MAMÍFERS SUPERIORS; NOUS SISTEMES PER A DETECTAR L’EXCEL·LÈNCIA
REPORTATGE DEL SENYOR PIRAZOLOIC, ANTROPODÒLEG
Fig. 1. Liski, el primer gos que va participar en la recerca de l’excel·lència, amb dos videoartistes
L’albirament d’un món vulgar i ple de simulacres ha portat els guaites a ampliar el significat del mot excel·lència fins a desplaçar-lo del ranci tractament polític als conducators de la pàtria als criteris d’avaluació de coses aparentment inservibles, com l’art. “Excel·lent” sembla una paraula per ser dita amb una copa de conyac a la mà i una pipa amb tabac seleccionat a l’altre, assegut en una poltrona de cuir anglès. Tot és una pura qüestió sensorial. L’aromàtic tabac i l’insuperable conyac efectuen un trajecte interior en el personatge que el porta a comparar, reconèixer i postular. Lamentablement, altres sentits no estan tan ben educats. L’oïda, el tacte i l’olfacte s’han endut la pitjor part d’una cultura visual-gustativa. Per això és una bona notícia que apareguin sistemes per a detectar l’excel·lencia en les arts per mitjans sensorials inèdits fins ara a Catalunya. Una iniciativa emprenedora encaminada a resoldre aquestes incògnites ha investigat altres contextos en els quals l’ésser humà no era prou receptiu a aquestes subtilitats, com ara la detecció de la tòfona, resolta fa anys amb gossos i amb porcs ensinistrats. El resultat d’aquest programa de recerca es presentarà pròximament, però podem avançar el seu projecte, que es basa en gossos-ciborg especialitzats a detectar l’excel·lència artística. Els animals, triats mitjançant sofisticades tècniques d’hibridació racial, col·laboren amb els artistes fent de pigall en la recerca de l’excel·lència, estimul·lats per unes carcasses metàl·liques plenes de connexions i dos xips, un d’empatitzador i un altre d’emfatitzador, que tenen una vida útil superior a la del gos i que l’empresa productora assegura que també poden ser implantats en els mateixos artistes.
Nutrició Animal Saludable Àdhuc (NASA) era una pròspera empresa osonenca dedicada a la producció de menjar per a animals fins que la competència multinacional va posar en problemes el seu negoci. Afortunadament, tots havien estudiat histopatologia i s’havien especialitzat en emprenedoria ornamental. D’un consell d’administració (segons alguns dels assistents, força avorrit) va sorgir la idea de contactar amb 355 estudiants de psicomotricitat organolèptica de la Universitat Rovira i Virgili. Tots plegats es van posar a treballar en una idea del conserge de la finca on l’empresa tenia les oficines. La idea era d’una prístina evidència: calia que l’art no caigués en els errors del passat i no hagués de tornar a viure episodis dubtosos o fins i tot deplorables en la seva intuitiva exploració de les formes d’explicar el món. A hores d’ara era necessari que l’art respongués al món i no s’emboliqués a explicar el que, d’una altra banda, és tan inexplicable. Es van concebre diversos experiments a partir de la col·laboració amb l’Associació de Boletaires de Vespella de Gaià.
Fig. 2. Juanitu, el gos que va detectar una falsa versió del 4’33”
El primer va ser portat a terme al Pla de Tarragona amb el gos Liski, un pataner de vuit anys trobat al carrer per un carter. Equipat amb un cilindre semicònic de cartró metal·litzat hipersensible, un casc de metacrilat i uns cables d’alta conductància, va ser obligat a vagar durant 17 dies pel barranc de Terres Cavades. Després, i sense que prengués contacte amb cap altre ésser viu, va ser confiat a dos videoartistes (vegeu fig. 1). Un cop banyat i alimentat a l’estudi, va ser sotmès a un visionat dels recents treballs dels autors. Les reaccions neuronals de Liski es van processar per mitjà de sensors homeostàtics. Els resultats van ser extraordinaris: el gos havia vomitat bilis solament quan es passaven els vídeos multicanal (un d’aquests havia provocat migranyes recurrents als mateixos autors), mentre que durant la projecció de les peces en blanc i negre i un sol monitor, s’acomodava i fins i tot arribava a dormir algunes estones. Aquests resultats van estimular la NASA, que va decidir invertir tots els beneficis de la venda de la nau de trituració càrnica en prosseguir la investigació. Si els Cilindres Semicònics Bi/En permetien a Liski distingir el bo del dolent, calia augmentar el pressupost fins a trobar el tercer xip, aquell que permitís al gos detectar l’excel·lència. Com que l’experiment es va divulgar mundialment a través de la publicació científica Descobrir Cuina, no van trigar a alçar-se veus d’investigadors que denostaven la troballa argumentant que Liski apreciava els vídeos en blanc i negre ja que era un gos en blanc i negre.
Malgrat les crítiques, es va endegar el Projecte Juanitu, nom del gos regalat per una senyora del barri d’Escodines a una venedora de llegums del mercat municipal de Manresa, que el va cedir a la NASA a canvi d’una entrada per al concert de Za! al festival Gargall.
Juanitu era un vestigi de terrier greument afectat per l’enanisme que tenia un gran caràcter i una consciència del que no podia pretendre amb les seves dimensions. Per tant, va accedir de bon grat a participar en l’experiment i va ser envoltat de cintes de plàstic i cables de colors connectats a una tela de tècnica mixta que respresentava una màscara pilosa procedent del museu d’Art Brut de Laussanne que portava incorporats els dos xips originals (empatitzador i emfatitzador) i un tercer xip, de fet un prototip, anomenat provisionalment “emotròpic”. Equipat d’aquesta manera i aïllat en una càmera anecoica de la Universitat Politècnica de Catalunya, equipada amb finestres d’observació i micròfons ocults, se’l van fer escoltar 17 versions de la peça 4’33” de John Cage, entre les quals es trobaven algunes de prou conegudes popularment, com la de la Banda Primitiva de Llíria, la de la cobla Sant Jordi amb Pascal Comelade i la de l’Orquestra de les Mines. Camuflada en la posició número 8 es trobava una falsa versió de l’obra de Cage: una seqüència de quatre minuts i trenta-tres segons de silenci enregistrats a l’habitació d’un dorment afligit d’apnea crònica. Juanitu va mostrar-se cada cop més inquiet durant el primer minut d’aquesta peça i va començar a sudoritzar per la llengua, mostrant als operaris que l’observaven a través del vidre insonoritzat cada cop més símptomes de desorientació fins que el seu inconsolable udol va despertar l’alerta de l’equip que portava a terme l’experiment. Aquests van tractar d’irrompre en la càmera ràpidament, com passa a les pel·lícules d’experiments, però el pany no responia i hi havia una inesperada descàrrega d’energia en el generador, com passa en les pel·lícules d’experiments. Quan van poder entrar, fonent el pany amb una rasqueta làser de butxaca, era massa tard. Juanitu va morir al minut 3’24” de la falsa versió de 4’33”. Unes hores més tard, tot l’equip d’investigació era detingut per plagi, però la carrera científica per l’aplicació de mamífers superiors a la recerca de l’excel·lència acabava de fer un pas de gegant. El xip Tri/En, de fet un potent processador d’altíssima velocitat condensat en un tendrum de vedella de 2 x 2 cm, havia demostrat la seva eficàcia i la NASA no va aturar la investigació, tot satisfent prèviament amb un lot de diverses llaunes de menjar per a gossos l’import de la fiança dels científics detinguts.
El següent experiment va tenir lloc uns mesos després a l’observatori astronòmic de Castelltallat. Dos gossos de la mateixa ventrada, fills d’una patanera propietat del ferrer de Sant Mateu de Bages, van ser triats per a la tercera fase del projecte. Responien als noms de Xep i Ultravioleta.
Fig. 3. El Xep i l’Ultravioleta, dos gossos experts en krautrock
El procés previst per a aquesta fase del projecte partia de la inoculació de tota la discografia krautrock de la discoteca de Francesc Díaz Melis en el cervell dels animals mitjançant procediments d’escolta intensiva. Val a dir que el procés, a temps real, va resultar llarg. Afortunadament això és un resum dels fets i podem saltar-nos els mesos que els animals van escoltar tota la discografia d’Amon Düül, de Neu! i de Tangerine Dream en uns auriculars especials que se’ls implantaven en el moment de menjar pinso. El cas és que un dia, els científics van considerar oportú alliberar els animals en una esplanada que hi ha davant l’observatori i observar a distància els seus moviments mentre, des de l’observatori, escoltaven “We are the robots” de Kraftwerk. El resultat va sorprendre tothom i va posar en alerta el món científic. Gràcies a una càmera de vídeo que va enregistrar el desplaçament dels gossos, aquest es va poder reproduir sincrònicament amb la música que escoltaven els dos científics, i es va comprovar la coincidència absoluta d’una ziga-zaga d’en Xep en el moment de la tornada i la sincronicitat exacta del moment que es rebolcava la Ultravioleta amb un passatge concret de la caixa de ritmes. En Xep va morir dos mesos després, quan havia aconseguit donar 3580000 voltes a un pomer sec sense aturar-se més que per beure l’aigua que li portaven els astrònoms de l’observatori. També va atreure molts melòmans, per la seva capacitat d’udolar imitant a la perfecció un sintetitzador d’Edgar Froesse. La Ultravioleta, molt més espavilada, es va rebolcar a consciència en un hort vora l’esplanada fins a fer un pou de tres metres de profunditat. Un veí de la localitat va manifestar a la premsa: “es veu que va trobar un túnel o vagi vostè a saber quina escapatòria i mai més l’hem vist”.
Fig. 4. La gosseta Telefunken
Enllestida la feina, però, els científics de la NASA van retornar a les seves cases i l’empresa va considerar que havia arribat el moment de preparar-se per encetar l’experiment definitiu, que ens porta al temps actual i ens dóna una idea de l’elevat nivell d’eficàcia d’aquest equip i de la capacitat per trobar gossos voluntaris.
Per a l’experiment final, que obriria les portes a la comercialització dels tres processadors, empatitzador, emfatitzador i emotròpic en una sola unitat, de senzilla implantació, que van anomenar EMEMEM, la NASA, que començava a tenir problemes econòmics per l’elevat cost dels experiments i dels prototips, va arribar a acollir en les seves instal·lacions de Fals, al terme de Fonollosa, 352 gossets, que van ser sotmesos a diverses bateries de proves i ensinistraments específics, com ara identificar les còpies de la Gioconda per èpoques mitjançant el reconeixement olfactiu dels pigments emprats pels artistes, calcular la superfície del domicili de Jeff Koons mintjançant fotografies panoràmiques de la seva obra i saltar com en una seqüència de Muybridge.
En aquelles instal·lacions, plenes d’operaris i enginyers, d’entre tots aquells animals que convivien en règim estudiantil, va destacar Telefunken, una gossa d’atura australiana encapsulada pels capricis de la manipulació genètica en el cos d’una sariga. Després de ser alimentada durant deu dies amb croquetes de rostit dins un globus aerostàtic, separada posteriorment dels altres gossos i confiada a un ramat de vaques, Telefunken era capaç de moure la cua marcant els temps dèbils dels compassos d’amalgama i fins i tot d’assenyalar el tempo en composicions sense tempo. Havia regulat els seus hàbits alimenticis i de descans d’acord amb la durada de les Gymnopédies d’Erik Satie i havia analitzat a fons l’obra recent de Hockney fins a identificar els arbres més adients per a les funcions fisiològiques canines. Gràcies als avenços de Telefunken, la NASA va poder desenvolupar successives generacions de microxips: el Tri/En va evolucionar fins a un prototip orgànic, el Chow 10, un revolucionari xip format per una bactèria superconductora capaç de processar simultàniament un milió de terabyte d’informació. Gràcies a l’experiment de Fals, que es va perllongar durant dos anys, la NASA va poder garantir la capacitat tàctil, olfactiva i sonora necessària per a la detecció de l’excel·lència en l’art a qualsevol persona, mitjançant una ràpida i poc dolorosa implantació que solament necessitava una revisió trianual. Quedava el darrer esforç: la NASA va vendre la seva planta de tractament de morrions usats i va fabricar en sèrie el Chow 10. El dispositiu s’ha comercialitzat travers els catàlegs d’Ikea i els fulletons de Lidl i Schleker. Es calcula que en quatre anys el podrien arribar a portar unes 500000 persones. Telefunken, per la seva part, va iniciar una brillant carrera artística a partir de fer coneixença amb el genial artista Don Simon, amb qui va formar un conegut grup de música multimòrfica aleatòria.
________
Referències
Amon Düül http://www.amonduul.de · Banda Primitiva de Llíria http://www.bandaprimitiva.org · Cage, John http://johncage.org – 4′33″ – http://www.planetamodular.com/especiales/john-cage-433-segunda-parte · Comelade, Pascal http://www.myspace.com/comelade · Descobrir Cuina – http://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?codigo=14877 · Díaz Melis, Francesc http://www.myspace.com/444183700 · Festival Gargall http://www.gargall.net · Froesse, Edgar http://www.edgarfroese.com · Hockney, David http://www.hockneypictures.com · Ikea http://www.ikea.es · Kraftwerk http://www.kraftwerk.com · Koons, Jeff http://www.jeffkoons.com · La Cobla Sant Jordi http://coblasantjordi.cat · Lidl http://www.lidl.es · Museu d’Art Brut de Lausanne http://www.artbrut.ch · Muybridge, Eadweard http://en.wikipedia.org/wiki/Eadweard_Muybridge · Neu! http://www.neu2010.com · Observatori Astronòmic de Castelltallat http://www.observatoricastelltallat.com · Orquestra de les Mines http://www.myspace.com/orquestradelesmines · Satie, Erik http://www.erik-satie.com · Schleker http://www.schlecker.com ·Tangerine Dream http://www.tangerinedream.org ·Universitat Politècnica de Catalunya http://www.upc.edu ·Universitat Rovira i Virgili http://www.urv.cat · Za! http://www.myspace.com/putosza
marabuntes.wordpress.com 