi) i transubstanciació (ontogènesi)

De l’apressada relació precedent a aquest article, que la redacció de la revista anomena entusiàsticament “història”, es deriven reflexions que semblen no haver interessat als redactors. Reflexions a les quals qualsevol ciutadà acostumat a interrogar les coses que ens envolten en deu estar ja donant curs. Perquè… a diferència de l’invent de Poulsen i els que el van seguir, precursors de la cinta magnètica, el fonògraf d’Edison era un aparell mecànic el fonament del qual no es pot considerar tan avançat com per haver de ser descobert necessàriament a finals del segle XIX. En diríem una d’aquelles andròmines a les quals eren tan aficionats els bizantins.

Tanmateix, no en tenim constància i hem de fer coincidir la patent d’Edison amb la data de la seva invenció humana, però qui sap si els ocells mecànics que cantaven al palau imperial de Constantinoble no responien a una tecnologia similar. El cas és que la ingenuïtat que atribuïm als pobladors de l’antiguitat (temporalització del mite del salvatge que practica la cultura occidental), sembla més patrimonial dels nostres contemporanis recents. Expliquem-nos, si no, com és que l’any 1878 de la nostra era, quan Edison fa la primera prova del fonògraf al seu taller, canta “Mary Had A Little Lamb”, una cançó de bressol molt popular de la poetessa Sarah Josepha Hale, i immediatament el seu soci, John Kruesi, li diu a la màquina alguna cosa en alemany per comprovar que l’aparell no solament és capaç d’enregistrar paraules en anglès…

El somnambulisme de la ciència, que Arthur Koestler proclamava, arriba fins als nostres dies, però és difícil saber si ha estat present en cada període històric. Ens manca informació.

“Podem produir sons quasi imperceptibles i amples i profunds, prolongats, atenuats i aguts. Sons d’una sola peça en el seu origen, els fem tremolencs o xixiuejadors. Imitem les veus de les bèsties i ocells i tota mena de sons articulats. Tenim certs aparells que aplicats a l’orella augmenten notablement l’abast de l’oïda. També diversos i singulars ecos artificials que repeteixen la veu diversos cops com si rebotés, i altres que la retornen més alta que quan la reben.”

(Francis Bacon, 1561-1626)

Koestler se sorprèn en comprovar que Johannes Kepler es trobava formulant les seves importantíssimes tres lleis a partir dels estudis de Copèrnic i Brahe, al mateix temps que publicava almanacs de prediccions astrològiques. Aquesta és la deriva somnàmbula que detecta en la ciència l’escriptor hongarès. Veiem, en canvi, en els mateixos anys, l’entusiasme visionari de Francis Bacon a la seva New Atlantis: un veritable encàrrec al futur, pensarem. No és l’únic. Les citacions de Papini, Michaux i Dick de l’article anterior ens fan entendre que els avenços científics, o les possibilitats de la imaginació davant l’observació dels moviments de la ciència, van suggerir immediatament als artistes uns quants futurs possibles, i així ho van expressar en aquests texts que ara ens semblen profètics.

Això no vol pas dir que l’art i, per extensió, tot allò que fan les persones sense cap interès concret, col·labori en l’evolució humana més que la construcció del progrés, tot i que unes activitats puguin ser evolutives i les altres purament culturals, ja que estem emprant aquests termes perquè aquest és un paràgraf-pont que porta al següent:

Què difícil és per a molts músics començar pel final!

El cataclisme vital que experimenta un anònim i afònic (mut, amúsic) ciutadà davant l’esclat de matèria sublimada que és qualsevol fragment de qualsevol construcció sonora, deconstruïda en un teclat sota les seves mans, és quelcom quasi prohibit al músic, perquè és literal, no és abstracte. La perversa fantasia, certa passió científicosexual, és patrimoni quasi exclusiu dels artistes silenciosos: escriptors, pintors, filòsofs, gent normal… i també de polítics perillosos. Explica Fernando Garcés Blázquez que Lluís XI, rei de França (el temible rei aranya) va voler, l’any I470, posar en conflicte l’abat de Baigne, inventor d’instruments, i, per aconseguir-ho, li va ordenar oferir un concert amb veus de porc. Per a la seva satisfacció, l’abat va acceptar el desafiament. El dia convingut es va obrir el teló, i sobre l’escenari es van veure molts porcs, de diferents edats i pes, un al costat de l’altre, sota un pavelló cobert de vellut. Davant d’una taula de fusta preparada com un orgue, l’abat va començar el concert. Cada tecla que premia activava una petita pua que punxava el porc requerit i el feia xisclar. Cada porc tenia un to de veu i l’abat els havia posat en ordre, de manera que amb el teclat podia combinar-los i obtenir-ne sèries de sons controlades. Imaginem-nos l’abat preparant la partitura a la porcatera…

Per tant, el primer sampler del qual tinc documentació data de 1470, de quan Guillem Tell travessava amb la fletxa la poma que Newton veuria caure 195 anys més tard.

Establirem una analogia encara més potent; la síntesi és la destil·lació del so. El sampler, en canvi, és maceració, fermentació, una alteració que no s’adreça a les parts constitutives per aïllar-les i extreure’n el principi actiu, sinó que conserva els elements que acompanyen aquest principi actiu (oligoelements) i sovint l’emmascaren, per tal d’obtenir un resultat totalment nou a partir d’una cosa preexistent. Aquí apareix el gra. Com més gra, menys fidelitat, podríem dir. És el resultat de la dificultat de l’intermediari per assolir l’exactitud naturalista que la ment sovint reclama com a finalitat o idea de cosa completa, acabada. Però, hi ha tanta bellesa en les coses incompletes! Un so escapçat i mancat de freqüències identificatives és com el carrer d’una ciutat enterbolit per la boira, pura màgia, deriva i vaguetat. Una part d’un tot que, tot i que no és part del tot, ens recorda altra cosa absolutament diferent que probablement no ha existit mai o bé que les persones no reconeixen com a part del món. És a dir, un fruit extraordinari del psiquisme,: l’anàlisi informal, el ludisme, la beatitud.

El sampler, amb el recurs de l’electrònica o sense, és una bellíssima metàfora de la inquietud, a condició que vostè no sigui tan murri de voler que s’assembli a l’original.

_________

Referències

Bacon, F.Nueva Atlántida,  2007, Abraxas · Garcés Blázquez, F.- Historia del mundo sin los trozos aburridos, 2009, Editorial Ariel · Koestler, A.Los sonámbulos. Orígen y desarrollo de la cosmología, 2007, Conaculta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: