MOVIMENT DESCOMPOST D’UN COP DE MARTELL

Fragment d’un ready-made de Pascal Comelade

El 7 de maig de 2010, a l’auditori del MACBA, i dins del cicle Lipogramàtica Ergonòmica Manual (tres nits de músiques deslateralitzades) de Gràcia Territori Sonor, es va produïr un encontre tan singular com, des d’un punt de vista fragmentat i fragmentari, imprevisible. Pascal Comelade, amb la seva orquestrina essencial, compartia l’escenari amb Carlos Pazos, per presentar la peça On ne mange jamais la décoration, que culminava amb l’execució simultània de la col·lecció de guitarres de joguina a piles de Pazos, mentre Evru embolcallava l’escena amb les boirines sonores del sintetitzador. El resultat era com una mena de boogie còsmic desarticulat, tocat en el gabinet d’un col·leccionista pop. I el públic que segueix l’obra més accessible de Comelade, la que es troba en la seva discografia oficial, va experimentar una nova deslocalització en relació a l’artista, doncs Pascal havia obert sigilosament un plec dimensional més, en la complexísima interposició de capes que és el seu treball. No va ser l’última vegada l’any 2010: el 16 d’agost a l’hora del vermut, a la plaça Rovira de Gràcia, durant la Festa Major, Comelade va reunir un nombrós grup de músics (sota el nom d’Orfeó Metropolità de Sant Roc Conductor) per aixecar un concert, de nom Riffifí, basat exclusivament en la interpretació d’una trentena de riffs de la història de rock, sense solució de continuïtat (riff / ostinato: progressió d’acords, patró o figura melòdica, tocada per la secció de ritme, que forma la base d’una composició musical). Un cop més, una operació conceptual, aquest cop desplegada en un context popular, que va aturar el temps del migdia canicular mentre el públic esperava en va la tornada de les cançons. Les tornades no van arribar mai i el concert va acabar com acaben les peces de Comelade: esvaïnt-se com una voluta de fum cap al lloc on continuen, que es troba en un altre plec dimensional: el final pel qual comencen les coses.

“L’art no és un mirall per reflexar la realitat,

sinó un martell amb el qual donar-li forma.”

(Atribuida indistintament a Bertolt Brecht i

Vladimir Maiakovsky)

El 1979, Pascal Comelade enregistra a Montpéllier Mouvement décomposé d’un coup de marteau, que apareixeria un any més tard al LP Paralelo. En la coberta d’aquest disc, el primer d’inspiració barcelonina en la seva discografia, dedica el tema del mateix títol a Ovidi Montllor i Toti Soler. Altres títols en el disc són Via Laietana, Musique pour les ascenseurs o Automne. En aquesta peça Gavin Bryars apareix per cortesia de la Sherlock-Holmes International Society explicant la història de l’orquestra del Titànic. Bryars es va plantejar l’any 1969 quin seria l’equivalent musical d’una obra d’art conceptual, i va crear The Sinking of the Titanic,  (publicada per Brian Eno al seu segell Obscure Records). En aquest enregistrament, Bryars pren Autumn, l’himne episcopal que l’orquestra del Titanic no va deixar de tocar mentre el transatlàntic s’enfosavava i va eliminant instruments durant la interpretació, a mesura que els músics van ofegant-se. A l’Automne de Paralelo, Bryars explica: “On rappelle qu’il y avait un bateau qui tentait de traverser l’Atlantique Nord, qui s’est rencontré avec un iceberg et on rappelle peut être qu’il y avait une petite orchestre qui jouait quelque chose, etcetera”, en un enregistrament de veu que es repeteix en bucle sobre una escala cromática de do, que ascendeix i descendeix repetitivament, tocada en un sintetitzador. L’operació conceptual es tanca quan Comelade explica als crèdits del disc que “le souffle -el soroll de fons- est intentionel, afin de recréer l’ambiance de l’Atlantique Nord”.

El 1981 edita l’EP Ready-Made, on hi col·laboren David Cunningham i Armand “Frigico” Miralles. La coberta és una interpretació del propi Comelade del monument a la Tercera Internacional, projectat l’any 1920 per Tatline, el pare del constructivisme, Val la pena aturar-se en aquest periode, en què Pascal Comelade es troba en una doble confluència musical i probablement teòrica, que serà determinant en la seva carrera. En aquests dos discs hi conviuen la instrumentació electrònica, herència del seu mestre, Richard Pinhas (Heldon), un dels pioners del rock electrònic, deixeble de Gilles Deleuze, i el retorn a la instrumentació acústica que alguns importants músics minimalistes preconitzen en aquells moments. D’altra banda, les músiques  de llargs desenvolupament i capes d’instrumentació, pròpies del rock electrònic europeu, dónen pas en aquests discs a peces d’arquitectura repetitiva i minimalista però condensades en molt pocs minuts, instrumentades amb el sintetitzador EMS/AKS, sobre el qual comencen a aparèixer pianos de joguina i saxos i guitarres de plàstic, fins que el piano de cúa, l’orgue elèctric, l’instrumentació bàsica del rock i els instruments de banda prendran el lloc de l’electrònica en discs successius i la part compositiva es limitarà en benefici de l’exploració de les músiques tradicionals i populars preexistents.

“Le résumé existe-t-il en musique?

Y a-t-il une vie sur les faces B des 45t?

Questions angoissantes qui nous ramènent à la reprise, aux versions et aux adaptations. La reprise est-elle une ré-appropriation, une quête du Kairos digne des péripatéticiens de la philosophie grecque, la recherche de l’avant-midi?, des hoquets de références cycliques?”

(PC, Revue & Corrigée núm. 22, desembre 1994)

Comelade arriba a aquesta instrumentació “petita”, en lloc d’aproximar-se a l’orquestra, quan els compositors minimalistes fan justament el contrari i s’aparta del format de llargues composicions en un moment en què el punk i les seves mutacions marquen unes noves regles de joc: instrumentació bàsica, absència de solistes, retorn al format breu de cançó i l’exacerbació d’aquest mitjançant la miniaturització.

A partir d’aquí, les composicions de Comelade mantindran l’especial qualitat líquida i onírica de les progressions circulars d’acords dels seus discs electrònics, harmonies que fan sentir, com el record d’un somni, el fragment d’alguna cosa que hem oblidat, però la nuesa de la nova instrumentació deixa un nou espai interior, que permet mirar dins la peça i no solament agafar-se a la seva qualitat evocadora. És aquesta obertura cap endins la que de sobte ens permet entendre les constel·lacions tímbrico-rítmiques, els microcosmos interiors de les composicions, gamelangs quàntics replegats dins de cada miniatura que desvetllen el caràcter físic, per tant màgic, del que en una primera escolta podriem considerar solament suggeridor. Algunes d’aquestes peces esdevindran mantres reinterpretats de mil maneres en els seus discs i concerts. Invocacions.

D’aquesta operació de buidat i reconstrucció no s’en escaparan temes clássics del rock, el pop i el cabaret, ni les músiques “lleugera” i tradicional. Comelade explorarà també la música popular catalana, des del contrapàs i la sardana fins a Toti Soler. És en aquest registre on la particular instrumentació comeladiana actúa com una tècnica pictòrica, genera una “impressió” del conjunt que afegeix un nou nivell de sentit, en el qual Comelade posa a la nostra disposició un univers d’orquestres de ball, de músics de cafè i fanfàrries al carrer… un univers literari.

Ara bé, això no és més que la punta de l’iceberg contra el que es va estavellar el Titànic; una troballa estètica que pot donar problemes als musicòlegs, en haver-se d’enfrontar amb Honky Tonk Women i el Ball de l’Àliga sobre una taula de dissecció, i entusiasmar els profans, per als que l’estructura tímbrico-rítmica de les peces facilita un retorn al sagrat, que l’artista convoca en el ritual de sí mateix. Però també és una operació de camuflatge conceptual de primer ordre.

Són els primers anys vuitanta i estem assistint al moment en què Pascal Comelade completa una gramàtica sonora que en endavant dialogarà amb les seves tècniques literària i plàstica, ja consolidades. El repte que Gavin Bryars es va posar el 1969 (quin seria l’equivalent musical d’una obra d’art conceptual) és un joc comparat amb l’edifici d’idees que Comelade començarà a aixecar a partir d’aquell moment: la misteriosa Catedral d’escuradents.

És aquí quan Pascal Comelade comença pel final, és a dir, pel present, i esdevé explorador, membre de societats secretes (la ja citada Sherlock-Holmes I. S. o l’Association des Amis d’Arsène Lupin, de la qual té el carnet número 75, cosa que invalidaria o confirmaria indistintament la investigació de Joan-Lluís Lluís editada per Mare Nostrum) i detectiu especialitzat en casos d’interrelacions ocultes entre les coses. En els 90 començarà a publicar els resultats de les seves recerques (1993: Proves incortrovertibles de la invenció empordanesa del jazz). Se’l trobarà fotografiant-se davant la Villa des Cent Regards (La maison du fou), profundament interessat en l’art brut, del qual esdevé especialista i arriba a catalogar moltes obres de la Catalunya nord i sud (veure L’art brut dans les Pyrénées Orientales, Les Friches de l’Art, abril 1997). Més tard crearà La collection d’art psychopathologique du docteur Sponsz-Müller, el catàleg de la qual es publica finalment el 1995. També s’introdueix en l’análisi de les variables catastròfiques dels finals musicals (ja s’havia relacionat amb Bryars a propòsit de The Sinking… ara, estudia a fons les vides de Charles-Valentin Alkan, l’autor de Marche funèbre sur la mort d’un perroquet i d’Enric Granados, els finals de les quals presenten un tràgic paral·lelisme). Podem trobar a Comelade durant els anys noranta darrera la pista de músics-cuiners, pintant retrats amb carbonet a partir de fotografies de Francesc Pujols, investigant a Mèxic (on es conegut com a Pascalito) l’obra del compositor Silvestre Revueltas i interessant-se pel triangle quan descobreix que els darrers instruments de percussió creats per Moondog (Louis Hardin, Kansas, 1916) abans de morir, són triangulars; paral·lelisme de la seva intensa relació amb l’únic poeta triangulista català: Enric Casasses.

Durant aquests anys, escriu també l’Enciclopèdia lògicofobista de la música catalana, una manifestació més de la seva immersió en la monumental tasca de reconnectar els universos culturals contemporanis, que el porta a manegar un munt d’arxius i referències històriques…

Podriem afirmar que hem arribat a un punt on es pot establir una hermenèutica de l’obra comeladiana? Probablement sí, però estariem més o menys a la meitat de profunditat en relació al volum de l’iceberg. Podriem dir que és una mena de renaixentista, un especialista en el joc de miralls, un expert del trompe-l’oeuil, un recopilador de fenomens i un anal·lista de les derives històriques. I també una persona influenciada per les avantguardes que fuig d’elles per ingressar en (o potser crear) una altra categoria artística, un nou camp de projecció de les idees. Però falta una mica més.

“Finissons-en avec le silence par cette enseigne d’une boutique abandonnée rue Marx Dormoy (París, 18e arrondissement) qui annonce sentencieusement “Marteaux pour Pianos”.

(PC, Revue & Corrigée núm. 15, gener 1993)

Estem acostumats a escoltar i emprar l’expressió “l’univers personal -o singular, o particular- de Pascal Comelade” quan en realitat es tracta del nostre univers comú. Comelade és un artista conceptual, treballa amb material documental, amb objectes trobats, amb idees. Fins i tot, en una lectura superficial se’l podria arribar a considerar un formalista… però es tracta de ready-made, un immens ready-made de dimensions colosals que es nodreix dels objectes del nostre univers cultural. Precissament dels que es troben en l’ignot territori que fluctúa entre els conceptes d’“artístic” i “cultural”: les danses rituals, els hits del rock, l’art dels bojos, els petòmans, les fanfàrries, els instruments condemnats, el roman polar, el mail-art, l’enciclopedisme, el cabaret, l’art brut…  A més, al taller de l’artista hi ha un immens magatzem de coneixement històric, artístic, musical, literari i humà. Si sobrepassem l’anàlisi parcial, en la qual el grau de certesa de trobar-se davant una obra que es va construïnt per l’acumulació d’obres menors, pot ser molt alt, entendrem que l’obra ja està, per dir-ho així, conclosa en la mesura que parteix de la totalitat i el que fa és anar-se’n esmicolant en entrar en contacte amb les realitats culturals locals i individuals fins a integrar-se en aquests universos i modificar-los discretament (per utilitzar una terminologia afí al minimalisme). Però tot això no és evident, perquè la matèria de l’obra de Comelade està extreta d’aquests territoris d’humanitat essencial, incloent-hi el territori físic, en els quals les convencions postmodernes i el distanciament cultista són de mal aplicar, són materials carregats psíquicament amb un armament molt més poderós que el de la crítica documentalista del conceptualisme contemporani: estan impregnats del sagrat. Comelade és un artista conceptual màgic. Els materials emprats no són condemnats a l’extranyament i perviu la seva vinculació amb la terra i amb les persones, i quan és subjecte de les operacions comeladianes, s’incorpora a la producció col·lectiva de sentit de forma quasi imperceptible i s’instal·la en l’imaginari col·lectiu amb naturalitat perquè no ha perdut el fil subtil que l’uneix a l’arquetip. El xamàn del Canigó, és un demiürg i reordena el món, estableix en ell la coherència, però dissenya una ortotènia de possibilitats gnòstiques. Fa perviure el sagrat malgrat la necessitat de desvetllar el món. El retorna.

“…ce siecle qui ne sait inventer des sujets.”

(PC, Revue & Corrigée núm. 22, gener 1994)

Hi ha altres plànols en l’obra de Pascal Comelade. Els seus escrits configuren un estrat important. Cal llegir el Comelade analista i teòric de l’art i la cultura, especialment els seus articles per Revue & Corrigée publicats entre octubre de 1992 i juny de 1998 on, a partir del fet musical, sovint de l’anècdota, aixeca una estructura de dades i d’interrelacions que condueixen a reflexions inesperades amb una prosa oulipiana i molt sentit de l’humor. També cal destacar les crítiques de discs de l’underground barceloní dels 90 a la mateixa revista o els dos monogràfics sobre música catalana publicats a Atem el 76 i el 78, una bona radiografia del moment laietà efectuada a la distància correcta.

No ens queda espai per parlar de les escultures i ready-made, la pintura i el coleccionisme dins l’obra de Pascal Comelade, així que passarem a recomanar vivament el disc Improperis, amb Roger Cosme Esteve, enregistrat a Céret l’any 2007, una base de rock stoogià sobre la qual el pintor de Céret salmodia cent insults. Una nova actualització de l’arquetip, un gest de coleccionisme perecquià o un homenatge al repertori d’improperis del Capità Haddock? Abans de deixar en mans del lector la resposta a l’enigma, li preguem que ens deixi dir que Pascal Comelade és ara un dels martells més importants de la cultura contemporània catalana.

__________

Referències

Alkan, Ch. V.Marche funèbre sur la mort d’un perroquet, 1859, Richault · CD: Concerto Da Camera, 1996, Adda · Bryars, G. – The Sinking of the Titanic , 1975, Obscure 1 · Casasses, E. -ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Casasses_i_Figueres · Comelade, P. – fr.wikipedia.org/wiki/Pascal_Comelade · Deleuze, G.http://www.webdeleuze.com/php/index.html · Enciclopèdia lògicofobista de la música catalana, Pascal Comelade, 1993, Edicions Trabucaire · Esteve, R. C. – roger-esteve.com · Granados, E. – gaudiallgaudi.com/CM007 Granados.htm · Heldon – membres.multimania.fr/schizotrop · Lluís, J. Ll.Pascal Comelade i Arsène Lupin, les proves irrefutables d’una enginyosa mistificació,  2005, Mare Nostrum · Moondog – en.wikipedia.org/wiki/Moondog · Pinhas, R. – richard-pinhas.com · Revueltas, S. – fororevueltas.unam.mx · Revue & Corrigéehttp://www.revue-et-corrigee.net · Sintetitzador EMS/AKS – vintagesynth.com/misc/synthi.php · Tatlin, V. – n.wikipedia.org/wiki/Tatlin’s_Tower

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: