LA MÚSICA INDUSTRIAL I EL MAL

DANIEL SEDCONTRA

Imatge per a ser vista en negatiu

Rarament el poder subversiu de la música ha assolit cotes tan elevades com en l’anomenada música industrial. Nascuda a la vegada que el punk i en el mateix espai geogràfic (britànic), semblaria la seva versió més fosca i intel·lectualitzada. Sota la seva etiqueta convergeixen una sèrie de subcultures que serveixen de context discursiu i iconogràfic a una utilització més o menys maquinal i/o sorollista de la música. El complex entramat d’experiències i pensaments de naturalesa extramusical configurat per aquest moviment el converteixen en quelcom més ampli que un gènere musical. I tanmateix, tampoc es tracta d’una espècie de banda sonora per a una heterogeneïtat d’especulacions i perspectives que va emergir del subsòl. Es pot parlar d’un brou de cultiu, d’una atmosfera de negativitat gairebé absoluta. Nihilisme musical i existencial conseqüent amb l’era de la mort de Déu i de la fi del subjecte. Pèrdua de la ingenuïtat després del hippisme i de les seves utopies comunals, el maig del 68, la guerra del Vietnam, etcètera. S’obria ara un horitzó incert d’absència de perspectives. La ràbia del punk, la seva filosofia del DIY, traslladada a la dimensió molt més autoconscient i reflexiva de la primera fornada de bandes industrials, prenia una força de transgressió que no seria ultrapassada per les generacions següents.

És possible referir-se a una cultura del límit i de les forces obscures de l’home que no s’hauria de subestimar i que cal prendre’s seriosament des de la perspectiva històrica. Serveixi l’enumeració d’algunes de les seves facetes per a esbossar el seu ombrívol panorama.

El mal moral

Les performances de COUM Transmissions (1969-1976), col·lectiu seminal que donaria origen a Throbbing Gristle, semblaven prolongar pocs anys després algunes de les accions de l’Accionisme Vienès en territori britànic – més purità i conservador que el continental –. El testimoni de Genesis P. Orridge – membre de COUM, juntament amb l’exmodel porno i stripper Cosey Fanni Tutti – resulta il·lustratiu: “Em vaig aplicar ènemes de sang, llet i orina fins que ja no vaig poder més i em vaig cagar al terra. Immediatament ho vaig netejar tot amb la llengua… Cosey estava nua, i es va fer un tall des de la vagina fins al melic amb una fulla d’afaitar. A continuació es va injectar sang a la vagina, que va començar a desbordar. Vaig xarrupar la sang…”.

A la retina de l’espectador encara perviuen les imatges al·lucinades del vídeo Despair de l’anònim col·lectiu australià SPK: amb el rerefons d’un sorollisme maquinal i agressiu, assistim a una visita, probablement clandestina, a la morgue. Unes mans manipulen trossos de cadàvers reals, combinats de maneres inversemblants; finalment, un cap separat, amb la boca oberta, és obligat a realitzar una fel·lació del que sembla un penis, igualment separat, sens dubte pertanyent a un altre cos. La legalitat d’aquest vídeo és més que dubtosa. La idea del “cos sense òrgans” deleuzià suggerida per aquestes imatges –on crueltat i irrisió resulten indiscernibles– no sembla desenraonada si es té en compte que Graeme Rewell, el fundador de SPK, va ser un àvid lector de Deleuze i Foucault. En una altra part del vídeo, els membres del grup apareixen actuant en viu, abillats amb passamuntanyes i braçalets nazis – insígnia que també havien lluït Throbbing Gristle –.

La iconografia nazi seria represa per la banda Whitehouse de manera encara més equívoca. Els títols d’alguns dels discs i cintes editades pel seu propi segell (Come Organization) parlen per si sols: la recopilació Fur Isle Koch (en honor de la col·leccionista de llums fets amb pell humana), l’LP de Whitehouse Buchenwald (en referència al camp de concentració), el canvi de nom de MB – pel que sembla, sense permís del músic – a Leibstandarte SS MB, amb un títol com Triumph Of The Will (en al·lusió al famós documental de Leni Reifenstahl, i amb discursos de Goebbels sobreafegits a l’enregistrament original). Malgrat el perillós territori en el qual William Bennett – factòtum de Come Organization – s’endinsà, no sembla fundada l’acusació de nazisme. Hi havia en aquest joc molt de la malsana fascinació que va sentir Georges Bataille als anys trenta, quan els discursos de Hitler arrossegaven les masses alemanyes. Fascinació per aquella mena de cerimònies messiàniques que mobilitzaven les forces obscures presents en l’ambient, fent-les esclatar en veritables catarsis col·lectives (vegeu el seu article ‘L’estructura psicològica del feixisme’,  ambigüitat de la qual es desmarcaria de seguida Bataille, inclinant-se decididament per la vituperació del nou règim en ascens). No pot dir-se el mateix de William Bennett: en l’anomenada era postmoderna un pot permetre’s l’ambigüitat ideològica, però el que hauria de ser una difícil i incòmoda travessia entre dues aigües, llesta per a totes les malinterpretacions i atacs, en Bennett esdevé principi de dubtós culte. L’economia entre atracció i repulsió sembla desequilibrar-se a favor d’un pathos estetitzant, i per això amoral, de la poderosa imatgeria nacionalsocialista.

Quelcom semblant es podria dir de la seva obsessió pels assassins en sèrie: la reedició en casset de l’àlbum de Charles Manson Lie (editat el 1970, quan aquest ja era a la presó), l’àlbum de Come (pre-Whitehouse) titulat I’m Jack (se sobreentén “The Ripper”: “L’Esbudellador”) o l’LP de Whitehouse Dedicated to Peter Kürten, Sadist And Mass Slayer que, com molt bé diu el seu títol, està dedicat a l’anomenat “Vampir de Düsseldorf” (l’assassí múltiple sobretot de nenes que va operar en aquesta ciutat entre els anys 1925-1930), donen una idea d’aquesta altra fília. Així mateix, la banda coetània de Whitehouse, Sutcliffe Jugend, deu el seu nom a l’assassí en sèrie anglès Peter Sutcliffe, l’Esbudellador de Yorkshire, detingut el gener de 1981, després d’haver confessat almenys onze crims. Els títols de les seves nombroses cintes (editades per Come Org) consistien simplement en els noms de les successives víctimes de Sutcliffe. Novament aquí es configura amb cada nou lliurament discogràfic un culte als assassins en sèrie que, de la mòrbida atracció per la cara més fosca de l’ésser humà, es converteix en quelcom semblant a la seva celebració. La recerca d’experiències límit aboca necessàriament a l’abisme del crim, molt sovint associat a la sexualitat, com a alliberament de la cadena de l’ésser natural i com a mitjà per a exceptuar-se de la massa gregària, de desolidaritzar-se de la societat i de totes les formes d’alienació social. Existeix una inquietant crida des d’aquests personatges que pertanyen a la història més negra, l’emergència d’un interrogant horrible al voltant de cadascun d’ells: “podria haver estat jo?”, com si encarnessin una possibilitat d’individu simplement no actualitzada. A William Bennet pertany el mèrit d’haver traçat una mena d’història crimino-psicopatològica fins llavors oculta o poc coneguda, que es mou entre la fascinació malaltissa i l’interès clínic. També en aquest punt Georges Bataille es revela com un precursor, encara que en un pla més especulatiu: fou ell qui va concebre el projecte de publicar les actes judicials del procés a Gilles de Rais (traduïdes del llatí al francès per Pierre Klossowski), junt amb un extens pròleg dedicat al personatge escrit pel mateix Bataille, fou ell qui conservava a la seva col·lecció particular la famosa foto d’un supliciat xinès escorxat viu davant de la qual l’autor patia arrapaments extàtics completament heterodoxos per a qualsevol forma de misticisme religiós: “El jove i seductor xinès (…), lliurat a la feina del botxí, l’estimava jo amb un amor que no tenia res d’instint sàdic: ell em comunicava el seu dolor o més aviat l’excés del seu dolor i això era justament el que jo buscava, no per gaudir-ne, sinó per arruïnar en mi el que s’oposa a la ruïna”. Es fa evident l’enorme distància que hi ha entre el tractament documental especulatiu donat a Gilles de Rais per Bataille/Klossowski i el tractament icònico-pop donat a la figura del serial killer per la factoria Come Org.

(Capítol a part mereixeria el grup Ramleh liderat per Gary Mundy i el seu segell Broken Flag, creat el 1982, sort de resposta en clau low-fi a Come Org., també en territori britànic. En el seu ampli catàleg es pot reconèixer una imatgeria molt similar, però un esglaó més a baix pel que fa a producció underground: edicions majoritàriament en format de casset, impressions de caràtules en blanc i negre molt contrastat i una producció del so més bruta i, en el cas de Ramleh, més propera al soroll vermell).

Tot el que hi pogués haver d’original i veritable, d’autènticament subversiu, en aquesta imatgeria de l’horror criminal, aviat va degenerar – amb l’arribada de las següents fornades de bandes industrials, i en particular amb l’aparició dels nombrosos epígons que li van sortir a Whitehouse (sobretot al Japó i als EUA) – en fetitxisme infantiloide. Aquesta és la perversió del sistema capitalista: la seva capacitat per absorbir tot el que se li oposa, capacitat d’assimilar i fer seu el que el contradiu i l’impugna, i, en suma, de normalitzar l’anomalia, al preu de la seva domesticació. Només és qüestió de temps, temps d’assimilació és el que necessita el sistema. La música industrial també va acabar per convertir-se en objecte de consum – sigui en la forma de reedició normal en CD, o bé en la forma d’edicions especials i de tirades limitades (que combinen consumisme i elitisme), per no parlar dels preus astronòmics que assoleixen alguns dels vells vinils. No és estrany, doncs, que una música/subcultura nascudes realment en els marges acabessin per patir el seu específic procés de mainstreamització, i que molts dels seus continguts es veiessin sotmesos a una sort d’estandardització semàntica, és a dir, fossin convertits en mers estereotips.

El serial killer va passar de la categoria de monstre moral a ídol pop, fins al punt que actualment cada assassí en sèrie té el seu propi panteó a la xarxa. Ni rastre del trastorn que la foscor del mal feta rostre pogués despertar en la intimitat del subjecte. En lloc d’això, un lliscar per la superfície del que es mera icona que no va més enllà de la simple morbositat, sense contingut real, a penes diferent d’una imatge publicitària, llesta per a ser impresa en samarreta o en adhesiu, pràcticament desproveïda de la seva càrrega significant original: un adhesiu del Che Guevara o de Charles Manson, tant se val, l’anivellament i la banalització dels semes és la mateixa, la monumental estupidesa també.

Whitehouse i Sutcliffe Jugend es disputen l’honor d’haver creat un nou subgènere dins de la música industrial, el power electronics, la fórmula del qual, simple, directa i efectiva, consistia en soroll rosa emès a volums altíssims acompanyats pels crits imprecatoris del “cantant”, a la qual cosa s’afegia la importància de l’element performàntic de l’actuació en viu, convertida en experiència perillosa per al públic. Es tractava d’una proposta que violentava la integritat física de l’oient – forçant el seu timpà fins a graus feridors – i de l’espectador. Whitehouse servia la seva música estrepitosa enfocant de cara a l’audiència focus enormes de llum, de manera que aquesta assistia al seu desenvolupament literalment a cegues: estratègia que tenia com a efecte la desaparició de la banda sota la mola amenaçadora de so que s’abalançava, confosa amb l’encegadora llum, sobre l’espectador convertit en víctima.

S’establia així una relació sadomasoquista fins llavors completament inèdita en la dimensió musical i concertística. Quan la banda es deixava veure a l’escenari era per agredir l’espectador gestualment o visualment. (Forma agreujada de la provocació del punk, conseqüència lògica d’una sèrie d’actituds transgressives en escena que anirien des de les masturbacions escèniques d’Iggy Pop fins a les defecacions en viu de GG Allin, qui aconseguia buidar les sales on actuava després d’autolesionar-se (a cop de micròfon al front) i llençar al públic els seus propis excrements un cop s’havia empastifat amb ells). El contingut de les lletres consistia majorment en un enfilall d’obscenitats sexuals, insults, i apologies d’actes dubtosos. Es tractava de portar-ho tot al límit: el so, el llenguatge, la sexualitat, la moral, la integritat física i psicològica de l’individu; tot havia de ser qüestionat, tot conduït a la seva irrisió. Doncs no s’ha d’oblidar un element fonamental en l’univers Whitehouse: el sentit de l’humor, potser el que redimeix tota la seva semàntica, preservant-la de la possibilitat de ser presa seriosament, mantenint-la en una difícil i intel·ligent ambivalència, en una polleguera impossible. Perquè també hi ha un cert histrionisme deliberat en l’actitud i gestualitat amenaçadora que cultiven a l’escenari, una impostació de la violència que indueix a un riure estrany i incòmode. L’atac és al seu torn atacat per una corrosió més forta que la força bruta de la simple agressió: la de la hilaritat – sort de metadiscurs sobre el propi discurs, d’ironia distanciada respecte del que ja no pot ser sinó posa, posat; el seu tremendisme desbaratat per la pulsió secreta d’una sobirana riallada.

El mal espiritual

Però la música industrial encara va obrir una segona via d’exploració del mal i de les zones obscures de l’ésser humà: la de l’esoterisme. Bandes estretament relacionades entre si com Coil, Current 93 o Psychic TV van manifestar des de la seva formació un interès per determinades tradicions esotèriques, rituals i pràctiques màgiques, el comú denominador de les quals és la seva inclinació envers el que s’ha anomenat “el sender de la mà esquerra”, és a dir, la recerca del control de les forces inferiors per a l’augment del propi poder personal. Així, Coil inicia la seva producció discogràfica amb el seu EP How To Destroy Angels. Més enllà del caràcter clarament contra-tradicional del títol, la seva sòbria portada consisteix únicament en un text que informa sobre la funció màgica de la música continguda en el disc: no una altra que la de l’increment de l’energia sexual masculina. El seu següent treball, l’LP Scatology, prossegueix amb la mateixa estètica d’austeritat marcadament intel·lectualitzant; de nou, una coberta consistent en un extens text que va desgranant els temes que componen el disc junt amb els respectius referents conceptuals que configuren l’univers mental de la banda. Un altre cop evidents al·lusions al Left Hand Path: “L’ordre de l’Univers va provenir d’un estat de Caos primari i originari, d’una massa d’energia potencial i creativa. Aquells que tenen el Poder i la Força poden formar coses a partir d’aquest estat”.

A això, s’hi afegeixen citacions d’autors “maleïts” com Lautréamont, Sade o Alfred Jarry. Current 93, el projecte de David Tibet, s’inscriu en la mateixa línia: també amb una forta dimensió literària (una altra vegada Lautréamont, a més de Raymond Roussel, James Joyce, etc.) i amb el fantasma recurrent del mag negre Aleister Crowley, els seus dos primers àlbums tenen de particular el seu interès pel demoníac des d’una perspectiva marcadament catòlica. Especialment el seu primer LP Nature Unveiled, amb un extens tema per cara, constitueix una torbadora incursió en el satanisme més pur, amb l’obsessió per la figura de l’Anticrist i una espècie de paroxisme apocalíptic cap al final de cada composició. Com remetent l’oient a aquella atmosfera malaltissa de finals del segle XIX que va donar origen a obres com la del pintor/gravador Félicien Rops, la novel·la -bas de J.K. Huysmans, la proliferació de sectes ocultistes, totes ben sospitoses, i l’aparició de les misses negres a tot Europa. Hi ha molt de romanticisme decadentista en aquests primers treballs de Current 93, únics en el seu gènere en la combinació d’imatgeria cristiana en el visual amb una original utilització de cants gregorians manipulats en el sonor. El so i l’univers personalíssims d’aquests dos primers àlbums van donar pas progressivament – a través de dos discs de transició encara interessants (‘Imperium’ i ‘Swastikas for Noddy’) – al que s’ha denominat neofolk apocalíptic. Un gir musical cap a l’acústic en el qual la banda Death In June, amb la qual Tibet havia estat col·laborant, va tenir molt a veure. Precisament aquest nou subgènere musical, el folk apocalíptic, va continuar amb l’interès per les tradicions esotèriques sobretot occidentals (en especial la mitologia cèltica, nòrdica i les ruïnes) adoptant un cert to obscurantista i místic com si es tractés d’un neohippisme negatiu (a més dels esmentats, grups com Sol Invictus, Fire & Ice, etc.).

El mal polític

L’exploració del mal inherent a la singladura de l’experiència de l’anomenada música industrial no ha d’acabar necessàriament aquí. Podrien invocar-se altres dimensions de la idea de mal no tan circumscrites estrictament a allò moral: si hi ha un mal polític, i aquest pot identificar-se amb el nazisme i el feixisme, llavors Boyd Rice i el seu projecte Non és l’exponent d’un acostament franc a determinades ideologies d’extrema dreta a través d’una pràctica sonora decididament industrial. És cert que ell mateix, sovint contradient-se, s’ha volgut desmarcar d’aquestes acusacions, defensant una espècie de darwinisme social amalgamat amb un malentès nietzscheanisme, és a dir: la tesi escassament profunda segons la qual, si en la naturalesa és llei de vida que el fort aixafi el feble, el mateix s’ha d’aplicar en la societat humana, prescindint d’aquest sistema de prescripcions castrants que s’anomena moral. Són conegudes les connexions de Boyd Rice amb la Church Of Satan d’ Anton LaVey, secta satànica legal als EUA que preconitza la pobra ideologia del típic individualisme exacerbat que barreja el “fes el que vulguis” crowleyà amb el clixé superficial de la idea de superhome nietzscheana. Com diria René Guénon, en realitat, tal secta seria un típic exemple de luciferianisme: retria culte a una figura positiva, Lucifer (“el que porta la llum”), a l’aspecte angèlic del dimoni, en la impossibilitat d’adorar la pura negativitat (que és no-ser) de Satanàs mateix – i en aquest sentit, es tractaria d’un cas més, com tants d’altres, de “satanisme inconscient”, és a dir, d’un culte indirecte i involuntari a Satanàs a través d’una (enganyosa) imatge positiva d’aquest; per tant, d’una instrumentalització d’aquest culte i dels seus membres per forces inferiors fora de control (el “satanisme conscient”, el culte al no-ser per se, la qual cosa és pràcticament una contradictio in terminis.; en la pràctica, gairebé quelcom inexistent, ja que en últim terme s’autodestruiria). En Boyd Rice, malgrat les seves presumptes matisacions, no hi ha ambigüitat ideològica: les seves lletres i declaracions fan clarament ostentació d’un totalitarisme, d’un elitisme aristocratitzant i d’una misantropia amoral sense embuts. Grups com The Grey Wolves o Radio Werewolf també van adoptar posicions neofascistoides pròximes a les de Rice. El francès Vivenza, per la seva banda, reivindica des d’una perspectiva més intel·lectual i artística la històrica filiació feixista del sorollisme musical en declarar-se hereu directe del futurisme italià i de Luigi Russolo. També aquí podria citar-se Death In June, la banda de Douglas P., situada en una espècie de no man’s land: entre el postpunk fosc dels seus inicis, el neofolk esotèrico-literari i l’experimentació industrial, mentre la seva imatgeria i la seva posada en escena oscil·len entre el gòtic i el militarisme marcial. El fet que adoptessin la totenkopf de la SS nazi com a logo del grup, i d’incloure en el seu repertori temes com est Klaus Barbie o l’himne nacional no oficial de l’Alemanya nazi Horst Wessel Lied i de les SA, no van fer més que contribuir a la seva mala fama.

El mal musical

Finalment, si existeix també quelcom semblant a un “mal musical”, un diabolus in musica – com deien a l’edat mtjana -, la música industrial és el gènere que va explorar aquesta dimensió fins al final i que va arribar més lluny si fos possible que la música contemporània. Sense conformar-se amb la mera dissonància ni amb l’arítmia, ni tan sols amb l’aleatorietat cageniana i apropiant-se dels pressupostos musicals de Russolo i de la musique concrète, les primeres generacions de bandes industrials van adoptar les noves tecnologies de producció sintètica de so des d’una nova perspectiva més propera a la immediatesa del rock, molt allunyada del racionalisme serialista de la primera música electrònica contemporània (i.e., Stockhausen) nascuda a mitjans del segle XX. Es tractava de transgredir totes les regles, de fer tabula rasa, especialment de glorificar el pur soroll industrial com a manifestació d’una civilització en decadència. El mal musical entès com a sorollisme, com a atemptat perpetrat contra l’oïda i contra tota forma d’estructura musical: com més feridor i cacofònic, millor. Entre les bandes que van portar a l’extrem aquest concepte caldria tornar a citar el power electronics de Whitehouse i el sorollisme aspre i agressiu de SPK, el nihilisme musical dels neodadaistes The New Blockaders, el maquinisme fabril de Vivenza, el cultiu pervers de la iteració i del loop de Non, i fins i tot el rock asfixiant i agònic de Swans, amb la seva forma molt física de comprendre la repetició com a destrucció del rock.

I després? Després sempre segueix un moment de reflux, de reacció, de cert retrocés, d’assimilació de l’inassimilable. Així com el surrealisme, amb el seu neoromanticisme conservador, va subseguir el dadaisme; que el maig del 68 va donar lloc a partir de mitjans dels setanta a un gir generalitzat cap a la dreta política; que al Concili Vaticà II va seguir Juan Pau II i una tornada a l’esperit de Trent… La música industrial a poc a poc va ser reassimilada per la indústria musical – valgui el joc fàcil de paraules: grups com Nine Inch Nails, Marilyn Manson, o Rammstein no són més que rèpliques edulcorades i passades pel filtre de ridícules estètiques neogòtiques de propostes del rock genuïnament industrial (Foetus, Swans, Laibach, etc.). L’esmentada catèrvola de bandes japoneses i americanes de power electronics són un pàl·lid plagi dels seus antics paradigmes. Aquella imatgeria d’allò lleig, deliberadament, feridora i low-fi, ha esdevingut marca de fàbrica estètica, neosinistrisme visual, forma que ha perdut pel camí el seu esperit original. En un món postindustrial, l’industrial es revela com l’últim dels humanismes, i el mal com l’últim dels romanticismes. Després: alienació sistemàtica en una realitat esdevinguda simulacre produïda per les institucions, autisme, vida anestesiada i neurosi. Després: repetició del mateix però sense el mateix, apropiació i domesticació per part de la polimorfia capitalista de tot allò que una vegada li va ser refractari. Esgotades ja totes les transgressions, complert l’itinerari pel mal, no queda més que pensar que els espais de llibertat es troben en la normalitat i l’anonimat. Musicalment, tornada metadiscursiva al format de cançó com al més radical i pervers?…

La connexió catalana

________

Referències

Accionisme vienès (Wiener Aktionismus) http://www.ubu.com/film/vienna_actionists.html ·Bataille, Georges: L’Expérience intérieur, Œuvres complètes, Vol. 5, Paris, Gallimard, 1973 · Bennett, William http://williambennett.blogspot.com ·Broken Flag http://www.brokenflag.com · Coil http://www.thresholdhouse.com – How to Destroy Angels, L.A.Y.L.A.H. Antirecords, 1984 – Scatology, Force & Form, 1984 · Come Organization http://www.artnotart.com/come · COUM Transmissions http://ca.wikipedia.org/wiki/COUM_Transmissions ·Church Of Satan http://www.churchofsatan.com · Crowley, Aleister http://en.wikipedia.org/wiki/Aleister_Crowley · Current 93 http://www.brainwashed.com/c93 ·Death In June http://www.deathinjune.net · Deleuze, Gilles / Guattari, F: El Anti Edipo; capitalismo y esquizofrenia, Barcelona, Paidós, 1985 ·Douglas P http://www.deathinjune.net · Fire & Ice http://www.mackaos.com.au/ACT/Fice.html · Foetus http://www.foetus.org · GG Allinhttp://www.ggallin.com · Goebbels, Joseph http://es.wikipedia.org/wiki/Joseph_Goebbels · Guevara, Ernesto “Che” http://www.centroche.co.cu · Guénon, René: La cuestion del satanismo a El error espiritista, Madrid, Sanz y Torres, 2007 · Huysmans, Joris-Karl: Là bas, 1891, Trad. Allá abajo ,Ediciones Picazo, 1978 · Iggy Pop http://www.iggypop.com · Jarry, Alfred http://www.alfredjarry2007.fr ·Joyce, James http://www.jamesjoyce.ie · Klossowski, Pierrehttp://fr.wikipedia.org/wiki/Pierre_Klossowski · Laibach http://www.laibach.nsk.si · Lautréamont (Isidore Lucien Ducasse) http://blog.maldoror.org ·LaVey, Anton http://en.wikipedia.org/wiki/Anton_LaVey · Left Hand Path http://es.wikipedia.org/wiki/Camino_de_la_Mano_Izquierda · Leibstandarte SS MB http://en.wikipedia.org/wiki/Maurizio_Bianchi · Manson, Charles http://www.mansondirect.com · Marilyn Manson http://marilynmanson.com · MB (Maurizio Bianchi) http://www.myspace.com/mauriziobianchi · Mundy, Gary http://www.myspace.com/garymundy · Nine Inch Nails http://www.nin.com · P-Orridge, Genesis / Psychic TV http://www.genesisbreyerporridge.com · Radio Werewolf http://www.myspace.com/realradiowerewolf · Rais, Gilles de http://es.wikipedia.org/wiki/Gilles_de_Rais · Ramleh http://www.myspace.com/ramleh · Rammstein http://www.rammstein.de · Reifenstahl, Leni http://leni-riefenstahl.de · Rewell, Graeme http://grevellmusic.blogspot.com · Rice, Boyd http://www.boydrice.com · Rops, Félicien http://www.museerops.be · Roussel, Raymond http://es.wikipedia.org/wiki/Raymond_Roussel · Sade, Donatien Alphonse François de http://es.wikipedia.org/wiki/Marqués_de_Sade · Sol Invictus http://www.tursa.com · SPK http://en.wikipedia.org/wiki/SPK_(band) · Sutcliffe Jugendhttp://www.myspace.com/sutcliffejugend · Sutcliffe, Peter http://es.wikipedia.org/wiki/Peter_Sutcliffe · Swans http://www.swans.pair.com · The New Blockaders http://www.thenewblockaders.org.uk · The Grey Wolves http://www.myspace.com/greywolvesexit · The Non http://thenonband.com ·  Tibet, David http://www.copticcat.com · Throbbing Gristle http://www.throbbing-gristle.com ·Vivenza http://www.myspace.com/bruitisme ·Whitehouse http://ca.wikipedia.org/wiki/Whitehouse

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: