FANTASMES I AUSTRALOPITECS
David Picó Sentelles
Vostè en té uns quants, d’artefactes moderns d’aquests. Artefactes digitals, moderns i més moderns encara, que el connecten amb la immediatesa. Vostè pot estar connectat de manera immediata amb qualsevol lloc del món. Qualsevol. Però quina mena d’immediatesa li ofereix, la modernitat virtual? A quin lloc el porta? Diguem-ho en general, perquè vostè és tothom: a quin lloc ens du?
La resposta no està en el vent però s’hi apropa. La immediatesa ens du a un lloc qualsevol però que no és el lloc on som. Aquesta és la condició. Paradoxalment, la utilització d’un mòbil o un ordinador connectat a la xarxa ens allunya infinitament de la nostra immediatesa, d’allà on som i amb qui estem. Connectem d’immediat amb un lloc o un espai que no és el nostre lloc ni el nostre espai i, alhora, desconnectem del lloc on som, sigui quin sigui.
L’individu M és al tren, connectat al mòbil i amb auriculars, però no sap (no l’ha mirat) qui té assegut al davant ni sent les converses del voltant. Va en tren però està desconnectat del tren. De nou, individu M som nosaltres, connectats a qualsevol indret menys al que ens acull. Per això en diem “experiència virtual”, perquè abandonem el nostre cos, el nostre espai, l’espai en ús, i ens refugiem en un jo sense cos, virtual, fantasmagòric, i ens amaguem darrere d’una pantalla com els nens s’amaguen tapant-se la cara i creient que ningú no els pot veure. “No hi sóc!”, criden. I no hi som. Anem en tren però no som al tren. Li neguem la sang, la pell, els ulls… a l’univers que ens envolta, l’univers que som, del qual en som part integrant, física, mutant, icònica, orgànica, protuberant, amenaçadora, visible, sonora, bategant, tridimensional i espai-temporal, per molt que ens amaguem sota la closca virtual, acotem el cap, abaixem la mirada i ens tapem les orelles. Podríem dur un rètol al cap: “no hi sóc”. És molt més còmode fer moure el nostre fantasma que el nostre cos. I així, cada vegada més, som a llocs on no som…
Us imagineu el famós episodi d’Isaac Newton, assegut sota un pomer de la seva casa de camp de Lincolnshire, a l’actualitat? Veiem Sir Isaac Newton (la imatge és nítida) assegut sota el pomer… mirant el mòbil, enviant interessantíssims missatges per Whatsapp i amb els auriculars posats. La poma de Newton cauria, sí, però Newton no la veuria. Tampoc no sentiria com cau. La poma de Newton esdevindria orfe i desapareixeria del pòdium de les pomes famoses al costat de la d’Adam i Eva i la d’Apple. I de Llei de la Gravitació Universal res de res, a no ser que Newton es baixés una aplicació de lleis gravitatòries… I tot per no ser on ets. Per no ser on som. Fantasmes…
Parlant de fantasmes, llegim en un escrit de Nietzsche: La majoria dels homes, pensin i diguin el que vulguin del seu egoisme, no fan res a la seva vida pel seu ego, només pel fantasma del seu ego, que es forma en el cervell de la gent que l’envolta: per tant, viuen tots en una boira d’opinions impersonals, d’apreciacions fortuïtes i fictícies, uns respecte dels altres (…) Aquesta bromera d’opinions i hàbits creix i viu quasi independentment dels homes a qui envolta… (Aurora. § 105).
Boira d’opinions impersonals… fantasma de l’ego… bromera d’opinions i hàbits…. Us sona? Nietzsche, quan ho escriu l’any 1880, es referia, suposem, a la bromera exponencial de veus i opinions que generen un jo reverberant que es mou en el nostre lloc, du el nostre nom i muta rebotant com les boles d’un pinball, un jo boirós que creix més ràpid que nosaltres mateixos i es reprodueix en un espai que no controlem: l’espai de les opinions en expansió. Un espai virtual que ell defineix com a boira (Nebel) però que nosaltres, avui, en diríem núvol. Només cal multiplicar fins l’infinit la bromera de què parla Nietzsche per descobrir l’espai virtual, ara immens i immediat, on tot és eco: l’eco de la nostra veu que ressona com un equívoc fantasmagòric i que no deixem d’alimentar amb missatges curts, respostes mecàniques, imatges, més imatges, emoticones… Ens reclama una atenció constant si no volem que el fantasma s’esvaeixi i se l’endugui el vent. El núvol és l’espai, la despensa, la memòria, el cau del nostre jo sense cos. I el cos? El cos que ens uneix als altres cossos, al cos del món? On és? Sembla que molesti, oi? Un residu, com són residus les cames dels qui van en patinet elèctric pel carrer, convençuts que caminar és una dèria d’australopitec.
Més de cent anys més tard, la teoria de Nietzsche és visionària, només l’hem augmentat de forma patològica amb la tecnologia adequada. Ell, que hi veia tan poc, sembla que tenia visió més enllà de la seva època. O és que encara hi som, a la seva època?
marabuntes.wordpress.com 