FANTASMES I AUSTRALOPITECS

David Picó Sentelles


Vostè en te uns quants, d’artefactes moderns d’aquests. Artefactes digitals, moderns i més moderns encara, que el connecten amb la immediatesa. Vostè pot estar connectat de manera immediata amb qualsevol lloc del món. Qualsevol. Però quina mena d’immediatesa li ofereix la modernitat virtual? A quin lloc el porta? Diguem-ho en general, perquè vostè és tothom: a quin lloc ens du?

La resposta no està en el vent, però s’hi apropa. La immediatesa ens du a un lloc qualsevol, però que no és el lloc on som. Aquesta és la condició. Paradoxalment, la utilització d’un mòbil o un ordinador connectat a la xarxa ens allunya infinitament de la nostra immediatesa, d’allà on som i amb qui estem. Connectem d’immediat amb un lloc o un espai que no és el nostre lloc ni el nostre espai, i alhora, desconnectem del lloc on som, sigui quin sigui.

Individu M està al tren, connectat al mòbil i amb auriculars, però no sap (no l’ha mirat) qui té assegut al davant ni sent les converses del voltant. Va en tren però està desconnectat del tren. De nou, individu M som nosaltres, connectats a qualsevol indret menys el que ens acull. Per això en diem experiència virtual, perquè abandonem el nostre cos, el nostre espai, l’espai en us, i ens refugiem en un jo sense cos, virtual, fantasmagòric; i ens amaguem darrera una pantalla com els nens s’amaguen tapant-se la cara i creient que ningú els pot veure. No hi sóc!, criden. I no hi som. Anem en tren però no som al tren. Li neguem la sang, la pell, els ulls, a l’univers que ens envolta, l’univers que som, del qual en som part integrant, física, mutant, icònica, orgànica, protuberant, amenaçadora, visible, sonora, bategant, tridimensional i espacio-temporal, per molt que ens amaguem sota la closca virtual, acotem el cap, abaixem la mirada i ens taponem les oïdes. Podríem dur un rètol al cap: no hi sóc. És molt més còmode fer moure el nostre fantasma que el nostre cos. I així, cada vegada més, som a llocs on no hi som…

Us imagineu el famós episodi d’Isaac Newton, assegut sota un pomer de la seva casa de camp de Lincolnshire, a l’actualitat? Veiem a Sir Isaac Newton (la imatge és nítida) assegut sota el pomer… mirant el mòbil, enviant interessantíssims missatges per whatsapp i amb els auriculars posats. La poma de Newton cauria, sí, però Newton no la veuria. Tampoc sentiria com cau. La poma de Newton esdevindria orfe i desapareixeria del pòdium de les pomes famoses al costat de la d’Adam i Eva i la d’Apple. I de la llei de la gravitació universal res de res, exceptuant que Newton es baixés una aplicació de lleis gravitatòries… I tot per no ser on ets. Per no ser on som. Fantasmes…

Parlant de fantasmes, llegim en un escrit de Nietzsche: La majoria dels homes, pensin i diguin el que vulguin del seu egoisme, no fan res a la seva vida pel seu ego, només pel fantasma del seu ego, que es forma en el cervell de la gent que l’envolta: per tant, viuen tots en una boira d’opinions impersonals, d’apreciacions fortuïtes i fictícies, uns respecte dels altres (…) Aquesta bromera d’opinions i hàbits creix i viu quasi independentment dels homes a qui envolta… (Aurora. § 105).

Boira d’opinions impersonals… fantasma de l’ego… bromera d’opinions i hàbits…. Us sona? Nietzsche, quan ho escriu a l’any 1880, es referia, suposem, a la bromera exponencial de veus i opinions que generen un jo reverberant que es mou en el nostre lloc, du el nostre nom i muta rebotant com les boles d’un pinball, un jo boirós que creix més ràpid que nosaltres mateixos i es reprodueix en un espai que no controlem: l’espai de les opinions en expansió. Un espai virtual que ell defineix com a boira (Nebel), però que nosaltres, avui, en diríem núvol. Només cal multiplicar fins l’infinit la bromera que ens comenta Nietzsche per descobrir l’espai virtual, ara immens i immediat, on tot és eco: l’eco de la nostra veu que ressona com un equivoc fantasmagòric i que no deixem d’alimentar amb missatges curts, respostes mecàniques, imatges, més imatges, emoticones… Ens reclama una atenció constant, si no volem que el fantasma s’esvaeixi i se l’endugui el vent. El núvol és l’espai, la despensa, la memòria, el cau del nostre jo sense cos. I el cos? El cos que ens uneix als altres cossos, al cos del món? On és? Sembla que molesti, oi? Un residu, com residus son les cames dels que van en monocicle elèctric pel carrer, convençuts que caminar és una dèria d’australopitec.

Més de cent anys després, la teoria de Nietzsche és visionària, només l’hem augmentada de forma patològica amb la tecnologia adequada. Ell, que hi veia tan poc, sembla que tenia visió més enllà de la seva època. O és que encara som a la seva època?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: