LA NARRACIÓ D’ARTHUR GORDON PYM
Pau Clemente
“La substància de Poe és refinada, la forma vulgar. Com si fos un cavaller per naturalesa, desafortunadament inclinat vers un mal gust incorregible. Ni tan sols a l’home més sensible i d’esperit més elevat podríem excusar-li el costum de portar un anell de diamants a cada dit de la mà.” Aldous Huxley
L’any 1838 Edgar Allan Poe va publicar la que seria la seva primera i única novel·la, anomenada The Narrative Of Arthur Gordon Pym of Nantucket.
Seria interessant començar amb una sinopsi de la història: el jove Arthur Gordon Pym pateix un accident que està a punt de costar-li la vida a bord de la seva barca Ariel quan una nit s’endinsa a la mar tot gat amb el seu amic Augustus Bernard i són embestits pel vaixell Penguin. Malgrat tot, les seves idees romàntiques sobre la vida marinera l’empenyen a embarcar-se poc després al Grampus amb l’Augustus en una ruta cap als mars del sud. A bord d’aquest vaixell hi viuran escenes d’amotinament, naufragi i canibalisme fins que finalment són rescatats a la deriva per la Jane Guy. En aquest nou vaixell marxaran cap a un Pol Sud encara inexplorat, on hi trobaran tota mena de fenòmens extranys que culminaran en l’aparició d’una misteriosa figura blanca enorme i també en un dels finals oberts més cèlebres de la història de la literatura.
The Narrative Of Arthur Gordon Pym of Nantucket, que per a Poe i els seus coetanis fou considerada sempre com una història d’allò més ximple, va patir al seu temps tota mena de problemes per a ser publicada. Sense entrar massa en detalls, direm que els editors titllaven a Poe d’aristocràtic i sofisticat, acusant-lo de no ser conscient dels gustos reals de la gent. D’altra banda, gran part de la crítica va considerar-la una obra menor de l’autor, prenyada d’un sadisme i d’una violència innecessàries. El propi Poe la veia com a poca cosa més que un mitjà per fer diners i permetre-li la tranquil·litat econòmica necessària per a seguir composant poesies com The Raven o Al Aaraaf.
Han passat cent cinquanta anys des de llavors i Poe ha acabat convertint-se en una figura clau ja no només del Romanticisme sino també de la literatura americana moderna. La quantitat de tesis doctorals sobre ell creix a bon ritme, encara a dia d’avui. Seguint l’estela del primer i fonamental assaig en clau de psicoanàlisi de Marie Bonaparte al 1933, multitud d’avantguardes artístiques i literàries han mirat d’interpretar l’estranyesa de The Narrative Of Arthur Gordon Pym of Nantucket (a partir d’aquí, i entre nosaltres, AGP). En l’actualitat, la postmodernitat regna quasi en solitari, avorrint al personal amb les futileses dels Lacans, Derridas i imitadors…
POE I L’ESNOBISME DELS POETES DECADENTS FRANCESOS
“En Nueva York, la misma mañana en que la revista Whig publicaba El Cuervo, mientras el nombre de Poe estaba en todos los labios, y todo el mundo se disputaba su poema, él atravesaba Broadway topando con las casas y dando traspiés.”[1]
Edgar Allan Poe
I tot mamat, manca dir-ho! Aquesta contradicció, que resultava deliciosa per a Breton i els surrealistes, resumeix en tres línies el que Poe va suposar per gent com Baudelaire o Mallarmé. Un diable atrapat en una societat tan puritana com l’americana, un àngel forçat a conviure entre botiguers i grangers miserables. Extrapolant potser els seus propis flirtejos amb drogues com el haxix o l’absenta, els decadents francesos van mitificar a més no poder l’alcoholisme de Poe fins a convertir-lo en font de totes les seves virtuts creatives i productivitat.
Com a traductor al francès dels seus contes, Baudelaire va erigir-se ràpidament en el gran descobridor de Poe a l’Europa de la segona meitat del segle XIX. Ell va ser qui va posar de moda el romanticisme gòtic i macabre de l’americà a França i qui va possibilitar el redescobriment d’Edgar Allan Poe al món. Deixant de banda una certa caricaturització interessada de la persona del de Baltimore per a justificar les seves pròpies extravagàncies classistes i esnobismes, en Baudelaire recau el mèrit d’haver salvat a Poe de morir oblidat en algun polsós recopilatori de poemes americans passats de moda.
Esperonats per les lloances de Baudelaire i per les qualitats oníriques i fortament visuals de la seva poesia, els simbolistes francesos de finals del XIX van convertir ràpidament Poe en referent. Gent com Mallarmé, Isle-Adam o Maupassant entre tants d’altres van aplicar a la seva manera les innovacions estil·lístiques i sobretot temàtiques de l’americà per reforçar el seu nou estil, essent els primers en declarar-se seguidors de Poe. No estaven sols, però. Els escriptors victorians anglesos (amb R.L. Setevenson al capdavant) també n’eren grans admiradors de la seva capacitat de crear atmósferes esfereïdores i del seu tractament de tot allò considerat sobrenatural.
Més tard els surrealistes francesos –heretant d’alguna manera que ara tampoc ve al cas la tradició simbolista- no van dubtar en allistar a un Poe ja força corcat i enterrat entre els predecessors de la seva avantguarda. Fora Breton qui, en el seu Manifest Surrealista (1924), digué allò de que “Poe és surrealista en l’aventura”. L’al·lusió no era gratuïta; correspon als surrealistes la primera lectura de AGP ja no tant en clau de novel·la convencional (a qui cony li interessa què passarà a uns personatges ficticis?) sinó com exemple inmillorable del trencament d’unes formes narratives per a crear-ne de noves. Així, amb els seus personatges plans i el seu to oníric general, AGP esdevindrà una de les primeres novel·les conscientment anti-naturalistes de que se’n té constància.
Tampoc cal descuidar que la construcció onírica de la novel·la, en la qual es transita des d’uns capítols inicials marcadament realistes fins arribar a un final apoteòsic, impossible i, per tant, contradictori. Els paralelismes entre aquest tipus de construcció i l’estructura de molts somnis (en especial aquells dels quals en despertem sobtadament quan, encara dins del somni, descobrim que estem dormint) va cridar l’atenció també als surrealistes. Capficats com estaven en l’exploració del món dels somnis i dels desigs ocults, una novel·la com AGP no podia passar-los desapercebuda…
DE QUAN ELS PSICOANALISTES ENCARA NO SERVIEN NOMÉS PER A CURAR L’ESTRÉS DELS RICS
El tret de sortida de tota crítica moderna a Poe podria establir-se l’any 1933, quan Marie Bonaparte publicà el seu ja famós assaig Vida i Obra d’Edgar Allan Poe: una interpretació psicoanalítica.[2]
La seva importància radica en que suposarà un pas endavant respecte tota crítica feta fins llavors. No s’aturarà en la fascinació morbosa per l’estètica decadent que encantà als simbolistes, ni en el rupturisme estil·lístic que observaren els surrealistes; encara menys en el despreci de la crítica literària ortodoxa, que qualificava AGP d’obra fallida i menor dins la producció de Poe.
Bonaparte inaugurarà una corrent crítica que observava la desgraciada vida familiar de Poe així com la seva peculiar relació amb les dones com elements importantíssims a l’hora d’explicar molts dels seus terrors literaris. Això que avui en dia pot semblar-nos tan obvi –acostumats com estem a considerar l’home titella de les seves circumstàncies- va ser en el seu moment transgressor. Les brutalitats i fantasies d’AGP ja no eren només efecte dels vapors etíl·lics; hi havia alguna cosa més al darrera.
L’eix vertebrador de la majoria de les interpretacions psicoanalítiques és que, com a orfe, Poe va escriure AGP per a poder exorcitzar la mort de la seva mare i del seu germà Henry. Que tot el viatge per mar assetjat d’angoixa i assassinats és una paràbola de la seva vida. L’aigua –abundosa al llarg de tota la novel·la i prenent formes sempre canviants- es reformula en base als estats d’ànim de l’escriptor. Aquesta qualitat dialèctica (entre la forma i l’emoció subjacent) de l’element líquid és molt important per poder justificar una interpretació soterrada en la novel·la. Així, en aquest estrany viatge iniciàtic cap a l’inconscient, les tempestes i agitació dels primers capítols exemplificarien la gestació d’un trauma pendent de superar que empenyeria al protagonista cap al Sud, cap a aigües noves, cap a aigües tranquiles. De retorn a l’úter matern? Tres són les grans crisis que patirà Arthur Gordon Pym (cadascuna representada per la destrucció d’un dels tres vaixells en que viatja) abans d’arribar definitivament a les manses –i pastoses- aigües de l’Antàrtida on espera retrobar-se amb la seva mare. Malgrat totes les batacades, el desenllaç inconclús frustrarà qualsevol expectativa de repòs o redempció.[3]
Alguns crítics més recents com Richard Kopley han anat encara més enllà en aquest sentit. La mort de l’amic Augustus al bell mig de la novel·la (i el mateix dia que va fer-ho Henry, germà de Poe), afegit al final inconclús, otorga un caràcter simètric i també circular al conjunt. Kopley reforça la seva hipòtesi especulant amb la possibilitat de que la gran figura blanca del final sigui la proa del Penguin, primer vaixell de la novel·la, i de que tot plegat torni a començar des del principi, com si d’un mirall es tractés.
Val a dir que aquesta lectura el·líptica podria ser la clau per a accedir als inferns personals de Poe. Tal vegada fora millor no fer-la servir? Perquè de ser certa l’essència d’AGP com a trauma no superat, aquest caràcter circular de la novel·la condemnaria a l’escriptor a reviure fins a l’infinit el dolor per la pèrdua dels seus éssers estimats, fent-lo més i més accentuat a cada nova lectura.
QUI ÉS LA FIGURA DE BLANC? BUSCANT, BUSCANT, OBRIM LA CAIXA DE PANDORA
Tus dientes, Berenice…
El sueño descarnó aquella sonrisa
perlándola de insectos.
Y se borró el gemido, no el eco.
Perfil de sombra alentando avidez de tacto.
Ingles de liquen
senos de coagulada bruma.
Me envolverías, ninfa lúbrica,
con tu sudario de letargia.
Un preludio de espejos repite
el vuelo del caballo claro.
Hedor líquido del vértigo.
La figura es ahogada por acordes de infancia.
¿Acunándola?
No estés cohibido… Baudelaire.
Alfonso de Lucas
Des del mateix moment en que els psicoanalistes mostraren interès per AGP aparegueren multitud de nous estudis. De tipus mític, històrico-sociològics, literaris, materialistes, postmoderns… Per raons d’espai i perquè tampoc s’adiu amb l’objectiu d’aquest article obviarem els més avorrits i exposarem de passada tres dels més cridaners.
El primer dels escollits és el que se centra en la possibilitat de que Poe s’hagués inspirat en la Teoria de Vinland per a descriure la misteriosa terra de Tsalal al Pol Sud[4]. La Teoria de Vinland (o la hipòtesi de que foren els escandinaus qui descobriren les Amèriques als segles X i XI i que pren aquest nom per les vinyes que hi trobaren) era força popular als EEUU del segon terç del segle XIX. Tant és així que el 1837, només un any abans de que es publiqués AGP, va sortir al mercat l’Antiquitates Americanae. Aquest llibre era un curiós compendi de sagues escandinaves medievals que feien referència a l’arribada dels vikings a Amèrica, prèvia parada a Groenlandia. De les descripcions que de la nova terra se’n feia a les sagues s’ha suggerit que servissin d’inspiració per a Poe a l’hora de crear Tsalal i els seus habitants. També el propi motor narratiu és molt similar: un grup d’homes blancs aventurers que viatgen des del Nord cap terres desconegudes al Sud, més enllà d’icebergs i glaceres, tremendament fèrtils i poblades per indígenes primitius.
Però hi ha un altre aspecte, potser decisiu per a defensar aquesta hipòtesi: l’existència de la Dighton Rock. Aquesta pedra, reproduïda a l’Antiquitates Americanae, fou trobada a Nova Anglaterra i s’usà com a prova decisiva de la presència d’europeus a Amèrica abans de Colom perquè hi tenia dibuixades una sèrie d’estranyes runes que de seguida s’atribuiren als primitius llenguatges nòrdics. Tornant a Poe: aquests símbols i caràcters recordaven estranyament als que Pym trobà a les parets de la gruta de Tsalal.
Reproducció de les runes de la Dighton Rock
Una segona línia d’estudi que jutgem important per poder comprendre millor molts dels enigmes d’AGP és la del racisme latent d’Edgar Allan Poe. Malgrat ser oriund del Nord i dur una vida força allunyada dels estereotips de racisme desdentat i endògam del vell Sud cotoner, Poe era un esclavista declarat i simpatitzava amb la causa sudista. Això que avui en dia embrutaria el currículum de qualsevol demòcrata conveçut d’aquests de tota la vida, d’aquests que qualifiquen el franquisme de “règim autoritari inevitable” enlloc de feixista, no era tan estrany en el seu moment. De fet, tant el terror que sentia Poe a les revoltes negres que succeïen al Sud com la seva admiració confessa per la decadent aristocràcia d’aquests mateixos Estats són considerats com a continguts psíquics claus a l’hora d’articular la seva poètica narrativa. Aspectes com la misogínia, la necrofília, la por a morir soterrat o la lenta –però sistemàtica- degeneració de les ràncies famílies aristocràtiques no són més que la tèrbola expressió literària d’aquests temors.
Aquests dos pànics (la sublevació negra i l’extinció de l’home blanc com a amo i senyor de la galàxia americana) es complementen i són també força evidents a AGP. Com bé observa J.C. Rowe[5], la novel·la és plena de terrors racials soterrats, i ignorar-los no permet una comprensió completa de les angoixes que Poe volia transmetre als seus lectors.
Ja de bones a primeres Poe fa una declaració d’intencions emplaçant al cuiner negre al capdavant dels amotinats al Grampus. “Un dia els negres s’aixecaran i se’ns cruspiran a tots amb patates!”, sembla voler dir. I és que el cuiner, amb el seu salvatgisme i sadisme irracionals encarna dins la cosmogonia racista de Poe l’emancipació dels negres i la igualtat de drets. A l’altra extrem de l’espectre hi són en Pym i el seu amic Augustus, que representen la raó, la poesia i la il·lustració com a narradors de fet que són de l’aventura. Repetides vegades insistirà Poe en la idea de que aquests principis ideals no són vàlids per a afrontar una realitat que –sota el seu parer- se’ls venia a sobre. En que està molt maco regir-se per aquesta mena de codis de conducta racionals quan s’està llegint a Byron entre els camarades de Massachussets, però que quan les coses es posen magres cal saber ensenyar les dents. Perquè a l’hora de la veritat, tant Pym com Augustus es passaran la novel·la assetjats i fugint endavant: tant a Tsalal, quan la tripulació és enganyada i assassinada pels pèrfids nadius –negres-, com quan els nàufrags es juguen a la palla més curta qui es sacrificarà per a alimentar a la resta. La democràcia no és aplicable en les situacions més extremes, sembla voler dir-nos Poe. Pym tan sols controlarà la situació quan fa ús de la força per sotmetre la voluntat dels altres. Com quan segresta a un dels indígenes per a que el porti en canoa fins al Pol Sud.
Resumim-ho: no és agosarat llegir-se el llarg viatge cap al Sud d’AGP com una paràbola racista del perill de revolta negra als EUU del segle XIX. De com una colla de blancs vestits de bones idees i millors principis poden ser massacrats sense cap problema per la turba si aquests no prenen mesures expeditives.
La tercera línia d’investigació és més simpàtica que l’anterior i ens remet de ple a una relectura en clau de mite d’AGP. Tal i com van observar Peirce i Rose[6], existeixen nombrosos indicis per a sospitar que darrera d’AGP hi ha quelcom més que ganes de guanyar calés rapidament o de sublimar fòbies inconfessables. Concretament, AGP seria també un intent de reviscolar una mitologia artúrica subjacent i posar-la al dia.
Com molts escriptors americans de la seva generació, Poe quedà profundament impressionat per la feina de mitologistes alemanys com Schlegels, Bryant o Faber, fins al punt de concebre el mite com a força vital dins d’una nova literatura heroica. La idea és d’una ambició que espanta: a partir d’una anàlisi acurada dels mites universals (grecollatins però també celtes i saxons, especialment el del Rei Artur), la tasca de l’escriptor modern d’aventures seria la d’isolar-ne aquells elements eterns per a ser-ne capaç després d’empeltar-los a les seves pròpies històries.
En aquest sentit, Peirce i Rose apunten la possibilitat de que molts elements d’AGP remetrien a les aventures dels Cavallers de la Taula Rodona de manera indirecta i no necessàriament visible de bones a primeres. Atenent més a les estructures i al tipus de personatges que no pas a l’acció en sí o a les formes.
Els paral·lelismes son complexos i llargs d’explicar, però. Apuntarem tan sols que els noms dels personatges (Arthur Gordon, Dirk Peters) no semblen haver estat escollits a l’atzar, l’estranya coincidència entre el calendari d’AGP i el calendari de festivitats paganes celtes o el fet de que l’1 d’agost, dia en que mor Augustus (com hem dit ja, a l’equador exacte de la novel·la), coincideixi amb una festivitat celta en la qual es celebrava un ritual de canibalisme simbòlic. La majoria de successos ocorren en dies carregats de simbolisme al calendari celta, com si tot plegat transcendís una mica el simple viatge geogràfic per a endinsar-se en la ruta iniciàtica. Així, el viatge cap al Sud seria també una recerca de la Dehesa Blanca dels mites celtes, de preparació espiritual i física per a poder beure del Sant Grial. I obviament, pel camí aniran trobant-se tota mena de figures mítiques reencarnades en personatges aparentment inocus que els posaran a prova fins a convertir-los en els candidats adequats. Encara que tan sols Pym i el nan blanc que l’acompanya (Peters) arribin fins al final.
REYNOLDS! REYNOLDS!
“En la madrugada del 6 de Octubre de 1849, Poe agonizaba en un maloliente callejón de Baltimore. No paraba de gritar: ¡Reynolds!¡Reynolds!
Jeremiah N. Reynolds – a quien Poe dedicó un artículo en el Messenger sobre su proyecto de exploración del Polo Sur- fue discípulo del capitán John Cleves Symmes, autor a la sazón de una esperpéntica teoría según la cual nuestro planeta sería hueco, poseería un sol interior, y estaría abierto por los polos de manera que se podría caer por uno de ellos y salir por el otro: En aquella alborada sucia, Poe –como Pym y Peters– se precipitaba en el seno del abismo que se abría para recibirlo…”[7]
John C. Symmes
La millor de les respostes a l’enigma de AGP no és a mans de cap catedràtic de literatura amb la cigala pansida. La millor de les explicacions va venir-nos suggerida pel magnífic fanzine badaloní Lovecraft Magazine! Què hagués passat si, per mitjà de J.N. Reynolds, Poe hagués entrat en contacte amb les sorprenents teories de Symmes i les hagués usat d’inspiració per escriure AGP?
Anem per parts. Abans de res, els faré una introducció a la persona de John C. Symmes i la seva Teoria de les Esferes Concèntriques, després els exposaré la seva hipotètica connexió amb Edgar Allan Poe –via J.N. Reynolds- i acabaré parlant-los de les relacions entre la producció literària de l’un i la “científica” de l’altre.
John C. Symmes nasqué a Nova Jersey l’any 1780 i feu carrera de soldat dins l’exèrcit americà fins arribar al rang de capità a l’Estat d’Ohio. Un cop llicenciat, se’n anà a Kentucky a passar la resta de la seva vida administrant terres i fent de mesover. Però tot i ser força destre en les arts de la guerra, la vida civil mai se li va acabar de donar massa bé. Quan va morir-se el 1829 va fer-ho en condicions humils i havent perdut gran part de les seves propietats, segons comentava el seu fill Americus Symmes. A més de convertit en una mena de vell excèntric i entranyable a qui ningú es prenia seriosament per culpa de les seves teories. A excepció d’una incipient secta cristiana que més tard rebria el nom d’Església de Jesucrist dels Sants del Darrer Dia, més popularment coneguda com a mormona…
Es diu que Symmes va fer públics per primera vegada els fonaments de la seva teoria l’any 1818 a Newport, Kentucky. Donant-li el nom de Teoria de les Esferes Concèntriques, Symmes argumentava que la Terra era buida i habitable en el seu interior, que contenia cinc esferes concèntriques (l’una dins de l’altre) i que hi havia una obertura d’entre 12º i 16º tant al Pol Nord com al Pol Sud, per les quals entraven la llum, l’aire i l’aigua a l’interior de la Terra. Aquestes cinc esferes concèntriques serien habitables tan a les superfícies convexes com a les còncaves, i s’haurien format per l’efecte de la força centrífuga de la rotació terrestre (que empenyeria els materials més pesants cap a les superfícies de les esferes més externes).[8]
Les proves que aportava Symmes per a demostrar la factibilitat de la seva teoria eren de tota mena, però totes elles tenien en comú un fort regust a llegenda marinera. Una d’elles era la migració de molts animals cap al Nord quan arribava l’hivern, retornant a terres temperades tan bon punt arribava la primavera. Aquesta era una prova evident de que entraven dins la Terra pel forat del Pol Nord, passant l’hivern en un agradable clima temperat. La troballa de carbó vegetal a Groenlàndia va ser vist com una altra prova per Symmes de l’existència de dipòsits al centre de la Terra. L’aparició d’arbres i plantes flotant més enllà de de la latitud 80º (a més de 20º de la seva procedència), només podia ser explicat per l’existència de jungles frondoses a l’interior de la Terra. Això Symmes ho tenia claríssim. O el fet de que a partir d’una latitud de 75º-80º els vents s’anessin tornant progressivament més temperats. Els canvis de localització del Pol Nord magnètic i els moviments de l’eix terrestre també van ser explicats per Symmes com a conseqüències directes dels moviments de les esferes concèntriques.
Una altra prova del tot colorista aportada pel capità era l’existència dels “Núvols de Magallanes”, un fenomen vist pels navegants a l’extrem sud d’Argentina que consisteix en l’efecte visual de muntanyes llunyanes en les quals hi brilla el sol. Estan fixes i es veuen igual des de qualsevol posició, només en nits clares i quan l’atmósfera és neta. El que per a qualsevol persona que no fos Symmes no deixaria de ser un curiós efecte atmosfèric de l’estil de l’aurora boreal, en mans del de Kentucky va convertir-se en una prova més de l’existència d’un món encara per descobrir més enllà dels confins del paral·lel 80º.[9] Finalment, i ja entrant una mica en el terreny de l’especulació, Symmes opinava també que tant les orques, com els esquimals o els ossos venien de l’interior de la Terra. Aquesta era la única explicació possible de la supervivència d’aquests éssers en climes tan extrems.
Als anys vint i amb una Teoria de les Esferes Concèntriques ja amb cara i ulls, Symmes es dedicarà a voltar pels EEUU (inclosa la zona de Philadelphia, Boston i Nova York on residia Poe) donant conferències i intentant fer arribar a la gent les seves idees. No se’n sortia, però: tret de quatre adeptes molt fidels, la gran majoria dels seus compatriotes el tractaven de llunàtic i en feien broma, encara que respectant-lo una mica al mateix temps tot dient que era “una bona persona”.
Durant la gira de l’any 1825, un jove estudiant entusiasta de les teories de Symmes l’acompanyà uns mesos ajudant-lo: el seu nom era J.N. Reynolds. Després se’n cansaria i es desvincularia del vell sonat per a dedicar-se l’organització d’una expedició al Pol Sud l’any 1829. És un fet contrastat que Poe mantingué una relació d’amistat amb un tal capità J.N.Reynolds i que aquest nodrí a Poe de nombrosos detalls tècnics per a la posterior elaboració d’AGP. Es tractava del mateix J.N.Reynolds que ajudava a Symmes en les seves ponències? Tot apunta a que si, però encara no es disposa de proves concloents.
Fermament conveçut de la necessitat d’explorar aquests nous móns, el 1822 Symmes va fer una petició al Congrés per a que li financessin una expedició cap a les regions polars, argumentant que quan descobrissin la ruta per a accedir a l’interior de la Terra els EEUU es veurien gratificats tant econòmicament com diplomàtica. Malauradament no li van fer cas, tot i que l’home va continuar intentant-ho. El 1825 demanà permís per participar en una expedició russa organitzada pel Comte Romanzoff amb destinació a les zones polars, però la falta de diners va fer que també acabés tirant-se enrere. Finalment, John C. Symmes morí el 1829 a Ohio, sense haver estat mai capaç de reunir els diners suficients per visitar les regions polars.
Quines són les influències de Symmes en la literatura d’en Poe? Bàsicament les trobem en els darrers capítols d’AGP. Després d’atravessar el paral·lel de latitud 80º, Pym experimenta molts dels fenòmens comentats per Symmes, com les corrents d’aire temperat o l’abundosa presència d’animals, de vegades fins i tot de gran tamany i raça desconguda. Però des del moment en que arriben a la misteriosa terra de Tsalal, terriblement similar a l’interior de la Terra descrit a Symzonia[10] però en clau de mala fe, les coincidències es disparen.
El que molts crítics han volgut veure com l’entrada de ple i sense embuts en el terreny dels mites i dels somnis, podria haver estat tan sols la posada en pràctica d’un final basat en la Teoria de les Esferes Concèntriques. L’angoixant setmana final en la que Pym, Peters i Nu-Nu, el nadiu raptat, es precipiten en canoa per l’obertura del Pol Sud cap a l’interior de la Terra és un exemple molt explícit del que podria experimentar tot aquell que intenti entrar a l’intramón. Abunden les referències al·lucinades a una gran “barrera de vapor gris” a l’horitzó cap al qual s’encaminen, a la precipitació constant d’una mena de cendra gris del cel, a la temperatura quasi bullent de l’aigua del mar o les pròpies línies finals, en les que es precipiten literalment “per un salt d’aigua” al temps que són observats per una abissal gran figura blanca. I el curiós és que ni Pym ni Peters moren a conseqüència del “gran salt”; ans al contrari, la nota final del llibre deixa ben clar que ambdós retornaran al món conegut a temps d’explicar la seva aventura. Però com? Des d’on?
EDGAR ALLAN I, “EL FANEDITOR”
S’ha observat que, durant la major part de la seva vida, Poe va viure aïllat de qualsevol cosa que pogués assemblar-se a una comunitat literària. A diferència de molts altres escriptors (com els seus contemporanis transcendentalistes o els simbolistes francesos), Poe no reforçava la seva prosa recolzant-se en un col·lectiu de persones amb interessos comuns. La inspiració de Poe va venir gairebé sempre de la lectura compulsiva de tota mena de textos i autors.
Des dels clàssics grecollatins a les cròniques marineres més barroeres, l’americà no feia fàstics a res a l’hora d’usar-ho com a material pels seus futurs escrits. En molts dels seus contes més macabres com El misterio de Marie Roget (1843) o Los crímenes de la calle Morge (1841) una lectura i anàlisi prèvia de les notícies de successos de la premsa resulta evident. Probablement va ser d’aquests diaris d’on Poe va aprendre a captar (i satisfer) el desig morbós de molts lectors del gènere de sang i fetge.
Pel que fa a l’elaboració d’AGP s’ha suggerit que moltes de les seves lectures prèvies entrarien dins del gènere folletinesc o del que avui en dia en diriem pulp. Susan F. Beegel suggereix que tot l’episodi del motí al Grampus pugui estar inspirat en el motí del Globe succeït al 1824, havent-se informat Poe dels llibres de memòries d’alguns supervivents[11]. D’altres estudiosos com Joan Tyler o Lasley Dameron insisteixen també en la idea de que moltes de les fonts de Poe tenen una arrel popular o en la cultura de consum ràpid, com ara les histories d’aventures marineres publicades per capítols, tan populars als anys vint i trenta del segle XIX[12].
És sota aquesta perspectiva –la d’un Poe molt més humà i tocant de peus a terra, amb tot el sentit de l’humor que sovint manca a molts dels seus analistes- amb la que ens atrevim a estar d’acord amb l’americà en allò de que The Narrative Of Arthur Gordon Pym of Nantucket és una novel·la força ximple. I precisament per això mateix una de les nostres preferides!
[1] Antología del humor negro, André Breton, 1939.
[2] Decidir-se per aquesta data i assaig és motivat sens dubte per la ignorància i mandra de cercar més de qui això escriu, doncs és ben sabut que en aquesta mena de matèries no existeixen descobridors ni inventors. És ben probable que Bonaparte llegís o sentís d’alguna banda tot el que acabaria plasmant en els seus textos…
[3] Són interessants algunes comparacions fetes entre Moby Dick de Melville i AGP de Poe per Grace Farrell a Mourning in Poe’s Pym. Escrites ambdues per escriptors orfes, poden ser vistes també com exercicis redemptors. Però mentre que Melville aconsegueix superar el trauma matant la gran balena blanca, a Poe tot l’esforç no li servirà de res, autocondemnant-se amb el seu final obert a patir la pèrdua per la resta de la seva vida.
[4] Pym, the Dighton Rock, and the Matter of Vinland. Joseph J. Moldenauer.
[5] Poe, Antebellum Slavery, and Modern Criticism. John Carlos Rowe.
[6] Poe’s Readig of Myth: The White Vision of Arthur Gordon Pym. Carol Peirce & Alexander G. Rose III. SMILE(magazine) en recomana una lectura detinguda i apassionada!
[7] La verdad sobre el caso del Señor Papini, Óscar Mariscal (Lovecraft Magazine 10 Bis)
[8] Symmes ignorava (o li tant se li’n fumien) els principis cartesians i la ortodoxia newtoniana, segons els quals es considera la densitat de la Terra uniforme per una banda i l’efecte de la gravetat com a incompatibilitat de base amb la seva Teoria de les Esferes Concèntriques.
Els nostres lectors més fidels notaran els paral·lelismes entre la teoria de Symmes i La Teoria del Gel Etern del també anti-Newtonià Hans Hoerbiger explicada per Jesús Closa a SMILE#3.
[9] Aquest mateix efecte va ser explotat també per H.P. Lovecraft, el gran continuador de Poe, en la seva novel·la En las Montañas de la Locura (1936).
[10] Symzonia: a Voyage of Discovery, Captain Adam Seaborn, Nova York, 1820. Novel·la d’evasió de declarada inspiració symmesiana en la que el Capità Adam Seaborn accedeix als habitants de l’interior de la Terra a partir d’una de les obertures polars.
[11] Mutinity and Atrocious Butchery: The Globe Mutinity as a Source for Pym, Susan F. Beegel. Té gràcia perque en el cas del Globe els amotinats van acabar també sent massacrats per indígenes del Pacífic.
[12] Poe’s “Manual of Seamanship”, Joan Tyler Mead. Pym’s Polar Episode: Conclusion or Beginning?, J. Lasley Dameron.
Aquest article va ser publicat originàriament a la revista SMILE l’any 2007, sota llicència Creative Commons. Ara el seu autor el cedeix a la revista amiga Marabunta.
marabuntes.wordpress.com 