LA LEVITACIÓ CONTEMPORÀNIA; un fenòmen poc estudiat

Fig. 1: levitació de l’artista contemporani

Tot i que la comunitat científica no s’ha pronunciat al respecte, ni la premsa (generalista o especialitzada) hi ha parat atenció fins ara, el fenomen de la levitació dels agents de la cultura contemporània no ha deixat d’interessar i preocupar els col·lectius socials implicats (artistes, gestors, comissaris, etc).

marabunta pretén, en aquestes pàgines, posar a l’abast del gran públic les informacions, fins ara mai fetes públiques, sobre aquest estrany fenomen que afecta exclusivament els integrants de l’ampli col·lectiu de persones implicades en el fet cultural i artístic contemporani; per això hem encarregat als nostres redactors un treball en profunditat que, de ben segur, contribuirà a la divulgació d’aquest fet i qui sap si a despertar l’interès de la classe científica.

Diu el diccionari que “levitar” té tres acepcions. En física, vol dir “restar en suspensió a una certa distància d’una superfície de referència”, mentre que en l’àmbit de l’ocultisme i la religió significa   “elevar-se del terra sense cap punt de suport ni d’ajuda material” i en psiquiatria és “tenir la sensació de mantenir-se en l’aire sense cap punt de suport.” Descartarem per al nostre estudi la tercera d’aquestes acepcions, ja que especifica clarament que es tracta d’una sensació que es té, i no d’un fet real, ja que estem tractant de fets àmpliament comprovats i contrastats. No sabem si els agents culturals leviten sense cap ajuda material o si hi intervenen forces físiques, potser invisibles, que els  permeten levitar. De fet, levitar consisteix, ni més ni menys, a desafiar i vèncer una força física: la de la gravetat terrestre.

Fins a Newton, el tema de la gravetat ni tan sols es tractava, no se’l tenia pas en compte, de manera que es levitava sovint, segons els documents històrics que ens han arribat, i no hi havia ningú que anés i digués: vostè ha desafiat una llei. Per tant, deixem que els físics es prenguin el temps necessari per trobar quines lleis cal formular per poder explicar quines forces, per ara ocultes, fan possible la manifestació d’aquest fenomen en el món artístic i cultural.

Però, quantes d’aquestes forces ens són encara desconegudes? És possible que en el l’esdevenir diari, ciutadans i ciutadanes vulnerin altres axiomes, desafiïn altres lleis, però està clar que entre aquestes lleis no s’hi troba la de la gravitació universal. Tanmateix, un determinat col·lectiu professional practica la levitació en societat. Els testimonis són nombrosos i, a més, comptem amb els reveladors testimonis gràfics que ens han facilitat els responsables de l’arxiu fotogràfic de la Societat d’Estudis Artístics Paranormals de Gràcia. Estem assistint a una estranya maniobra de la naturalesa que desencadenarà en una propera mutació, o bé es tracta d’una capacitat endèmica, pròpia, únicament, del col·lectiu artístic i cultural a Catalunya?

Malauradament, no podem donar una resposta certa a aquestes qüestions. Aquest reportatge, però, pot ser el primer pas per a un estudi seriós i ponderat del fenomen que, des de diferents punts de vista, arribi a determinar la seva naturalesa.

El que aquí presentem és una primera aproximació, un intent d’establir una tipologia fiable.

Es coneixen quatre formes de levitació contemporània. Tot seguit les descriurem amb l’ajut de les imatges que il·lustren aquest estudi:

Fig. 1. Levitació dels artistes contemporanis. La figura ens mostra un artista contemporani en el moment de levitar davant de tres altres artistes i un comissari d’art. Es tracta de la forma que anomenem “levitació d’ampla sociabilitat”, ja que, com poden veure a la imatge, l’artista levita sense perdre de vista els seus companys de taula i, de fet, continua parlant amb ells mentre aixeca el vol, de manera que la seva natgera resulta ser la part més elevada del cos. Aquesta forma de levitació precisa de molta pràctica i solament els artistes contemporanis ja consagrats poden practicar-la, ja que si no es manté un veritable control l’individu pot anar-se’n de paner al sostre.

Fig 2: levitació del polipoeta

Fig. 2. També leviten els polipoetes, tot i que ho fan preferentment en públic. El fenomen sol produir-se en espais de petit aforament, com ara cafès i bars. Vegin com el poeta emprèn el seu desafiament gravitacional amb la mirada posada directament al sostre, probablement per prudència, mentre el públic, aparentment habituat al fenomen, procura apartar-se per tal de no rebre una puntada de peu. Aquest enlairament, habitual en les sessions col·lectives de poesia en viu, exigeix del polipoeta una certa cura en la higiene personal, a causa de la proximitat amb els espectadors assistents. Inversament a l’artista contemporani, que no levita mai en públic, sinó que ho fa quan es reuneix amb altres membres del sector, els polipoetes no leviten mai en privat i sempre que es troben entre si mantenen comportaments socials de caire absolutament popular, com ara seure en un bar i consumir cervesa durant hores.

Fig. 3.  Els artistes emergents són acostumats des de joves a la pràctica de la levitació, mitjançant allò que s’anomena “levitació assistida”. Aquestes sessions d’adaptació s’imparteixen normalment en modernes escoles privades. A la imatge podem veure una avançada sala de levitació assistida d’una coneguda escola d’art. Mitjançant sistemes electrònics de manteniment antigravitacional, els joves artistes poden començar a experimentar la levitació sense el risc de perdre la concentració i anar de morros per terra. Tenint en compte que en aquesta etapa de la formació artística encara no està perfilat el camp d’acció en què l’artista es desenvoluparà, les sessions assistides formen part del conjunt d’assignatures comunes i es realitzen en grup, amb el professorat especialitzat corresponent, que supervisa en tot moment el procés i suggereix als alumnes diversos exercicis mentals destinats a enfortir en la mesura del possible la seva convicció i força de voluntat artística.

Fig 3: levitació assistida per a artistes emergents

Fig. 4. La pràctica de la levitació no és patrimoni exclusiu dels artistes. Com hem dit al principi, altres agents culturals leviten sovint: activistes, gestors, teòrics i polítics troben en la levitació un complement ideal per a les seves activitats, sovint més rutinàries que les dels artistes. Per al gestor cultural mitjà, les oportunitats de levitar són poques, ja que, a causa de les especials característiques de la seva feina, acostumen a tenir els ànims pel terra. Per això, tal i com els artistes contemporanis, aprofiten les trobades amb altres membres del sector per a levitar. A la imatge veiem un moment en què una comissió de subvencions d’una important institució pública es posa a levitar. Observin que es tracta d’una levitació col·lectiva, forma complexa que no s’acostuma a ensenyar a les escoles d’art. També podem veure que té un clar  component coreogràfic l’execució del qual exigeix una forta compenetració. Cal destacar també l’important factor acrobàtic d’aquesta modalitat.

Fig. 4: levitació d’una comissió de subvencions

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: