EL PENSAMENT FERÉSTEC; antropologia d’altres terres i dels seus esdeveniments

ESTUDI DEL SENYOR PIRAZOLOIC, ANTROPODÒLEG

Convocatòria d’electròlisi poètica a la llotja del peix d’allà

(Nota: aquest estudi va ser dut a terme el ja llunyà any 2009. Les inclemències de l’ecosistema han fet que algunes de les realitats aquí exposades hagin modificat els seus hàbits i d’altres siguin ja més cosa de l’arqueologia que de l’antropologia, malauradament)

És el context de les altes i urbanitzades manifestacions de la cultura l’únic terreny en què la contemporaneïtat pot donar cabuda a la ritualística de la festivitat? O, dit d’una altra manera, fora d’aquest encotillat àmbit, tot el que resta és el tòpic i la tradició més atàvica? Existeix un vincle, una estructura que permeti el lligam entre la transgressió i l’expressió popular que vagi més enllà dels retaules carnavalescos? Hi ha vida més enllà de la zona 2 de Rodalies? És possible una societat sense esdeveniments massius de pagament? Hi ha poesia allà on no arriba la línia 3 del metro?

Sovint aquestes preguntes prenen la forma de declamacions dites en veu baixa o amb una relativa estupefacció noctàmbula…

El senyor Pirazoloic, armat amb el seu ull crític i clínic, ens ha cedit amablement part de les anotacions de camp que dugué a terme en els seus viatges per les terres exteriors al Gran Cinturó. Un testimoni preclar on tenen cabuda descobertes, sorpreses i alguna confirmació.

No esperi el lector trobar aquí un estudi folklòric o una simple concatenació de trets pintorescos. La mirada antropològica del senyor Pirazoloic, hereva de les vies més rigoroses encetades per tota una digna tradició de la que formen part Lévi-Strauss o Cavalli-Sforza, pretén, amb èxit, defugir tòpics i oferir noves perspectives, algunes de les quals reproduïm a les següents pàgines.

Els meus col·legues de professió (que ara tampoc cal deixar al descobert) estan habituats a veure’m bregar amb assumptes propis de la gran ciutat: polítiques culturals, urbanisme, relacions entre l’individu i les grans associacions, el paper dels taxistes en el procés de sel·lecció natural… No els culpo, per tant, que extreguin d’aquestes dades la, per altra banda, falsa impressió, que sóc un urbanita impenitent. Res més lluny de la realitat. De fet, podria comptar per centenes les meves incursions fora vial de la metròpoli, mogut per les més variades inquietuds. Si he de fer honor a la veritat, la gran urbs em produeix una sensació en què es mesclen a parts iguals la desídia i el desori. Em deprimeixen les seves estructures monolítiques, les seves formes de relació interpersonal previsibles i els seus rituals enquistats. Especialment en època estiuenca. En aquest període em resulta força inexplicable l’existència d’un espai saturat com aquest, en què les obres públiques semblen reivindicar un groller retorn al paleolític (per això de picar pedra tot el dia) i l’abús d’ociositat sense objectiu condueix a les més grans aberracions, entre elles els festivals, festivalets i d’altres encontres de saló.

És per això que, aprofitant la canícula, vaig iniciar un sorprenent recorregut per les terres dels marges exteriors, a la recerca de noves fórmules i expressions del fet cultural i, sobretot, de tots els petits detalls antropològics i socials que se’n desprenen i el rodegen. Per a dur-ho a terme, vaig estudiar els calendaris respectius de cadascuna d’aquestes contrades, tot cercant els epicentres ritualístics que aglutinessin el bo i millor del seu fet diferencial, amb l’objectiu de poder esbossar-ne un retrat objectiu, curosament distanciat però no mancat de curiositat científica.

Les terres centrals

Cronològicament, el primer camí que vaig emprendre fou el que em dugué cap al centre geogràfic de Catalunya. Dominat per la imponent presència rocallosa del massís de Montserrat, el volum del qual ens transporta al seu ancestral origen abissal, aquest paisatge enclota una ciutat, Manresa, que dóna la benvinguda al visitant acabat de baixar del ferrocarril amb l’elevat promontori on s’erigeix l’edifici de La Seu. M’havia assabentat que al mes de març els responsables d’un dels epicentres de restauració i oci social del terme (anomenat amb un simple i cromàtic concepte, “Vermell”), donaven el tret de sortida a un esdeveniment el nom del qual ja anunciava en bona part el seu propòsit: gargall. Vaig entreveure, a partir d’aquest nom, la profunda necessitat de recuperació d’allò que bataille anomena “la part maleïda”, i que en termes antropològics suposa una profunda relació entre l’excrecència, l’element sobrer i la transgressió. Anàlogament a aquesta vinculació entre cos i normativitat, vaig extreure una altra vinculació, en aquest cas entre el que podríem anomenar “excrecència cultural” i un cert llibertarisme social. O el que és el mateix, l’exteriorització del que el cànon cultural pot arribar a considerar “difícil de digerir o de processar” i les possibilitats creadores que aquest element comporta a nivell de creació de nous imaginaris i noves estructures d’interacció humana.

Les meves primeres sospites van veure’s confirmades: el Gargall es presentava com un cicle d’actuacions en viu, de ritualístiques musicals, basades sobretot en processos intuïtius, improvisació compositiva i una considerable dosi de violència en la seva execució. El nom d’alguns dels participants incrementava aquesta sensació feréstega: bèstia ferida, aixònoéspànic, sobrasada, ja em donava una pista de les (no gaire secretes) connexions que s’establien entre art, pulsió i ingestió. Per altra banda, no deixava de ser també il·lustrativa la còpul·la que apareixia al subtítol del festival: soroll i noves músiques, és a dir, la dimensió ancestral del so prèvia a l’anotació i l’harmonització musical per una banda i la novetat, és a dir, el futur o el present més candent, per l’altra.

L’edició estiuenca d’aquest Gargall, el passat mes de juliol, no va fer sinó consolidar alguna d’aquestes expectatives conceptuals, fent visible, a més, totes les estructures de parentiu social que es teixien al seu voltant. Mentre conversava amb un dels seus organizadors, Eduard Finestres, vaig constatar que el festival esdevenia un ritual que galvanitzava de manera transversal un gruix considerable de la població, tot establint zones de convivència entre estrats d’edat, ocupació i procedència difícils de trobar en experiències conjuntes d’aquestes característiques a la gran ciutat, on l’estratificació i distinció entre col·lectius acostuma a ser norma fefaent. Per altra banda, l’element culinari també hi era present, no com a factor mercantil o comercial, sinó com un element més d’intercomunicació. No pas sacralitzat ni esdevingut eucarístic, però sí posseïdor d’un marcat caràcter de gest simbòlic. Els ingredients eren també d’una puresa gairebé metafísica: pa, tomàquet, vegetals d’horta, peix fumat i formatge.

Val a dir que en tot plegat vaig percebre un altre element de transgressió sòcio-cultural, element que retrobaria a les incursions a d’altres contrades: la gratuïtat de la festa, és a dir, la celebració del dispendi sense recuperació possible, per reprendre novament a Bataille. En aquesta cita, fins i tot l’espai físic estava associat al dispendi, ja que els diversos grups d’assistents gaudien d’un entorn que afavoria la mobilitat, lluny de la compartimentació i afavorint, així, les relacions interpersonals. L’anihilament de tot rastre d’excedent productiu em creava un contrast gairebé salvatge amb d’altres cites urbanes, que no esmentare per no fer també d’aquestes notes una excrecència, en què res, ni l’aigua, resta fora de la lògica de mercat.

Les terres fluvials del sud

En un paratge de llacunes, solcat d’arrossars i poblat per gegantines varietats de culicidae (mosquits), s’obren al visitant les terres de l’Ebre, guaitades en el seu extrem per l’imponent delta. Prop d’allà, al terme de Deltebre, vaig poder descobrir, en el decurs del mes de juny, una eclosió de follia i arts poètiques a parts gairebé iguals. El festival bouesia pren el seu nom d’un meticulós exercici d’hermenèutica i d’etimologia que, com el druïda de l’anar-desfent Carles Hac Mor assenyala, posa al descobert les arrels del terme en tota la tradició escatològica i reveladora de l’Apocalipsi, que al mateix temps té la seva gènesi en el mot urcavaró (basc arcaic) Aboucalypsis.

I, efectivament, vaig poder constatar que tota la localitat es trobava immersa en un ritual d’amplíssimes ressonàncies místico-lisèrgiques, factor evidentment nuclear en moltes formulacions festives vinculades a la trangressió. El que em va sorprendre més, o potser hauria de dir que em va congratular, va ser la sistemàtica exteriorització per part de tots els participants d’una vivència atàvica del desordre, colindant amb el caos, que permetia la transmutació de gairebé tots els espais públics de l’entorn, la seva transformació en esferes interconnectades regides pel factor de l’imprevist, l’acció col·lectiva improvisada i una festiva reivindicació del despropòsit. No es tractava tant d’una nova formulació de l’esperit carnavalesc, sinó d’una pràctica molt més tel·lúrica, una corrua d’accions que interrompia el decurs natural dels esdeveniments (com la processó d’esquellots de Llorenç Barber) o que recreava retaules vivents en la millor tradició dels misteris religiosos i cultuals (la barcassa de músics navegant pel riu tot interpretant l’In C de Terry Riley).

També em vaig deixar endur per la poderosa presència que la paraula oral tenia en tot això: prop d’una quarantena de rapsodes reinventaven la noció de phoné (tradicionalment associada al pensament logocentrista d’ençà de la irrupció de la crítica deconstruccionista) convertint-la en un recurs de comunicació directa amb el paisatge, l’acció quotidiana i en general tota pràctica allunyada de l’instrumentalisme i la funcionalitat. De fet, podria considerar aquesta concantenació de manifestacions rituals (la processó, el retaule vivent, la rapsòdia) com un intent d’inserir l’estructura del fet cultural i les seves representacions en un context més proper al mite que a la raó, a l’hedonisme que al sentit comú. Com no podia ser d’una altra manera, la part culinària també hi contribuïa; especialment l’ingredient primigeni d’aquestes terres, l’arrós, protagonista d’una ingesta col·lectiva paral·lela a la de la parla amb un valor que m’atreviria a considerar molt proper, tot i que per inversió, als rituals quasi enteogènics dels pitagòrics amb les mongetes. Allà on aquests presocràtics posaven de manifest el tabú de la menja (per l’assimilació entre el llegum i la fisiologia humana), aquí es practicava el seu revers: el consum diletant i l’apropiacionisme radical de les virtuts intrínseques d’aquest ingredient.

Les terres dels grans vents

La darrera travessa em va portar durant el penúltim cap de setmana d’agost a l’altre extrem geogràfic del territori; vaig deixar enrere les extensions llacunals i em vaig endinsar als racons que els massissos de l’Empordà obren a cops de tramuntana. Allà, com si d’un poble de pessebre es tractés, vaig trobar-me Maçanet de Cabrenys, un paratge interior tan acaronat per l’excentricitat com havia previst. I allà vaig assistir al maçart, un encontre multidisciplinar (i empro aquest terme amb tot penediment) que té com a objectiu “convertir l’espai públic en un museu interactiu”. Aquesta presa de posicionament va percutir en mi amb un bon grapat de reflexions, que després vaig poder contrastar fefaenment amb l’experiència en viu. De bon començament em va sorprendre el recurs al concepte de museu: em trobaria amb una simple recuperació del gest cultual típicament burgès, amb la sacralització de l’esdeveniment artístic i la seva suposada aura? Corria el risc d’enfrontar-me amb una objectificació del ritual festiu reconvertit en mera experiència contemplativa?

Evidentment m’equivocava. L’ús del terme “museu” tenia aquí una càrrega notablement més complexa. Al contrari del que apuntaven les meves primeres sospites, la finalitat era precisament esvair aquesta dimensió auràtica tot inserint l’acte artístic en un context públic absolutament després de tota càrrega acomodatícia. L’objectiu d’aquest festival,  tal i com vaig poder experimentar, és prendre tota manifestació cultural susceptible de formar part de les estructures estandaritzades de consum i transportar-la a una exterioritat absoluta, tant a nivell de presència física com de concepte. Prendre l’acte de creació (en el sentit gairebé primigeni del rapte) i prendre també l’espai físic del seu entorn (en la mateixa acepció) i, en la conjunció d’ambdós, transmutar-ne les qualitats. Com si d’una reinvenció de la realitat es tractés, per mitjà d’un procés de mútua assimilació, l’objecte passava a ser espai i l’espai passava a ser objecte: la peça o fet artístic es dissolia en el seu entorn i al mateix temps aquest entorn adquiria caràcter d’objecte artístic.

En aquest punt, naturalment, la noció d’aura perd tota la seva potència coercidora, ja que el fet artístic de primer ordre deixa de ser una presència puntual al voltant de la qual s’erigeix tota una gesticulació ritualitzada per passar a ser el mateix trànsit per l’espai físic. Vaig adonar-me, tot passejant pels diferents indrets del poble i assistint a intervencions de gent com Pelayo Arrizabalaga, Ajo o Gonzalo Escarpa, que en aquestes situacions la realitat no deixa de ser un constructe de l’imaginari i que, per tant, pot ser reubicada i redefinida a partir d’aquest. Els llocs de pas aparentment irrellevants des d’una òptica de crítica cultural esdevenien focus de sentit i d’aglutinament social, mentre que, en canvi, localitzacions habituades a gestionar i legislar l’esfera pública eren reduïdes a la condició de paisatge secundari. Expressat en termes sintètics, el que es produïa era una artistització de l’esfera quotidiana per mitjà de la immersió del gest creatiu en la mateixa.

No defugiré (com tampoc ho vaig fer en els altres casos) la significativa implicació que la climatologia i la peculiaritat geogràfica tenia i té en aquesta mutació. Òbviament, la radicalitat climàtica i, especialment, les seves circumstàncies d’especial intensitat i singularitat (com en aquest cas el rebuf de la tramuntana) contribueixen a perfilar un caràcter humà procliu a la trangressió. Resulta preclara la influència que un clima esmorteït com el de Barcelona exerceix en tota iniciativa ritualística pretesament festiva…

(Fi de les anotacions)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: