FRANCISCO CASAVELLA O “LA GRAN NOVEL·LA DE BARCELONA”

Sociòlegs contemporanis a la recerca de noves perifèries

Barcelona ha deixat de ser una ciutat per esdevenir, en els darrers anys, un gran escenari. Escenari de mercantilisme urbà, de consum turístic i també de pures ficcions. En l’àmbit d’aquestes ficcions, la ciutat es transforma en un espai de representacions innòcues, un quadre sense implicacions més enllà de la contemplació acrítica o del seguiment frugal d’un conjunt de trames recloses en si mateixes. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que aquest escenari barceloní sigui transportat a moments temporals llunyans (l’edat mitjana, els anys cinquanta) pel que fa a la qüestió literària més publicitada (els Falcones i Zafón de torn) o al marc netament atemporal d’una visió cinematogràfica autocomplaent (cas de Woody Allen).

Aquesta manca d’arrelament amb l’aquí i ara de la ciutat (que pot ser, però, un aquí i ara pretèrit, ja que l’urbs és una successió de capes de sentit que s’entrellacen en el temps) o en tot cas l’aposta per una representació de la mateixa sense espessor, ens transporta a una qüestió latent. Sembla que darrere de tot aquest conjunt d’escenaris bategui la voluntat de recuperar el vell concepte de la “Gran Novel·la de Barcelona”. Una Gran Novel·la, però, amable, dotada d’una dimensió intrigant mínimament o escassament pertorbadora i que, més que llençar preguntes, sembla constatar la preeminència d’un espai dotat només de superfície, que sobreviu gràcies a la seva naturalesa previsible i a la reiteració d’uns llocs comuns fàcilment identificables.

El concepte de la gran novel·la de barcelona té el seu correlat en una nodrida tradició que més enllà de les nostres fronteres ens porta a obres com les d’Alfred Döblin (Berlin Alexanderplatz), john dos passos (Manhattan Transfer) o, una mica més enllà en el temps, Baudelaire (L’Spleen de París) o Dickens. Es pot acordar, essent acceptablement simplificadors, que l’obra fundacional en aquest sentit pel que fa a Barcelona és la Vida Privada de josep maria de sagarra. Aquest detall no és ni molt menys irrellevant, ja que implica un conjunt d’elements que caracteritzen la gènesi d’aquesta Gran Novel·la. Escrita l’any 1932, Vida Privada representa una visió molt particular de la ciutat i de la seva vivència; una visió burgesa, acomodada, regida per una mirada vertical a l’espai urbà en què l’existència privilegiada viu el seu propi microcosmos i s’endinsa en el fangar de la marginalitat o de l’alteritat urbana com si d’un viatge turístic es tractés. La ciutat es mostra com la constatació inamovible d’una estructura piramidal amb escasses connexions entre els seus estrats. Podríem, d’alguna manera, establir un sucós paral·lelisme amb aquesta virtual revifalla que en l’actualitat experimenta la pretensió de la Gran Novel·la: al cap i a la fi, un dels seus punts més publicitats és la potencialitat que ofereix de cara a transmetre una determinada imatge de Barcelona, una mena de fervor turístic d’aparença intel·lectual on els aspectes incòmodes queden resolts en el context d’una trama plena de ficcions comfortables.

No serà fins passada la postguerra que Barcelona veurà emergir una altra Gran Novel·la. Capitanejada per un grup d’autors dels que podríem destacar Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Eduardo Mendonza o Francesc Candel, la mirada que aquestes obres llancen sobre la ciutat s’alimenta de dos factors que, finalment, caminen junts: la renovació del gènere novel·lesc i la transformació urbana i social de la ciutat. Solcada pel fenomen de la immigració, del creixement desaforat i desequilibrat de les seves fronteres i de la irrupció de noves formes de marginalitat, la visió d’aquesta ciutat esdevé ara fragmentada, descentralitzada, poblada per veus diverses (és un factor rellevant aquí el fet que aquestes novel·les estiguin escrites en castellà) i regida per una temporalitat sovint caòtica, molt allunyada de l’afable linealitat del pensament burgès. Trets distintius que trobem també a la nova concepció de la novel·la, i que en els exemples abans esmentats de Dos Passos i Döblin apareix en tota la seva complexitat. No resulta estranya aquesta interrelació, ja que, sobretot al Segle XX i especialment a la seva segona meitat, la novel·la esdevé un gènere eminentment urbà.

La Gran Novel·la de Barcelona apareguda en aquest context exhibeix una mirada fortament impúdica i incòmoda, trabada amb elements que van de la farsa al cinisme passant per la crònica de successos o la versió més crua de la memòria històrica. Ja no és un viatge vertical com el del burgès ociós de Vida Privada, sinó un viatge transversal, en què espai, temps i veu narrativa formen un conjunt heterogeni però vigorosament harmonitzat. La ciutat que hi apareix ja no és una piràmide sinó un rizoma de diversos llocs, una geografia urbana fragmentada que en molts casos creix als marges de la gran postal i on ni la mateixa existència és un factor garantit.

L’obra de Francisco Casavella connecta directament amb l’espinada d’aquesta “altra” tradició. El seu marc temporal abraça des de la transició fins a la dècada dels noranta, i el batec irredent d’una Barcelona molt diferent a l’amable destinació hedonista i contemplativa és present de forma molt especial a El triunfo (la seva primera novel·la) i a la trilogia d’El dia del Watusi. Casavella firma una radiografia de Barcelona en què l’element de la marginalitat, de la pura exterioritat vital i urbana adquireix unes dimensions (paradoxalment) gairebé èpiques. Els seus protagonistes integren el paisatge d’aquella ciutat que, precisament, la pulcritud institucional s’ha afanyat a enterrar o com a mínim a fer passar per la cirurgia regenerativa: canalles, delinqüents, arribistes del submón, nihilistes compulsius, kamikazes vitals, tots ells constitueixen la fauna d’un ecosistema en què la noció d’equil·libri resulta precària quan no netament impossible. Movent-se en les línies de fuga que connecten el paisatge de barraques de la falda de Montjuïc (recuperant així els arrabals que lluitava per dignificar literàriament Juli Vallmitjana) amb l’artèria burlesca i farcida de petits inframons que es (era) el Paral·lel, Francisco Casavella porta els gèrmens de la Gran Novel·la transmutada fins a una radicalitat extrema.

Seguint amb el conjunt de paradoxes, podríem pensar que aquesta Gran Novel·la que construeix és un exemple de literatura menor, tal com l’anunciaven Deleuze i Guattari. Menor, no pas en intensitat creativa ni en el seu grau de repercussió, sinó perquè les seves partícules resten fora de la gran discursivitat, de les grans i acomodades tipologies humanes i geogràfiques. La literatura menor és l’escriptura que dóna veu a minories i a tipologies marginals, alteritats emergides a les fractures de l’ordre social i literari, i que en la seva irrupció a través d’aquestes obres construeixen l’esdevenir d’un imaginari més real que la pròpia realitat, en tant que aquesta ha esdevingut pura representació de si mateixa. Això val també per a la consideració lingüística. Defugint el cànon establert per la intelligentsia literària catalana, moguda per l’ànsia de normalització després de dècades de repressió, l’alteritat lingüística que suposa escriure en castellà una novel·la que no és el reflex de, sinó que és la pròpia Barcelona en la seva multiplicitat (i això és aplicable als casos abans esmentats de Marsé, Mendoza, Montalbán o Candel) es trasllada a l’interior del fet literari en si, constituint-se com un avatar més de la trama i afrontant amb una desinvoltura a cops transgressora (pel fet de no postular-se com a ideologia o activisme, sinó com a fet natural) fenòmens com el del txarneguisme. Aquesta hibridació identitària sorgida de la immigració és encara avui motiu de nombroses incomoditats, des de les més altes esferes institucionals fins a la vivència arran de terra. Constitueix a voltes un cos (social, cultural i econòmic) marginal, mentre que en d’altres ocasions es presenta com un interstici de complexitats diverses que resulta necessari observar i fins i tot reivindicar, lluny de la correcció que envolta el fenomen conegut sota les marques de melting pot o multiculturalisme. A la mateixa topografia d’aquesta “altra” Barcelona sorgeixen també factors que tampoc contribueixen a edificar-ne el simulacre mercantil: corpuscles criminals, extraradis runosos, vincles personals forjats a partir de regles poc protocolàries, sexe sense profilaxi, apostes desesperades a una sola carta i un patètic alè de tragicomèdia que ho travessa tot.

A El triunfo Casavella edifica una trama de tintures shakesperianes i colors suburbials a partir d’una història poblada per clans familiars enfrontats i un hereu, El Nen, que, com un Hamlet canallesc, es debat entre la revenja i les seves ànsies (compartides per una patuleia d’inseparables que responen als noms de Tostao, Palito i Topo) de triomfar al món de la rumba. El Triunfo és un retrat generacional i historiogràfic habitat per vençuts o més ben dit per no-guanyadors, aquells que precisament resten fora de la versió majúscula de la història, el món dels quals es regeix per lleis pròpies, gairebé arcaiques (la Lley del Talió aplicada als fangars del submón) i que mostra un paisatge dotat d’una estranya i pertorbadora bellesa, la bellesa de l’aberració subjacent en els adolescents que desprenen i inoculen violència, de la granítica convicció de la venjança, de pintoresques incursions fora dels límits establerts o de la mestissa (fins i tot bastarda) sonoritat de la rumba.

“Eran los años guapos. Cuando el Tostao, el Topo y yo nos escapábamos del Barrio y nos íbamos hasta muy lejos y éramos allí los reyes, saludando a todo el mundo y quedándonos con la gente.

Éramos más delgados y más guapos y yo le diría a usted que hasta más listos, cuando, al llegar a las calles grandes, les sacábamos el dinero a los marinos americanos y a los marinos italianos y el bolso a las extranjeras de piel colorada que se creían caminando por el cuarto de baño de su queo, oliendo las flores y tocándole el pico a los pájaros y haciéndo les chu-chu-chu a los loritos reales. (…)

A veces, buscábamos por las esquinas del mercado latas grandes de anchoas y sardinas y con papel vegetal del duro y un poco de cinta aislante por aquí y por allá, nos hacíamos un timbal guapo y enseguida adivinábamos a quién se lo íbamos a regalar. Cantando y dando palmas y dándole también al timbal nos íbamos al bar de la Chata para seguir cantando y seguir con la idea ésa majara de ser algún día como el Gandhi y oír como tocaba la guitarra el hijo de la Chata.”

(El triunfo)

L’ecosistema aquí abraça les arestes més tallants i els paratges més invertebrats del barri del Raval, i es retroba amb el seu avatar del Xino, erigit a partir de fragments (humans i materials) sense possibilitat de trobar un espai de recomposició. La conjunció final d’aquesta ciutat i els seus elements vivencials es troba completament allunyada de qualsevol resolució de les seves contradiccions internes; ans al contrari, el triomf a què fa referència el títol té més a veure amb un fracàs optimista que amb un èxit, encara que sigui relatiu.

L’ambició novel·lesca que recorre els tres volums de la trilogia El Día del Watusi no soterren els vímets comuns que aquesta obra té amb la poètica putrefacció de la primera novel·la de Casavella. La peripècia que es narra a través de Los juegos feroces, Vientos y Joyas i El Idioma Imposible té probablement més espessor argumental que la d’El triunfo (espessor que a cops resulta un llast per a la lectura, no ens enganyem), però l’ansietat ruïnosa i els cantars de la marginalitat hi són vivament presents. La recerca gens detectivesca que a principis dels noranta duu a terme el personatge de Fernando Atienza (fill d’emigrants) al voltant de la figura de l’empresari José Felipe Neyra, marcat per nombroses sospites de corruptela, fa remuntar el protagonista en un recurs cap al passat de prop de 20 anys. En aquell punt inicial, Neyra recorda la història del Watusi, un pinxo al que s’acusà d’haver matat un dels caps dels clans de trinxeraires que vivien apostats als barris de barraques de Montjuïc. I d’aquesta efemèride, que adquireix tonalitats gairebé mítiques i formes joyceanes, la narració s’encara novament al futur, travessant els 20 anys següents d’història d’Espanya i de Barcelona: la transició, el tropicalisme polític socialista i el seu esfondrament posterior. No és però una crònica usual. Els seus contorns són les mateixes exterioritats que trobàvem a l’altra obra, potser menys compactades, però d’indèntics perfils:

“(…)a lo largo de esas tres partes he intentado, sobre todo, contar la evolución de una persona, de una ciudad y de un estado en relación con una época a través de sus márgenes, de sus monstruos. “

( Guías mestizos, dioses antiguos y novelitas inútiles )

Casavella assegurava que no pretenia corregir la història. Evidentment això és impossible. El que aconsegueix amb El Dia del Watusi, amb major o menor fortuna, és escriure una alteritat d’aquesta història i poblar-la de reflexos grotescos, assimetries, economia pornogràfica i dosis inaudites d’arribisme, inclòs el mateix Atienza, que s’enlaira en les turbulències del poder i s’estavella posteriorment a l’ermot del fracàs. El triomf al que aspirava El Nen pren aquí dimensions molt més variades, cada dècada dibuixa les seves pròpies esferes de poderós clavagueram i en la seva lascívia acaba compartint ermots i càstigs amb la marginalitat més prosaica, la dels no-arribats-enlloc. Banquers i putes, espies i pinxos configuren un mateix mapa. Un mapa que, en un traçat zigzaguejant, com el d’una erràtica vibració, penetra al moll de l’os d’allò que tradicionalment resta fora de la gran foto i, al mateix temps, exterioritza els budells pestilents d’allò que s’hi enquadra amb altiva pressumpció.

“Tu asentamiento en la vida no es más que la rosa que has de comer, pero en la tumba egipcia, inmaculada durante un milenio, se pulveriza al mínimo contacto el negativo corrupto de un horror que el exceso de sentimiento o su falta vuelve razonable y lúcido”

( El Día del Watusi )

_________

Referències

Candel, F: Els altres catalans, Ed. 62, Barcelona, 1964, reed. 2002. Casavella, F: El triunfo. Anagrama, Barcelona, 1990; El día del Watusi (3 vols.: Los juegos feroces, Viento y joyas, El idioma imposible). Mondadori, Barcelona, 2002-03; El secreto de las fiestas. Mondadori, Barcelona, 2006. Marsé, J: Si te dicen que caí. Seix Barral, Barcelona, 1976. Mendoza, E: La verdad sobre el Caso Savolta. Seix Barral, Barcelona, 1975. Sagarra, J. de: Vida Privada. Ed. 62, Barcelona, 1934, reed. 1965. Vázquez Montalbán, M: Tatuaje. Batlló, Barcelona, 1974.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: