EL·LOGI DE L’ACCIÓ QUOTIDIANA; remake brossià

Tres coses lleugerament diferents entre sí

Ens hem habituat a l’hàbit. El miracle de la subsistència ha deixat de tenir la lluentor que les Humanitats temeroses de déus i catàstrofes li havien atorgat, i l’esdeveniment de les coses i el fer i desfer dels actes ha adquirit una estranya naturalesa, de l’automatisme inercial que s’executa com si servís de protocol abans no arribi el gran esdeveniment carregat de significacions. Malauradament, aquest esdeveniment rares vegades es produeix i el resultat de tot plegat és la pèrdua de sentit de la quotidianeïtat, un etern retorn que té ben poc de prova nietzscheana i molt de temporalitat mancada de substància.

I, malgrat això, el detall en l’execució de tot acte, fins aquell més minúscul i eteri, revela una complexitat poètica, gairebé artística. Les accions i els gestos a partir dels quals embastem el decurs de les nostres múltiples intrahistòries són el correlat d’una posada en escena que, en la seva aparent rutina, pot encara desplegar un univers ocult de suggerències i ressonàncies, en alguns casos d’una sorprenent absurditat, en d’altres d’una líquida lleugeresa i fins i tot d’una necessitat gairebé mítica. Joan Brossa entenia perfectament els mecanismes de tot aquest teatrí, i els escenificà amb la desinvoltura de qui encara creu en això de buscar-li els tres peus al gat. Sense voler caure, doncs, en la indolència de l’escriba assetjat pel tedi, ens hem proposat endinsar-nos també nosaltres en la mateixa recerca.

PEÇA 1

-Una taula de fusta emblanquinada damunt la qual reposa un ordinador. A banda i banda, petites muntanyes de papers. A la dreta, segons la visió de l’espectador, un cendrer a mig omplir de cigarretes. A l’esquerra, una tassa de cafè. Entre els dos objectes, i assegut davant del monitor, un home vestit de carrer. L’home es frega els ulls, encorba l’esquena cap enrere i deixa anar un sonor badall. Per la finestra que té a la seva dreta hi passa un colom.

Fi de la peça

PEÇA 2

-Entra un home amb ulleres fosques que duu un paper enrotllat a la mà. Mira a banda i banda mentre l’altre individu segueix badallant. S’apropa a la finestra i, quan el colom torna a aparèixer, pica el vidre amb el paper. Fa mitja volta i surt per la porta.

Fi de la peça

PEÇA 3

-L’home de la taula pren la tassa i, amb un moviment calculat, treu un termo des d’un racó invisible per al públic. Aboca el contingut a la tassa fins que el termo queda completament buit. Llavors, el torna a deixar al seu lloc, deixa la tassa damunt la taula i continua escrivint.

Fi de la peça

PEÇA 4

L’home de l’escriptori tecleja lentament una paraula a l’ordinador. Mentre escriu cadascuna de les lletres, en diu el nom en veu alta: Efa (F), I (I), De (D), E (E), Ela (L), A (A), Pe (P), E (E), Ce trencada (Ç), A (A).

Fi de la peça

Val a dir que res de tot això ha estat prèviament assajat o preparat. No hi ha hagut apunts d’escena ni s’ha fet cap reunió preparatòria ni cap tipus de brainstorming amb els protagonistes. Senzillament, ha succeït. L’única diferència respecte les 3.873.425 coses que, segons algunes fonts, succeeixen de mitjana a una persona durant un dia normal de la seva vida (descartant-ne dates assenyalades com el naixement o la defunció, que, segons l’hora en què es produeixin, poden fer minvar ostensiblement aquesta xifra), és el detall. La micrologia operativa amb què s’ha observat la cosa o conjunt de coses i les accions que se n’han desprès. Resultaria impossible i mentalment poc recomanable obrar d’aquesta manera amb el conjunt de la nostra quotidianeïtat. L’excés de poètica pot comportar trastorns irreparables, com ara el de voler dedicar-se a escriure o habituar-se als jocs de paraules i a l’observació acurada, precedents inevitables de l’exclusió social. Però com a exercici extemporani dóna valuosos fruits, entre els quals, un cert nivell de consciència, que no és altra cosa que permetre’s el luxe de llegir alguns dels fragments del propi temps, tant l’interior com l’exterior i, si s’escau, donar-los volada i situar-los, durant uns instants, en primer pla. La realitat, pel sol fet de produir-se sense haver de demanar autorització, és ja de per si quelcom inaudit. I els seus mecanismes, tan barroerament ignorats en uns casos, o bé tan indolentment resumits en uns altres, tenen el ferum de l’alquímia. Una alquímia petita, com de fireta, que hi cap en una butxaca i que es desplega en pocs instants davant dels nostres ulls atònits.

PEÇA 5

-L’home anomenat Pirazoloic mira a banda i banda de l’habitació on fins ara escrivia. Apaga l’ordinador, buida el cendrer a la paperera que té al terra i deixa la tassa en un racó de la taula. Després d’això s’aixeca i surt per la porta, fent dringar les claus que duu a la butxaca del pantaló.

Fi de la peça

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: