ZUSH·····EVRU; LA GNOSI I EL DELIRI

Tècniques d’empelt gnòstic

Hi ha una forma d’aproximació a la pràctica artística en què fa de mal dir la paraula “creador”. Segons aquesta perspectiva, l’art no és tant un procés demiúrgic o un bolc d’inspiracions que troben en l’entorn físic un espai on prendre (o perdre) forma, sinó més aviat una sèrie de procediments que estableixen constants viatges al territori de la immanència oculta i la fantasia primordial, experimentant-ne el contagi, xopant-se de les crestes del caos que hi esclaten i tornant del viatge amb un paisatge molt particular que s’ofereix a la gent com a conjunt de sensacions. En aquest panorama, l’artista és un intercessor. O si es prefereix un concepte més reconeixible, un mèdium. Un mèdium amb llicència per a l’anomalia i la faula. Fa un temps només uns pocs (a qui una part de la burgesia intel·lectual anomenava “impostors”), amb gent com Deleuze al capdavant, s’atrevien a diagnosticar que en un procés històric regit per l’expansió indeturable de la ciència es podia donar encara i potser més que mai la possibilitat d’acarar qüestions tant aparentment esotèriques. Que es podia practicar la vidència al mateix temps que el càlcul matemàtic o l’especulació geomètrica (i fins i tot s’hi podien establir insospitats veïnatges). Ara que la ciència sembla trobar-se permanentment en el límit de l’indiscernible, serpentejant-hi juganerament, cercant els vectors més insondables d’això que anomenem realitat, potser podem recuperar aquesta caracterització mediúmnica o vident de l’artista, i valorar-ne l’obra no només en funció de l’obra mateixa, sinó del trànsit que suposa.

L’art, en aquest sentit, és una forma d’esdevenir. I el(s) món(s) possible(s), el seu territori d’operacions: un territori que mai encaixa en els mapes reals i, que a partir de les cartografies virtuals que dóna a entreveure, obliga necessàriament a repensar la majoria de fronteres. Començant per la de la identitat del mateix individu.

Un estat mental propi dotat de codis particulars. Una certa tendència a la transmutació. Una estètica que veu tant del surrealisme mistèric com del convenciment en la dimensió curativa de l’art. Una reivindicació constant de la gnosi derivada de la follia i dels estats alterats de la consciència. Tot i aquest reguitzell de credencials, encara pot semblar frívol dir que Evru, abans Zush, és un artista esotèric. Aquest concepte continua remetent a un imaginari en què hi conviuen altres conceptes sotmesos a sospita i encofurnats en els contorns d’una barraca de fira: superstició, màgia, més enllà. I és probable que de fet no es tracti del concepte més adient al cas. Entre altres coses perquè l’obra d’Evru no constitueix cap nucli d’hermetisme ni té vocació de distingir entre iniciats i profans. Sí que resulta pertinent, en canvi, quan gratem el moll de l’os de l’etimologia del mateix concepte, el grec έσώτερος, que remet a allò “íntim”, ja que és inqüestionable el procés d’investigació sobre els estrats del “si-mateix” que Evru posa al descobert. No es tracta, però, de l’exposició d’una mitologia personal que l’artista ofereix en un acte de catarsi (o almenys no creiem que aquest en sigui el factor més rellevant), sinó dels esbossos que recull en un viatge allà on aquesta intimitat el desborda a si mateix i el fa accedir a un revers que ja no es pot qualificar de real: el d’allò possible. La intimitat, paradoxalment, obre una escletxa a l’exterioritat, possibilita allò que el llenguatge ha decidit que no pot dir, i per tant situa l’individu en contacte permanent amb l’alteritat. Esdevé llengües possibles en els plecs en què el llenguatge real es perd a si mateix (l’alfabet Asura), fa emergir mapes allà on els mapes hi han submergit les utopies (l’estat mental Evrugo) i fins i tot taral·leja melodies en els intervals en què l’oïda es creu sorda (Himne Electromagnètic). Aquests esdevenirs íntims (o aquesta intimitat de l’esdevenir) no són pràctiques privades. No poden ser-ho de cap manera quan el contacte amb l’alteritat ha convertit el si-mateix en un pas a través, en una obertura permanent. L’artista no exposa, sinó que s’exposa, i d’aquesta manera converteix les seves metamorfosis en un procés comunicatiu i comú. O Zush mostrant-se (e)vident en el moment d’esdevenir un altre, Evru, com va fer l’any 2001 coincidint amb la cloenda de la seva exposició al MACBA, Tecura.

Tècniques gnòstiques d’empelt

El treball d’Evru és indissociable del trànsit pel que comunament podríem anomenar alteritat de la consciència. En el seu cas, un trànsit alimentat fonamentalment pel seu interès en la follia com a línia de fuga per la qual lliscar, evadint la fiscalització a la qual la societat sotmet la identitat dels individus. L’arribada el 1968 d’Alberto Porta al manicomi, després que la policia el mantingués reclòs durant 13 dies a la presó Model per possessió de marihuana, suposa la primera presa de contacte amb aquest camp de possibilitats. Un camp que, abans de ser explorat per ell mateix, surt inefable al seu encontre a través d’un dels interns, que li assigna el nom de Zush. D’alguna manera, en la immanència del deliri, la seva nova identitat estava ja prefigurada, una esperant el moment idoni per a l’epifania. A partir d’aquella primigènia transmutació, i fruit de l’experiència compartida amb la resta dels interns, Zush comença a desenvolupar intensament el seu pathos respecte a les estratègies expressives de la follia, un recurs a la historicitat i la submissió del subjecte per mitjà d’un accés a la intimitat més inviolable, aquella en què la constricció és substituïda per la cura i l’hedonisme. Epicur al llindar de l’esquizofrènia:

“Los locos, como los niños antes de la sumisión, tienen un idioma propio: retornan a un estado original y crean sus propios lenguajes. Ya en Ibiza, donde viví mucho tiempo, empiezo a desarrollar mi propio alfabeto y mi propio Estado. Donde voy, voy con mi Estado, que son mis libros y mis cosas. Los animales también necesitan crear su propio territorio. Y el mío es un Estado flexible. Yo defiendo mentalmente mi bandera. Si alguien quiere invadir mi territorio, lo mato de gusto con gases de nirvana. ¿Por qué los Gobiernos de los Estados tópicos no inventan formas felices de matar a la gente?”

(Extracte d’una entrevista a El País, 17 de maig de 1989)

Zush es defineix com a “artista psicomanual digital”. Aquest aiguabarreig de trets distintius resulta extremadament orientatiu al voltant de les inquietuds i les formes de procedir: l’obra de Zush és una constel·lació de figures i escriptures que transcriuen tota l’amplitud de sentits (que no significacions) d’una psyché que ha extralimitat les fronteres del cartesianisme mental per instal·lar-se en un vast territori exterior. Com el mateix Zush afirma, les codificacions que genera aquest estat mental, Evrugo (moneda, bandera, himne, passaport) són arestes irrellevants pel que fa a la seva pròpia existència, i només tenen utilitat quan es fa necessari algun tipus de “relació diplomàtica” amb d’altres est(r)ats de la realitat. Evrugo, a la manera duchampiana, és un territori portàtil, un accionisme mental en constant ebullició que, com en el cas del “bloc màgic” de Freud, troba en el llibre (també, no cal dir-ho, eminentment portàtil) el seu millor espai de registre, malgrat la disseminació d’aquests registres abasta un ampli ventall de tècniques i de suports, des del paper fins al que, en vida de Zush, encara era l’incipient entorn digital. Però és en el llibre, esdevingut més aviat quadern i per tant mai sotmès a la necessitat de la conclusió, on Zush hi condensa, plega, replega i esfilagarsa amb major intensitat les marques d’aquesta exterioritat. L’exposició Els llibres de Zush, presentada l’any 1989 al Centre d’Art Santa Mònica, reunia una molt completa mostra d’aquest treball, que dóna una dimensió absolutament tel·lúrica, una autenticitat frenètica, al tant masegat concepte de llibre d’artista. En aquest procés de desvetllament psíquic, l’escriptura s’esvaeix com a receptacle d’una estructura purament lingüística i transita pels meandres del pictograma, de la pura presència gràfica. Una marca, en un sentit molt proper al que emprava Artaud, en què hi bateguen, en simbiosi gairebé completa, la (dita) follia, l’erotisme atàvic i l’abstracció mística. Contemplada des d’una perspectiva diguem-ne, profunda, aquestes obres semblen presentar l’emergència del pensament en l’estadi en què aquest encara es confon amb el caos. No es tracta, però, tant d’una regressió com d’un viatge cap a la asignificació, cap a un territori en què es prioritza el sentit i l’expressió per damunt d’aquesta significació. Treballant aquestes línies de fuga, Zush aconsegueix no només esprémer l’alliberament de les formes expressives, sinó sotmetre a deliri les formes de significació. És el que té la follia: no només converteix el foll en un ésser autònom respecte a l’encarcerament del sentit comú, sinó que, amb la seva acció, amb el seu esdevenir-foll trastoca, per veïnatge, les estructures d’aquest mateix sentit comú. A l’obra The Zorld (1977), per exemple, Zush construeix una frontissa de deliri en què un planisferi “real” s’esvaeix com a referent en tant que els seus territoris es posen en relació a unes llegendes pictogràfiques amb les que no comparteixen una correspondència lògica. El deliri desterritorialitza la normalitat, no es veu obligat a liquidar-la, sinó que senzillament l’empeny fora-de-si. El mateix passa amb obres aparentment figuratives, com ara o Kaeina II (1975) o Aparpa Dosid (1995), en què la suposada representació esdevé prou indistingible com per remetre a una fantasia forana i al mateix prou identificable com per provocar una estupefacció pròpia. Altres artistes han treballat profusament aquest marge d’esvaïment de la pròpia imatge: des del surrealisme ibèric de Dau al Set (amb qui Zush hi té unes evidents connexions) fins a Francis Bacon, per posar dos exemples força dispars. Però mentre en el cas de Bacon la imatge es perd a si mateixa per un efecte d’instantaneïtat, atreta per forces que l’arrenquen de si mateixa i provoquen una sensació de cosa vista i no vista al mateix temps, en el cas de Zush aquesta desaparició opera de manera contrària: allò aparentment representat es complica, s’hipertrofia amb elements externs que l’expandeixen fins a un estadi en que aquesta hybris la fa gairebé indiscernible. El bigarrament propi de la lisèrgia i la pertorbació.

El 2001, Zush desapareix. O, més ben dit, esdevé Evru. La cohabitació dels dos fins i tot es fa explícita en els primers estadis d’aquesta nova identitat, quan ambdós noms comparteixen encara menció. Però aviat el pes d’Evru es fa més notable, especialment quan abandona ja la naturalesa “psicomanual digital” per autodenominar-se “artciemist”, és a dir, una tríada d’artista, científic i místic. A partir d’aquest moment, la relació d’Evru amb els nous suports i discursos científics es multiplica, sense abandonar però el contacte amb el component màgic i dislocat. De fet, es pot dir que aquesta “modernització” del seu treball no està destinada a limitar o redefinir el seu component místic, sinó a procurar que aquest pugui traçar nous camins d’emancipació a través dels nous espais que se li ofereixen. Si el viatge cap als confins exteriors de la raó obre les portes dels mons possibles, els nous suports tecnològics i les noves especulacions científiques (geometries no euclidianes, virtualitat, hipertext, etc.) no fan més que ampliar aquestes possibilitats, tant pel que fa al procediment artístic en si mateix (tècnica) com en la seva forma d’oferir-lo (transmissió). La relació amb aquests nous mitjans ve de lluny, concretament des que el 1975 Zush obté una beca Full Bright del MIT (Massachussets Institute of Technology), però òbviament els desenvolupaments més complets arriben quan aquestes tecnologies experimenten, dècades més tard, un creixement exponencial.

Un factor especialment interessant és la litúrgia que rodeja aquesta segona transmutació. Si el pas d’Alberto Porta a Zush es va produir com una mena d’esdevenir induït, el pas de Zush a Evru suposa un esdevenir perfectament controlat. Zush es cansa de ser ell mateix i pren la decisió de ser una altra cosa. La consciència racional ja no només es veu violentada per la tendència a “sortir a fora”, sinó que, impregnada per aquest defora, motiva la seva pròpia transmutació. El contagi entre raó i follia experimenta un procés de sinergia complet. I el procés íntim d’aquesta metamorfosi –que no reencarnació– es dóna, en la seva totalitat, a l’espectador, que pel fet d’assistir-hi deixa precisament de ser-ho i esdevé ell també una altra cosa: cooficiant de la transmutació, còmplice d’aquest happening místic, ja que es produeix en públic precisament per fer explícit que la intimitat és, en darrera instància, un viatge cap a l’exterior.

La connexió entre Evru i el públic no es limita a aquest episodi. Com ja hem dit, la vinculació amb la tecnologia eixampla el camp de possibilitats; ara ja no es tracta de compartir l’alteritat d’allò “real” present en la seva obra per mitjà d’un procés contemplatiu, d’un trànsit a través de l’imaginari, sinó d’intervenir directament en el desvetllament d’aquesta alteritat. Evru ja no només és un intercessor, sinó que ara també és un enginyer. I, dels quadres inicials (i la seva derivació hologràfica), passem a les màquines. Si, com deien Deleuze i Guattari, els individus conformen “màquines desitjants”, “dispositius pulsionals”, no és contradictori que, en el camp de la mística artística, es relacionin amb altres màquines. El flux d’experiència circula per aquestes màquines, produeix sentit en els intervals de contacte entre elles. Evru aconsegueix d’aquesta manera la síntesi del xaman i el ciborg; a Evrugo, la tècnica no està al servei de la raó instrumental, sinó del deliri màgic. La màquina Tecura n’és un bon exemple: una terminal informàtica a la qual hom es pot connectar i treballar sobre diversos elements de l’obra d’Evru amb la finalitat de fer emergir una altra obra fruit de la pròpia intimitat creativa. No és només un exercici de transformació a partir d’un conjunt de peces, sinó un trànsit (el del públic) que modifica un altre trànsit (el del propi artista) i que dóna com a resultat una multiplicitat d’identitats que són en realitat vectors màgics, línies de fuga d’un respecte l’altre. El viatge a l’exterioritat de la consciència elevat a l’enèsima potència.

Artesà, mèdium, gnòstic foll. Evru (i Zush abans) és el transmissor d’una geografia mental que demostra de manera clari(vident) la paradoxa fundacional del món que se’ns ha donat com a real. És a dir, que allò que se’ns presenta com a malaltia és, en realitat, la pròpia cura.

__________

Referències

Artaud, AEl teatro y su doble, 2005, Editorial Sudamericana · AAVVDe Zush a Evru, 2008, Sociedad estatal para la acción cultural exterior ·  La Col.lecció Prinzhorn. Traces sobre el bloc màgic, 2001, MACBA / Actar · Deleuze, GFrancis Bacon. Lógica de la sensación, 2002, Arena Libros, S.L. · G. Deleuze & F. GuattariEl Antiedipo; capitalismo y esquizofrenia, 1985, Ediciones Paidós Iberica, S.A · Luis Francisco Pérez, Bartomeu Marí, Martina MillàEls llibres de Zush, 1989, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura · Freud, SNotas sobre el bloc mágico; Obras Completas (3 vol), 1996, Biblioteca Nueva · MIT (Massachussets Institute of Technology) – web.mit.edu · Tecura,  Zush. La campanada, Zush, José-Miguel Ullán, Angel González García, et. al., 2000, MACBA / Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía · Evru/Zush – evru.org

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: