LA MEMÒRIA METÀL·LICA

Pom

Aquest text neix amb la voluntat de relacionar un fet històric de gran importància en el passat de la Vila de Gràcia amb els esdeveniments culturals que un segle més tard es van produir en el mateix territori, ja que comparteixen el mateix referent simbòlic i contenen valors sovint molt poc explicats que vinculen fortament l’organització de la societat civil, el paper de les dones en la lluita per les llibertats i per la igualtat social, i la importància del so com a element identificador d’una comunitat. Així doncs, ens situarem            en els anys de la Transició, però per entendre els elements simbòlics amb què treballem és necessari remuntar-se històricament a un segle abans i establir un arc que connecti els fets esdevinguts el 4 d’abril de 1870 amb els del 4 d’abril de 1979; cosa que intentarem fer tot seguit.

Durant el Segle XIX, el sistema de reclutament emprat per l’exèrcit espanyol va ser majoritàriament l’anomenat “reclutament de quintes”, sistema classista i causa de profundes diferències socials, ja que es basava en el fet que cada província havia d’aportar a l’exèrcit un nombre de joves proporcional a la seva població, escollit per sorteig entre el total de joves d’una determinada edat. En l’origen era una cinquena part dels joves els qui s’havien d’incorporar a files, d’aquí el nom de “quinta”. La llei contemplava la possibilitat d’eximir els quintats a canvi d’una contribució econòmica d’entre 1.500 i 2.000 pessetes o bé de substituir-los per “voluntaris”, comprant el dret a substitució per 500-1.250 pessetes.

Per a les classes més pobres, la redempció era una iniquitat i el servei militar una desgràcia; per a les classes mitjanes la redempció significava, en canvi, una possibilitat d’alliberar el fill del servei i aprofitar-lo per al treball diari; i per als rics, la redempció era un impost més que pagaven per contribuir a la despesa de l’estat i que, si no hagués existit, haurien hagut de suportar d’alguna altra manera.

Així, el que per als rics no era més que una despesa assumible, per als pobres esdevenia directament un impost de sang i per a les classes mitjanes significava sovint endeutar-se durant dècades. Tanmateix, era tan gran la por al servei militar, que molts venien tot el que tenien abans de deixar que la quinta s’emportés els seus fills. No oblidem que Espanya tenia diversos fronts bèl·lics oberts i que les possibilitats de retorn eren poques. Davant la idea, prou arrelada socialment, que el reclutament de quintes era injust i immoral per als qui no podien fer front econòmicament a la situació, solament quedaven opcions com ara l’autolesió, l’emigració o el profuguisme.

Amb la revolució de 1868, que donaria pas al Sexenni Democràtic i portaria a l’abolició de la monarquia borbònica, l’exili d’Isabel II i la posada en marxa d’un règim democràtic d’àmplies llibertats per l’època, el govern va assegurar que no es llevarien més quintes. Però les Corts, incòmodes amb la possibilitat de reclutar una milícia i poc disposades a perdre una important entrada de diners per a les arques de l’Estat, van publicar finalment un nou decret de lleva. El decret i el posterior sorteig van despertar la indignació popular. I allò que fins aleshores havia provocat respostes individuals (pagar o bé fugir) va donar pas a una reacció col·lectiva.

Així, dos anys després de la Revolució de 1868, a la Vila de Gràcia (que va ser independent fins l’any 1897) es va iniciar l’anomenada Revolta de Quintes, que va tenir lloc entre el 4 i el 9 d’abril de 1870. Els fets van adquirir gran virulència i la Vila va ser assetjada per l’exèrcit durant sis dies en què no va deixar de caure sobre la Vila el foc d’artilleria, que va destruir moltes cases i va provocar 27 morts. Durant el setge, la campana més gran del campanar de la plaça de la Vila va tocar a sometent nit i dia, cridant els graciencs a impedir que s’emportessin els joves. Aquesta campana es troba sobre una torre construïda per l’arquitecte Rovira i Trias i és un dels pocs campanars civils del país. La campana era un dels objectius de les bateries comandades pel general Gaminde (després conegut com el general Bum Bum), que disparaven des del Passeig de Gràcia, i va ser tocada per diversos projectils.

Atès el caire dels esdeveniments i veient que seria impossible mantenir la resistència, els homes de la Vila van anar a refugiar-se a la muntanya, però la campana, esquerdada pels obusos, va seguir sonant, ja que les dones es van organitzar en torns perquè no deixés de fer-ho.

El dia que l’exèrcit va aconseguir entrar a la Vila, la va trobar buida: solament hi havia una dona a la torre, fent sonar la campana. Gràcia va ser saquejada indiscriminadament i la dona, el nom de la qual es desconeix, va ser traslladada a la presó d’Alcalá de Henares fins que, tres anys després, ja proclamada la República, el president Estanislau Figueres la va excarcerar.

En anys successius van tenir lloc diversos intents de despenjar la campana, per canviar-la o reparar-la, però els veïns sempre s’hi van oposar. El campanar va tornar a ser protagonista en les revoltes de 1873 i 1874 i es va convertir en l’emblema de la llibertat i de la democràcia. Aquest sentiment es va fer encara més fort després de 1929, quan la pressió popular va fer restituir les campanes al seu lloc, després d’un intent de fondre-les per a la torre rellotge de l’Exposició Universal a la plaça d’Espanya.

Aquesta campana laica, que mai no va ser batejada, encara sona esquerdada. Té un so trencat, mat, que els graciencs volen com a símbol (sonor) de la indignació de les mares, de la indefensió dels pobres, de la força moral d’una comunitat en un territori. El campanar és símbol de la Vila, i la campana també. Un so com a símbol d’una comunitat i d’un territori. Aquesta simbologia es manté encara avui, enriquida pels fets que a continuació relatem.

Pocs mesos després dels fets d’abril de 1870, l’editor i llibreter Innocenci López va fundar el setmanari la campana de gràcia, de caire satíric, republicà, federalista i anticlerical, que es va publicar fins al 1936, any en què va esclatar la Guerra Civil. Aquell any i els següents, el campanar de Gràcia no va cridar els veïns a la Festa Major ni va tenir l’oportunitat de provocar l’ira dels assetjadors, ja que aquests disparaven des del cel i des del mar. Els graciencs empraren els seus estalvis en la construcció de refugis que els protegissin dels que serien els primers atacs aeris d’un nou model de guerra, capítol fonamental en el camí cap al que ara coneixem com “guerra total”. Aquests bombardeigs sistemàtics sobre la població civil, especialment dissenyats per aconseguir la seva desmoralització i forçar la rendició de la resistència armada, converteixen Barcelona en el primer camp de proves d’una perversa i avui dia fredament habitual estratègia. I així, els barcelonins es van convertir en els primers urbanites que viurien l’experiència traumàtica i desoladora del bombardeig indiscriminat durant dos anys. Gràcia (que a l’època ja s’havia integrat a Barcelona) va ser un dels barris més castigats i, per tant, va rebre l’impacte de les bombes per segona vegada en seixanta anys, només que amb una capacitat destructora brutalment superior a les granades d’artilleria del general Bum Bum. El campanar va tenir en aquests temps la funció d’advertir que calia anar al refugi quan començava el bombardeig.

Durant els darrers anys de franquisme, augmenta la circulació d’informació i la tímida obertura cap a l’exterior iniciada als anys seixanta, que, propiciada per la situació internacional i l’interès particular del règim, havia permès l’entrada (controlada) d’idees i estètiques noves. Això facilita que, als anys setanta, tota una generació trobi nous referents i estímuls vitals. En el món artístic, concretament en el musical, el nou folk, el pop i el rock comencen a prendre carta de naturalesa en la cultura del carrer, i la ràdio (especialment ràdio joventut) és l’abanderada d’aquestes formes d’expressió que arriben amb retard a un país aïllat i amb una forta censura, per motivar l’eclosió de la nova cançó i el moviment progressiu. Aquests moviments, corrents i grups de joves, obrers i estudiants no només exerciten el gust per la novetat, sinó que generen unes músiques que representen inequívocament el símbol de la seva oposició al règim i el rebuig a la dictadura. La primera generació que viatja a l’estranger per motius més estètics que polítics porta al país prou notícies culturals com per estimular la consciència política.

Quan s’inicia el període de la Transició, i només en tres anys, neix i desapareix el moviment musical laietà, breu però fonamental en la consolidació d’una contracultura urbana, en la qual altres manifestacions culturals com la literatura, el còmic, el cinema i el teatre reviuen en una ciutat que mai s’havia resignat al color gris de la subcultura franquista. A aquesta contracultura van associats igualment altres valors i reivindicacions de gran importància: llibertat d’expressió, llibertat d’orientació sexual, llibertat de pensament, i també un missatge ben clar: la joventut vol participar en el procés i ho vol fer des d’una perspectiva de màxims i no de mínims. Durant aquest període extremadament fèrtil i breu es constitueix un sòlid teixit associatiu i d’activisme cultural, especialment a l’entorn dels ateneus llibertaris i altres projectes associacionistes independents, i tenen lloc esdeveniments històrics com les Jornades Llibertàries del Parc Güell. Noves eines d’acció i comunicació apareixen per actuar com a transmissors d’aquests valors i d’aquestes inquietuds.

El 4 d’abril de 1979, l’endemà de les primeres eleccions municipals de la democràcia, la primera emissora independent de la ciutat, ona lliure, va patir el primer tancament governamental. Però no van caldre gaire mesos perquè els nous ajuntaments d’esquerres comencessin a treballar i a interpretar favorablement els buits legals per tal d’assegurar la supervivència de la nova cultura urbana. Així, aquell mateix any naixia La Campana de Gràcia, emissora lliure i independent, el centre emissor de la qual es va instal·lar a la torre del campanar, cosa que va evitar el seu tancament, en ser la construcció propietat municipal i no poder accedir-hi la policia nacional. També el 1979, naixia un avatar de la històrica publicació d’Innocenci López, quan l’Associació de Veïns Vila de Gràcia va passar explícitament el      repte d’informar els veïns a un grup de joves estudiants de periodisme, que van endegar la no menys mítica revista carrer gran, de la qual va sorgir una importantíssima generació d’activistes graciencs, periodistes, historiadors, polítics…       Carrer Gran no va ser l’única publicació independent. Altres de caràcter no necessàriament veïnal van proliferar exponencialment.

Però la revolució més important van ser les ràdios lliures. Ona Lliure va patir tancaments successius i molts dels seus impulsors van passar per La Campana de Gràcia, especialment en períodes de desmantellament (Ona Lliure “nomadejava” per la ciutat per a no ser descoberta). Quan Ona Lliure va abandonar definitivament les seves emissions, La Campana de Gràcia va esdevenir el laboratori d’una nova forma de fer ràdio i el bressol de molts joves que van trobar en la ràdio alternativa un vehicle de comunicació i de creació especialment apropiat per a una situació de vigilància i exigència sobre el procés democràtic, per la seva immediatesa i gratuïtat, per la possibilitat de ser veu i altaveu i perquè la música esdevenia, finalment, símbol també del canvi i el seu millor vehicle eren les ones, com ho era per a la poesia i la política de base. En pocs mesos, el fenomen de les ràdios lliures va ser imparable: contraradio, ràdio pica (que va començar les seves emissions el 1979 també des del campanar), ràdio poble sec, el avispero, ràdio maduixa, la seba, ràdio gavina, radio libertina, ràdio venus, ràdio can serra, ràdio cornellà, ràdio boira lliure, ràdio joventut del pla, ràdio farigola… que sumaven a la seva actitud clarament compromesa amb el canvi social i a una postura radical i molt creativa la lluita contra el Plan Técnico Transitorio del Servicio Público de Radiodifusión Sonora para Frecuencia Modulada, aprovat el 8 de juny de 1979, que posava en mans del govern de l’Estat i de l’administració la capacitat de decidir discrecionalment la concessió de llicències, tot donant prioritat a la fundació de cadenes amb estructures de capital com a suport en detriment dels projectes anomenats eufemísticament individuals, tot i que provenien de col·lectius socials. Aquesta decisió política, mai esmenada per cap govern de la democràcia, va deixar perdre una de les oportunitats més belles del nou període històric que, a més, ha portat moltes amargures als col·lectius impulsors de les ràdios lliures fins a l’actualitat.

El símbol havia tornat a manifestar-se i la torre que va acabar de construir Rovira i Trias l’any 1864 continuava acollint aspiracions populars de llibertat. També les ràdios lliures van ser, lògicament, el primer mitjà de fer audibles veus polítiques, artístiques i culturals que desenvolupaven les seves activitats en xarxa, que en aquella època volia dir de forma oculta i sovint clandestina, sense recursos sense accés a la difusió pel mitjà radiofònic convencional. La música era, per naturalesa, la que més es podia valer del mitjà radiofònic i les ràdios lliures van actuar com a plataforma dels projectes sonors més experimentals, innovadors i arriscats; entre ells, l’art radiofònic, punt focal de l’art sonor des dels anys 20. Continua sent molt important la tasca de difusió que fan d’aquestes músiques les emissores lliures supervivents en l’actualitat.

Al llarg d’aquesta història hem viatjat en el temps, però no en l’espai, ja que hem estat tot el temps prop del campanar de Gràcia. El so esquerdat de la campana ha cridat els graciencs a no entregar els seus fills a la guerra i ha unit les dones en el repicar constant contra la desigualtat i la injustícia; ha tornat a cridar-los per anar als refugis antiaeris durant els bombardeigs de la Guerra Civil, ha acollit, més endavant, les ràdios lliures de la Transició, ha difós el desig de llibertat de la societat en les ones i també les músiques creades en llibertat. La història de La Campana de Gràcia és una història de la força moral dels pobles per canviar el seu futur.

Però, tenint en compte que, fins ara, sempre que la campana ha sonat amb urgència, la batalla s’ha perdut, costa de creure que cap dels governs que s’aniran succeïnt en el futur prengui la tan esperada decisió de legalitzar d’una vegada les ràdios lliures.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: