HUMORISMES; NOTES SOBRE EL SISÈ SENTIT

COMENTARI DEL SR PIRAZOLOIC, ANTROPODÒLEG

La batalla contra l’evidència

L’avenç d’aquest reguitzell de supersticions fonamentades que és la ciència ens ha permès assolir un control més o menys exhaustiu de tot allò que es refereix a la nostra circumstància com a éssers humans i pobladors del planeta. Això vol dir que tant els fenòmens exteriors (fins i tot aquells tant exteriors que es troben fora de tot dubte) com les nostres interioritats (incloent aquelles tant interiors que són dins del que cap) han esdevingut apèndixs cada cop més abastables. En aquest terreny hem assolit, entre altres coses, una més que notable comprensió d’allò que anomenem camp sensorial (ja saben, l’assumpte dels cinc sentits en els quals la ciència té posats els cinc sentits), no només en la seva forma reglada sinó també en els seus moments de laxitud i desordre (sinestèsia). Amb tot, la neurociència i la fisiologia s’encaparren a descartar l’existència d’un sisè sentit i ens obliguen a fabular-lo unes vegades com a intuïció femenina i d’altres com a malaurada capacitat d’interlocució amb els morts, per posar dos exemples. No ens deixem pas empresonar per la numerologia quinquenària. Efectivament podem afirmar que existeix un sisè sentit, i prou important com per dedicar-li, almenys, una respectuosa menció, i sens dubte no tant detallada i rigorosa com mereixeria. Encara que per si mateix sembli convidar a la rialla.

Podem parlar sense rubor d’una afortunada extensió dels nostres sentits. I, amb ella, una diversificació de la nostra a voltes ja massa coneguda anatomia, tant física com espiritual. Aquest terreny sensorial no és pas inèdit ni nou de trinca. Fins i tot els científics i savis més obstinadament refractaris a l’ocurrència (potser amb l’excepció de Descartes, un cas perdut per a la causa, sens dubte) han posat en marxa, en alguna ocasió, aquest sistema parafisiològic que, per anar sistematitzant la qüestió, anomenarem sistema “metasimpàtic”, per distingir-lo i al mateix temps posar-lo en relació amb els altres sistemes nerviosos vinculats a la simpatia. I el sentit associat a aquest sistema és, naturalment, el sentit de l’humor. Poca broma.

Coneixem, si fa o no fa, el mecanisme de funcionament dels sentits tradicionals: es deriven d’una interacció entre diverses qualitats físiques i la recepció d’aquestes per mitjà d’un seguit de terminacions nervioses. Són el manual d’instruccions a través del qual ens relacionem amb el món des d’una perspectiva més o menys literal. Veiem el que veiem, sentim el que sentim. Quan aquesta correlació es trenca (si veiem allò que no veiem o som incapaços de sentir el que per lògica física hauríem de sentir), ens endinsem en el prolix món de les discapacitats (carència) o bé de les sinestèsies (desordre). Però, per dir-ho senzillament, el sentits pertanyen al món dels sentits. No hi ha més volta de full.

Ara bé, en el cas del sisè sentit, el de l’humor, aquesta lògica esclafant resulta força estèril. Perquè el sentit de l’humor es basa en un sistema que ateny una realitat que és, en si mateixa, extrasensorial: la del doble o de l’alteritat de tota evidència física. És a dir, de l’existència d’un plec no euclidià per mitjà del qual allò que és passa a ser una altra cosa al mateix temps que segueix essent ella mateixa. Podríem dir que el sentit de l’humor opera en el revers de la resta de sentits, allà on aquells s’aturen o reculen per por a la paradoxa o a l’absurditat. Mentre que els altres cinc sentits funcionen per adequació i correspondència, el sentit de l’humor funciona per fractura i per contrast. No es tracta de percebre “deformitats” o “errors” en aquestes existències que provoquin hilaritat (ja que això és ironia, i la ironia, com bé encerta a dir Leopoldo María Panero, és una forma que té el sentit comú i la racionalitat de demostrar la seva superioritat davant fenòmens que considera absurds), sinó de constatar que tot fenomen aparentment normal presenta una o diverses línies de fuga vers una altra forma de ser, que no es correspon amb l’evident i davant la qual el judici de la sensatesa queda substituït per la reacció empàtica en tant que aquell que assisteix a una circumstància humorística no la contempla en la distància sinó que s’hi confon i s’hi integra. El cas del sentit de l’humor resulta particularment interessant, perquè la seva regió d’incidència és tan lleu com potencialment infinita. Mentre que amb els sentits habituals percebem coses i sensacions que podríem anomenar “plenes” (percebem “el” color vermell, “el” gust dolç, “la” rugositat d’una superfície), el sentit de l’humor possibilita experimentar “quasi-coses”. Atès que batalla contra l’evidència, tot allò que posa al nostre abast és evanescent, mínim, gairebé neutre. I, al mateix temps, en contacte amb aquestes circumstàncies tan mínimes, ocasiona uns efectes en ocasions devastadors, tot i que no disposem d’elements expressius com per donar-ne detalls al respecte, més enllà de l’estupefacció. De vegades ni tan sols el riure resulta efectiu, en aquests casos.

Parlem de literatura, que és un àmbit que pot presumir de plasmar diversos sentits en el terreny (només aparentment) visual de la lectura: el sentit de l’humor viatja per l’altra banda del mirall pel qual es precipita Alícia o per les subtils deformitats de la quotidianitat que presenta Kafka: del cabdell mutant que és l’Odradek a les peripècies d’un solter per trobar un significat a unes boletes que corren per casa seva amb vida pròpia. O per la impertorbable crueltat literària de Jonathan Swift. I davant d’això no hi ha distància higiènica, sinó identificació contaminant. És per això que l’única manera científica d’analitzar el sentit de l’humor és a partir de disciplines que desborden la pròpia ciència, entre elles la Patafísica. O fins i tot dadà. No oblidem que una de les consignes del manifest de Tristan Tzara és que, amb tot, continua considerant-se simpàtic.

___________

Referències

Carroll, LAlicia a través del espejo, 1997, Alianza Editorial · Jarry, AGestas y opiniones del Doctor Faustroll, Patafísico, 2004, Atuel · Kafka, FBlumfeld, un solterón; Narracions completes, 1982, Quaderns Crema · Panero, L.M – Pròleg a Matemática demente de Lewis Carroll, 1999, Tusquets Editores · Tzara, TSept manifestes dada, 2005, Dilecta

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: