LA MÚSICA EXISTEIX FORA DEL CAP?

Què existeix fora del cap?

Hi ha coses que els humans hem descobert, com ara les propietats del so, la radioactivitat, que certs bolets són comestibles, que dins l’aigua no es pot respirar, etc. Hi ha coses que les hem inventades, com ara la música, la forma d’enriquir l’urani, la salsa de ceps i les bombones d’oxigen…

El so comença a ser “musical” un cop ha entrat al nostre cap i el cervell produeix impulsos elèctrics que desencadenen l’activitat dels neurotransmissors i sinapsis diverses. Podem arribar fàcilment a la conclusió que la música no és exactament el so, sense haver de pensar, per això, que la música siguin altres activitats humanes, com ara musicologia, management, crítica, producció, difusió, religió, drets d’autor, otorrinolaringologia o packaging, per posar uns quants exemples; ja que no ho és. Cap ni una d’aquestes coses són música. I els músics tampoc. Els bucs d’assaig, tampoc. La mòmia d’Elvis Presley, tampoc. Una flauta trobada en un jaciment arqueològic, tampoc. Una partitura, tampoc.

Frank Zappa va dir que escriure de música era com ballar d’arquitectura i John Cage es preguntava si és més musical un camió passant pel davant d’una fàbrica o un camió passant pel davant d’una escola de música. Tenen resposta aquests dilemes? Potser no. Ens parlen més aviat del misteri. Ens fan qüestionar-nos si val la pena tot aquest rebombori.

Evidentment, l’existència simbòlica de la humanitat ni s’esfuma ni es materialitza quan aprofundim en el comportament de les partícules elementals, ni quan ho fem en la psicologia humana o animal. Ni tan sols quan analitzem una mostra de saliva, un mosquit portador del paludisme o una truita de patates.

Una de les personalitats més influents del Segle XX, Segismond Freud, va considerar la música com una vàlvula d’escapament de la pulsió sexual i l’hi va dedicar molt poca atenció, en considerar-la una baixa passió. Si Cage ho deia per descarregar energia conceptual i generar entropia, Freud ho pensava per estalviar-la.

Victor Hugo va escriure: “La música és soroll que pensa”.

Potser es referia a la intel·ligència artificial… o bé atribuïa a la música la qualitat d’ésser viu, ja que són els organismes vius els qui pensen (no tots, cal tenir-ho en compte). Pensi o no pensi la música, una cosa sembla clara: la música la pensem nosaltres. Fins i tot quan estem en silenci, podem sentir-la interiorment, imaginar-la, inventar-la amb la ment. Qui no ho ha fet? Caminem pel carrer i el ritme de les nostres passes acaba per convertir-se en quelcom que repica al cap, recordem una melodia i comença a experimentar variacions inesperades. El cervell humà està molt preparat per a tot això, malgrat que la cosa musical no sembla tenir gaire utilitat, ja ho hem vist quan parlàvem de la improvisació, la premonició i el temps. El psicòleg Istvan Winkler ha estudiat a fons el tema aplicat als nounats: “El sistema auditiu d’un bebè funciona de la mateixa manera que el de l’adult, fent contínuament prediccions”, diu.

Hi ha qui sosté que la capacitat musical és innata i que solament s’atrofia per motius culturals (educatius) o traumàtics (amúsies o pèrdua de la comprensió de la música, per accident o malaltia).

Això voldria dir que naixem amb la plena capacitat musical que hom atribueix normalment a les persones que s’hi dediquen, però que, en tot cas, no la practiquem, no la desenvolupem, potser per que en la nostra societat fer música no és una activitat significant en l’esfera col·lectiva, com ara anar a concerts o comprar discos.

Tanmateix, el cervell té reservada per a la música una important funcionalitat.

”De la piel pa’dentro, mando yo”

(José Antonio Escohotado)

Quan la música “surt” d’un instrument o d’un equip reproductor, és so, és a dir, oscil·lacions de la pressió de l’aire, un fenomen físic, registrable i quantificable que és objecte d’estudi de la física acústica. Però l’anàlisi física del so no aporta cap explicació sobre les emocions. És més, ningú ha pogut trobar indicis del fet que les emocions viatgin a través dels gasos, els sòlids i els líquids, cosa que sí que fan les ones sonores.

Quan el so arriba a la nostra oïda, a la velocitat de 343 metres per segon (si es propaga a través de l’aire), el timpà vibra, transmet la seva vibració a la còclea, aquesta ho fa a milers de cèl·lules receptores que generen una freqüència de resposta que es transmet al cervell mitjançant el sistema nerviós. L’extraordinària arquitectura de l’oïda interna, perfeccionada per l’evolució, especialment a partir de l’aparició del col·lagen, que és una substància imprescindible per als éssers vius (i que és relativament recent), tampoc sembla conduir les emocions. Aquestes no es produeixen fins que no es dóna la resposta cerebral. A partir d’aquí, torna a existir la música.

Aquí podem fer una interessant deducció: no cal que en l’origen hi hagi una intencionalitat musical perquè el receptor consideri música allò que està rebent. No ha estat sinó aquesta l’evolució del concepte de música en la nostra civilització: la conquesta musical de l’espectre sonor, que és, fonamentalment, una conquesta mental individual. Aquí rau la dificultat més important de la comunicació músic-oïent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: