INFORME MULTIMÒRFIC POLIPOÈTIC

Exemple de fonema

Ja fa temps que els gurús de l’esfera multimèdia empren el terme de “realitat ampliada” per a referir-se als nous dominis d’interació amb l’entorn que prometen (i en alguns casos compleixen) les múltiples interrelacions de les noves tecnologies. El multivers perceptiu i cognoscitiu sembla ser el terreny exploratori que se’n deriva, i una certa ubiquitat sinestèsica sembla ser-ne el correlat existencial per a l’individu que s’hi troba immers.

Si ens atenem a l’arrel etimològica del terme “poesia”, poiesis, ens trobarem amb un concepte que designa, en la seva gènesi, una pràctica global de construcció del món, un posicionament de l’ésser humà per mitjà del qual troba el fil d’Ariadna per a donar consistència i raó de ser a la realitat. No seria agosarat, doncs, pensar que la polipoesia, com a pràctica que amplifica i diversifica aquest posicionament, és un notable precedent d’aquesta realitat ampliada de la que en començaren a parlar a mitjans dels anys noranta gent com Steven Feiner o Bruce H. Thomas. Evidentment, a aquests se’ls faria estrany associar les seves recerques tecnològiques amb l’activitat poètica, de la mateixa forma que als activistes de la poesia els pot semblar força disbauxat veure’s associats amb enginyers de telecomunicacions. De fet, aquest preàmbul divagatiu té l’únic objectiu d’ancorar la polipoesia en la radicalitat del present, i preguntar-se, si pertoca, quins són el perfil i els vectors a través dels quals es desplaça actualment. Hi ha territori per a (re)descobrir polipoèticament ara que sembla tan quotidiana la fantasia de la multiplicitat i la realitat polimòrfica?

Aquesta realitat-poesia multiplicada comença a fer-se visible (i audible) a mitjans de la dècada dels vuitanta del segle passat, per bé que les pulsions que hi bateguen s’escampen en referents pretèrits que van del cabaret voltaire al happening passant pels experiments poètics del futurisme. L’italià enzo minarelli dugué a terme una sistematització de totes les potencialitats que aquestes petjades obrien al camp de la poètica (propostes escèniques, treball fonètic, incorporació del factor tecnològic, fragmentació de l’espai perceptiu) i les aglutinà en un assaig que titolà Polipoesía, dalla lectura alla performance di poesia sonora; titol prou explícit pel que fa als seus vincles històrics i procedimentals, i les tesis del qual es veieren posteriorment ampliades amb el Manifesto della Polipoesia. Un manifest que marcava com a punts d’inflexió d’aquesta nova constel·lació de pràctiques poètiques la irrupció dels nous mitjans, la investigació sobre els límits de la paraula i la seva dimensió sonora i la necessitat d’instaurar una nova experiència de la temporalitat associada a la posada en escena. El darrer punt del seu manifest es pot considerar un bon aplec d’aquest conjunt d’intencions:

“- La Polipoesia és concebuda i realitzada per a l’espectacle en viu; té com a “prima donna” a la poesia sonora, que serà el punt de partença interrelacionador entre:  la musicalitat (acompanyament o línia rítmica), la mímica, el gest, la dança (interpretació, ampliació, integració del tema sonor), la imatge (tel·levisiva o per diapositiva, como a associació, explotació, redundància o alternativa), la llum, l’espai, els vestits i els objectes.”

No deixa de ser simptomàtic que aquest manifest aparegués publicat en el catàleg Tramesa d’Art, editat a València l’any 1987. I diem simptomàtic perquè la polipoesia va trobar a l’estat espanyol, i molt específicament a Catalunya, un entorn fèrtil d’inquietuts i propostes per al seu desplegament. Formacions com Poliphonetica Dinámica (integrada per Xavier Theros i Xavier Sabater) o col·lectius com la papa (fundat pel mateix Sabater) van donar carta de naturalitat a tot un conjunt d’iniciatives i pràctiques destinades a construir un circuit polipoètic febril i polièdric que es veuria consolidat amb els cicles topades amb les noves tendències o festa de la polipoesia. Constituïts a principis de la dècada dels noranta, aquests encontres van trobar la seva línia de continuïtat amb d’altres esdeveniments com el festival de polipoesia, la publicació electrònica barcelona attractions (ambdós coordinats també per Sabater), l’aparició dels Accidents Polipoètics (Xavier Theros i Rafael Metlikovez) tot un fenomen d’abast popular, o la irrupció de tota una xarxa de creadors, en què confluíen l’oralitat poètica postpunk dels vuitanta amb diverses ramificacions del conceptualisme, i que comptà amb noms com jordi pope, bartomeu ferrando, carles hac mor, macromassa…

Aquesta eclosió de la polipoesia a Catalunya es produí en un context social i cultural notablement contradictori, un context on la remodelació de l’espai públic i urbà apuntava cap a una nova concepció de la ciutat i de la cultura marcadament esteticista i conservadora. La interioritat d’aquest espai perdia terreny en favor d’una projecció de la seva exterioritat més aparent i comercialitzable. La pulsió transgressora començava a perdre la batalla davant l’hedonisme profilàctic i el disseny de superfície. Paral·lelament a això, l’activisme performàntic i polipoètic, que cerca precisament la redimensionalització d’aquest espai públic i la creació de noves esferes per a l’experiència, assolia maduresa i multiplicava la seva presència sota els formats més impensables, amb intervencions en espais inèdits i la germinació de propostes itinerants conduïdes per joves agitadors (viatge a la polinèsia, museu nacional d’art portàtil…). Uns anys després, alguns d’aquests esforços van coagular en el festival proposta, coordinat per Eduard Escoffet i que en els seus cinc anys de vida (2000 – 2004) es convertí en un referent, potser el darrer d’aquestes dimensions, no només a nivell local sinó també internacional.

Aquest vol ras per la història de la polipoesia a les darreres dècades en transporta a la gènesi d’aquesta reflexió, que encetàvem precisament amb un concepte radicalment present. Ara que sembla que les nocions de multiplicitat, creació i percepció troben una via de confluència de proporcions insospitades, ens preguntem pel redós on ubicar una pràctica tan “ampliacionista” com la polipoesia. Fagocitada per l’embalum dels grans aparadors i festivals “de ciutat” i constrenyida per la disminució d’espais amb formats i condicions idònies per a desplegar-se en totes les seves dimensions, la polipoesia sembla a hores d’ara un vestigi. Notable i honorable, però al capdavall vestigi d’un interval molt concret en què les heroïcitats avantguardistes, el desvari punk i l’acció (entesa com a correlat polític i artístic) tenien encara la possibilitat d’obrir territoris per explorar.

Exemple de lexema

De tot aquell cafarnaüm de senders que es bifurcaven, s’estiragarsaven i mutaven en prolixos jardins de Samarcanda, el Festival de Polipoesia engegat per Xavier Sabater fa gairebé 20 anys n’és un dels pocs supervivents. Longeu i actiu, la notícia de la seva irregular permanència juntament amb la del col·lectiu La Papa és sens dubte una de les coordenades més satisfactòries del nou planisferi poètic. Aquesta, i l’activitat (o hiperactivitat) d’alguns dels “clàssics” d’aquesta escena, com el cabaret obert organitzat per pere sousa i joan casellas, les lliçons paraparèmiques de Carles Hac Mor o les aclaparadores tesis de sentit anticomú dels Accidents Polipoètics. Però com sempre, el recurs a la subsistència dels pioners amaga o pot amagar una carença en la seva línia de continuïtat, un interval d’inanició no cobert per noves estratègies o actituts. Una mena d’spleen sembla gravitar damunt els escenaris habituals de la revolta poètica com una calitja de migdiada, i els nodes d’ebullició esclaten esparsos, com dolls d’aigua un pèl desorientats per l’extensió d’ermot que s’extén a banda i banda. Tancat el prolífic interregne de Proposta (en un exercici de sàvia contenció per part dels seus responsables, conscients del perill real que suposa la famosa profecia “morir d’èxit”), el circuit polipoètic s’integra en els decursos de la poesia més unidimensional i apareix en els contextos de programacions com les que mantenen, amb notable criteri, l’horiginal o l’associació usted es un colectivo a l’heliogàbal. Però els vectors a partir dels quals el polimorfisme poètic té camins per expandir-se semblen escassos, i en moltes ocasions el relleu es pren fruit de desterritorialitzacions d’aquesta escena, fenomen del tot celebrable que trasllada l’accionisme fauve extramurs de la capital (bouesia, gargall, maçart, fenòmens tots ells convenientment explorats per l’aguda mirada del senyor Pirazoloic a un altre apartat d’aquesta publicació) i el dota dels necessaris components d’urgència i desfici creatiu.

Al marge d’aquestes eclosions, un terreny en què la polipoesia sembla trobar alè és l’activisme generat al voltant del fenomen queer i el trans-gènere. Propostes arribades des d’òptiques que cerquen noves corporalitats per al nostrat assumpte del feminisme o la feminitat i les alteritats sexuals, com ara el de polipaleta, que aglutina els treballs de creadores i grups com human trash o la pubilla daltònica. Un bretolisme iconoclasta que es pot rastrejar també al treball en progrés de loopoesia, teixit per Neil Higgins i Jean Martin du Bruit a partir d’una posada en escena en què les referències al transexualisme, Isabel la Catòlica o els reis mags d’Orient es donen la mà amb l’escriptura automàtica i un cert sadisme infantil. Cicles i trobades maratonianes com ara el cabaret hofmann o el dispositiu lem també obren la porta als malabarismes polipoètics, tot i que, òbviament, la seva presència resta supeditada proporcionalment a les respectives prioritats de recerca i programació, focalitzades especialment envers la música i l’art sonor.

En els plecs d’aquest panorama s’hi troba també el conegut fenomen de la impostació oportunista. Proliferen exercicis auspiciats pel concepte nuclear d’aquest article, en els quals se’n fa visible una lectura esbiaixada, esquemàtica en les formes i notablement escarransida en la seva potència generadora de realitats. La popularització de la poesia orquestrada per determinades perspectives polítiques i institucionals ha dut a una mena de cul-de-sac en què l’acceptació i la pervivència del fet (poli)poètic passa per la seva subsumpció a determinats cànons de recepció i a determinats tics d’acceptació popular. L’humorisme terapèutic i una amable radicalitat política semblen ser ingredients infal·libles per a l’èxit i distinció social de la poètica, fet que converteix moltes vegades la pretesa acció polipoètica en una mena d’avatar populista a mig camí del monòleg televisiu, el gag circenc i l’acumulació indiscriminada de referents i tòpics sobre la post-ultra-modernitat. Trencar-se un plat al cap mentre es parla malament del polític de torn i arrencar una acomodada i complaent rialla del respectable. Èxit garantit entre tecnòcrates, tietes i fins i tot amants del realisme social.

En el context de cirurgia plàstica que està vivint la cultura en nombrosos fronts, és fàcil que la polipoesia, o accionisme poètic, o com es tingui el gust de conèixer-la, resulti molt més digerible i mercantilitzable (a tots nivells, des dels grans aparadors fins als més ínfims) presentada com a realitat enterament epidèrmica, com a deglució autoritzada per a tots els públics on es barregin en consabuda moderació l’efectisme visual amb els polsims més mediatitzables de les revolucions avantguardistes (ara collage, ara absurd, ara lliure interpretació, ara humor negre).

Les reflexions al voltant d’aquesta situació poden ser diverses. Podem especular sobre la narcosi pública, sobre l’erosió de la creativitat o sobre un enèssim triomf del conformisme i el consum de masses. Podem també imaginar-nos que, precisament fruit d’aquesta revolució cognitiva que és la realitat ampliada, el detall de la “presència” deixa pas a una “evanescència”, a una presència translúcida i virtual, a través de les xarxes d’informació (que no deixa de tenir la seva pròpia virtud en forma de poètica digital o ciberpoètica, conceptes espantosos que són, però, les vies d’exposició més accessibles per parlar d’aquesta poètica vaporosa i tecnificada), que semblen tenir relació tant amb l’art com amb l’enginyeria, desmentint aquella perplexitat gremial de la que parlàvem a l’inici quan posàvem en evidència els vasos comunicants que connecten la realitat ampliada amb la polipoesia. Fruit de tot això, també podríem parlar de canvi de paradigma, però l’ampulositat del terme i la seva manca de flexibilitat creativa ens recomanan passar-ho per alt.

O potser podem senzillament no parlar i assumir que, com tota formulació artística, la polipoesia no té necessitat de ser, tot i que sí que tingui raó d’existir. I com tota existència mancada d’essència, resulta extemporània, contingent i imprevisible. La seva història seria, per tant, conseqüent amb la seva posada en escena. Així, conscient que no forma part de cap retaule d’escatologies o d’adveniments, es deixa a si mateixa suspesa tot esperant una escletxa d’on tornar a brollar. De moment fa acte d’aparició de manera asincrònica, innecessària i volàtil. Mancada de circuit, es materialitza a través de petites zones d’intensitat variable i hi deixa la seva particular marca. Potser fins que la foguera de vanitats consumeixi els seus darrers rostolls i damunt la terra cremada hi hagi espai per a nou compostatge.

__________

Referències

http://www.blogdeaccidentspolipoetics.blogspot.com · http://www.ciahumantrash.blogspot.com · http://www.heliogabal.com · http://www.horiginal.net · http://www.hori- nal.blogspot.com · http://www.lapapa.org · http://www.loopoesia.blogspot.com · http://www.propost.org/proposta · http://www.udesuncolectivo.blogspot.com · http://www.usuarios.lycos.es/accidents Tramesa d’Art (catàleg de l’exposició), València, 1987

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: