LITERATURES MENORS

Detall d’estupor microscòpic

L’any 1991, el KRTU va presentar una heteròclita exposició comissariada per Vicenç Altaió, Glòria Picazo i Julià Guillamon que, sota el títol de Literatures Submergides, duia a terme un apassionant (per la seva intensitat i per la qualitat d’inèdit de molt del seu contingut) recorregut per formes “altres” de creació i publicació textual. El material que es podia veure en aquella exposició que es va dur a terme al Centre d’Art Santa Mònica recollia dècades d’experimentalisme editorial, autoproduccions, plaquettes, revistes d’art, llibres d’artista i en general tot allò que queia sota el paraigües de les literatures allunyades dels circuits de producció editorial habituals. Aquestes obres, signades per creadors que provenien de molts diversos fronts de guerrilla (textualisme, conceptualisme, còmic, grafisme, novel·la, obrien un territori d’exterioritat al fet editorial que, malgrat contenir un elevat grau d’esteticitat, jugaven sovint damunt la boirosa clivella que separa l’alta cultura de l’activisme dadà, el desgavell punk o la més transparent precarietat. Literatures en el límit de la pròpia concepció del fet literari, que van sobreviure en les baixes capes de la visibilitat artística i van resistir tota la pressió atmosfèrica de la tradició tot cercant vies d’expressió que redefinien, des d’una òptica gens romàntica, la noció d’autenticitat. Passades gairebé dues dècades d’aquella exposició, i atenent a les noves capes geològiques, nous territoris que formen el present cultural i a les noves estratègies de supervivència que se’n deriven, potser sigui pertinent fer-se una pregunta: quines són, si és que existeixen, les actuals “literatures submergides”?

Movem-nos transversalment i acollim una altra acepció d’ “anormalitat” literària: allò que deleuze i guattari definiren com a “literatura menor”. Que ningú es pensi que apareix aquí el fantasma de la distinció o la jerarquia. Atenent al full de serveis dels dos autors, el més probable és que ens trobem  precisament el contrari. Les literatures menors són aquelles que irrompen inopinadament en els punts cecs del gran Leviathan de la tradició, en les escletxes i fenelles de la seva pell envellida. Treballant com una petita partícula aparentment imperceptible, movent-se per averanys de difícil accés i optant per tècniques d’autogestió no catalogades, la literatura que sorgeix fruit d’aquesta voluntat operativa i d’aquest impuls vital s’incrusta als marges i a les juntures de la “gran literatura” i, tot treballant amb una impecable combinació de rigor i humorisme, creen una intrarealitat que fa delirar la realitat consumada. En els casos exposats per Deleuze i Guattari (La metamorfosi de kafka, el Bartleby de melville, etc), aquestes literatures menors assoliren amb el temps un estatut d’obra major que, si bé no els ha fet perdre ni un bri de la seva potencialitat, sí que ha donat arguments per a qüestionar-ne la seva “minoritat”.

Les literatures submergides a les que ens referim en l’encapçalament d’aquest text forçaren una mica més els límits d’aquesta minorització. A les tècniques literàries, és a dir, a la química mateixa de l’escriptura, hi afegiren una concepció física notablement no euclidiana: llibertarisme tipogràfic, ús i abús de la fotocòpia com a mètode reproductor o, al contrari, aposta decidida per l’exemplar únic, formats impossibles, lletgisme premeditat, priorització de la dimensió objectual de la cosa-literària… Podríem dir que, en certa mesura, arrodonien l’aposta implícita a les reflexions de Deleuze i Guattari tot creant un “espai” menor on interioritat i exterioritat de l’escriptura es donaven simultàniament a la fuga.

Es pot considerar que aquesta kashba de literatures monstruoses va ser fruit d’una casuística molt concreta: l’efervescència artística però sobretot imaginativa que acompanyà els períodes de la transició i bona part de la dècada dels vuitanta. Aquell ball de marginalitats corresponia a un requeriment molt específic i a un estat d’ànim molt determinat. I, assolides certes cotes de petrificació social i de narcosi cultural, és tasca difícil, per no dir impossible, trobar-ne algun llegat.

Quin lloc ocuparien, llavors, segons aquest diagnòstic, els fanzines, aquelles publicacions que durant molt de temps van ser anatemitzades com a simples vehicles per a l’expressió de les dèries dels col·leccionistes de còmics o dels vinils de rock dur? Aquestes formes mínimes de creació editorial, sovint limitades a un foli plegat per la meitat, sotmeses a trasbalsadores tècniques de collage i d’incorrecció estilística, formaven part, ja, de fet, d’aquell seguit de literatures submergides. Molts artistes, col·lectius o projectes de creació independents treballaven la tècnica del fanzine, tot i que, allà on l’amateurisme militant (el “fan”) emprava entusiasme sense forma o pretensió més enllà d’alimentar fal·leres molt específiques, aquests altres assolien una pertorbadora combinació de tots dos: la fília i la fòbia, l’empatia, l’apassionament o la ràbia prenien camins estètics que saltaven de les publicacions situacionistes als butlletins de la Bader-Meinhoff, del 391 de picabia a l’absurd patafísic. De fet, costa en molts casos trobar els arguments necessaris per a distingir un fanzine d’altres formes de creació literària autoproduïdes, tenint en compte, a més, que en molts casos la precarietat de mitjans (pretesa o involuntària) és gairebé la mateixa. La petjada d’allò que s’ha enquistat conceptualment com a “contracultura” és present de forma notable en tots els casos: El periódicodenadamásunahoja (editat per macromassa), B.O.E.S (Boletín Oficial de la Escuela de Sirenas), El Rollo, Polinèsia (aquest ja entrats en la dècada dels 90)… tots ells nodrits d’estils i punts de vista diferents, però amb arrels metodològiques i actituds vitals molt similars, entre el punk i l’avantguarda contestatària.

Possiblement sigui a causa de l’extraordinària uniformització que el camp de la cultura editorial està patint actualment, o potser com a conseqüència d’una atròfia de l’espai públic com a generador de potencialitats transgressores (o la seva hipertròfia com a lloc d’inofensiu trànsit i contemplació) que, d’uns anys ençà, algunes de les temptatives escripturals més sucoses que hom pot fullejar es troben encapsulades als formats autogestionats d’una llista notablement fèrtil de fanzines que, amb un respecte escrupulós per la savatge desvergonya amateur, s’endinsen en terrenys a priori reservats a les grans testes pensants i n’extreuen conclusions que, a mig camí de l’òpera bufa i l’assaig terrorista, suposen un glop d’aire i, sobretot, una nova dosi de trontoll en el si de les bones maneres que amenacen sovint a fer caure la literatura en una paràlisi cerebral. Aquesta nova fornada de fanzines (tot i que el terme no s’empra amb la mateixa naturalitat explícita que abans) es nodreix d’un circuit de distribució i divulgació que inclou associacions culturals, bitàcores a internet o experiments quasi performàntics com la Fanzinoteca ambulant del col·lectiu Saladestar, reforçant-se així el seu paper en el context d’una xarxa polimòrfica de nodes i espais d’expressió artisticopolítics decidits a incomodar la bombolla de correcció benpensant sorgida de la implosió de la socialdemocràcia.

Smile. Cultura y napalm en la era de los satélites n’és un bon exemple. Hereu directe de la sociologia lúdica i al mateix temps combativa del situacionisme i del neoïsme de Luther Blisset, Smile es basa en un concepte guerriller de la cultura. Això implica que les seves diatribes actuen establint una cartografia nòmada i s’apropen a les seves temàtiques i arguments des de posicions dispars, amb intervencions sobtades, per després atacar un altre front: articles sobre el fenomen jihad, anàlisi de l’herència del maoisme o cròniques sobre les subcultures urbanes conviuen amb textos de creació pròpia, ressenyes sobre fassbinder i estudis sobre gènere i música reggaeton. Articles sobre kenneth anger (l’autor d’Hollywood Babilònia) al costat de referències a la “modernitat musical ibèrica”, viatges pel futurisme musical italià van del bracet amb cròniques al voltant de les relacions entre satanisme i música pop. Tot plegat forma un calaix de sastre heteròclit i, tot s’ha de dir, ben documentat i exposat, però bastit i vestit amb la desinvoltura d’un simpàtic brètol.

La Escuela Moderna (que pren el seu nom del centre d’ensenyament fundat l’any 1901 per l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia), és un altre cas de publicació de notable intensitat conceptual i formes indisciplinades. Capitanejada pels germans amat (kiko i oriol), aglutina un ideari nítid i un ventall d’exploracions molt definit: un llibertarisme popular en què es reivindica el quinto de cervesa, la bodega, el vinil i l’herència d’extraradi i que s’alimenta intel·lectualment d’una rocambolesca modernitat anglosaxona d’aroma vintage: kurt vonnegut, john cheever, apàtrides del rocksteady, burt bacharach, rareses mod… La Escuela Moderna s’articula fonamentament al voltant de l’eix musicoliterari i es fa visible no només a través de la publicació sinó també a través de festes amb un aire de còctel suburbà molt palpable o de sessions de dj hostatjades per locals socials aliats.

Accneo (Grup d’Acció Neolítica), per la seva banda, és un col·lectiu de creadors procedents d’un brancam tan dispar com la vida mateixa (enginyeria informàtica, filosofia, arts visuals, arquitectura…) sorgit l’any 2001 i articulat al voltant d’un principi d’acció fermament retroavanguardista: explorar nous camins de producció artística a partir de la cultura prehistòrica. Al marge de la seva activitat expositiva, Accneo publica un fanzine homònim on el primitivisme formal pren posicions d’una manera rotunda, reivindica l’ús de la fotocòpia i del collage més nostrats, i sotmet l’objecte editorial a una regressió sense pal·liatius que permet, per altra banda, establir un correlat diàfan entre aquesta forma i la proposta creativa del grup, que aspira a una mena de fusió materialista-metafísica amb el cosmos, armat d’eines especulatives postmarxistes en què el vehicle preeminent és la imatge apropiada, on s’elimina gairebé tot rastre d’intervencionisme personal; tal i com resa un dels seus manifestos, “la imatge no té tiratge limitat”.

Coincidint amb la diada de Sant Jordi del 2009 va sortir a la llum una publicació el títol de la qual no deixava dubte sobre la seva càustica intencionalitat: Hitler de pequeño leía mucho. Aquesta frase, extreta d’una entrevista a roberto bolaño, amaga, més enllà de les butllofes que pugui provocar (que en un país tan ple de lletraferits bonifacis com aquest poden ser moltes, no ho dubtin) una reflexió extremadament crítica sobre les jerarquies culturals, el fetitxisme de l’edició llibresca i en general totes les estructures de distinció que rodegen el món de la lectura entesa com un vehicle de combat contra la barbàrie audiovisual. Comptant amb la conspícua col·laboració d’artistes com victor nubla i col·lectius com mondobrutto o hijotonto, aquesta proclama “contra la lectura” és una petita bomba de rellotgeria d’extraordinària incorrecció en què l’escriptura s’estavella contra si mateixa o, com a mínim, contra algun membre respectable de la seva pròpia parentela; una anti-publicació acolorida amb il·lustracions infantils (literalment infantils) perquè cap lector n’oblidi el fons pedagògic. De fet, Hitler de pequeño…  pretén obrir tot un camí d’imprecacions i atacs frontals vers els tòtems de l’alta cultura, que segueix amb una estratègia contra el cinema i Odin dirà quines altres.

Completarien aquesta ronda de reconeixement de sospitosos gens habituals exemplars dignes d’estudi com ara els fanzines Chuck Norris (de caire nítidament psicoticoescatològic), Lunettes (paròdia positrònica de les publicacions de societat i premsa rosa), la inclassificable Revista de Tractors… Una selva de sucosos tubercles gràfics i textuals amb un peu a la virtualitat telemàtica però que mantenen el respecte pel poder conspiratiu del paper, la grapa i la multicòpia.

Arribats a aquest punt, potser caldria plantejar-se si el terme de “literatura” aplicat a aquestes estratègies subterrànies o submergides aconsegueix aplegar-ne tot el sentit. El més probable és que aquelles literatures que va fer visibles l’exposició del KRTU impliquessin ja una certa superació o deconstrucció del concepte. Evidentment l’acepció canònica del mateix resulta insuficient per a denotar i connotar tant les formulacions d’aquestes “coses publicades” com les seves intrigues creatives i el seu paper en la desterritorialització del fet de l’escriptura-lectura-edició. Podem pensar que unes i altres, aquelles “heroiques” de dècades passades i aquestes cíniques i diletants del present són el fantasma de la pròpia literatura, el seu espai libidinal alliberat a través d’un escenari confús, escàpol i gairebé esotèric. Tal i com resava Artaud en relació al teatre i el seu doble: el fanzine i la literatura submergida són l’expressió d’una escriptura de la crueltat. Marques asimètriques, signes primitius, grafismes transformats en sons guturals, paraules que es vomiten a si mateixes a les escletxes on la literatura i la seva dignificada tradició no s’atreveixen a endinsar-se, temeroses de perdre’s en un camí de dolor i humor a parts iguals.

_________

Referències

http://www.accneo.com · http://www.fanzinechucknorris.blogspot.com · http://www.fanzinelunettes.blogspot.com · http://www.fanzinoteca.net · http://www.laescuelamo- derna.blogspot.com · http://www.smilemagazine.bloc.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: