ECLÍPTICA, DISPOSITIU PER A ESCOLTAR EL CEL

REPORTATGE DEL SENYOR PIRAZOLOIC, ANTROPODÒLEG

La darrera temptativa per apropar-se al cel. (Foto: Jordi Girbén)

El dia 14 de febrer de 2009 va arribar a les meves mans un document que deia: “ Eclíptica (nom amb què es denomina la corba que dibuixen els planetes en la seva òrbita al voltant del sol) és un projecte conjunt de Gràcia Territori Sonor, l’Observatori Astronòmic de Castelltallat (a través del seu director, Antoni Guntín) i l’artista Jordi Girbén, que té com a objectiu establir un marc d’interrelacions entre la creació artística –musical, en aquest cas- , la ciència i el territori, que permeti a l’artista desenvolupar el seu treball individual, i aquest pugui retornar a la comunitat. Aquest marc es concreta en un treball de residència de dos joves creadors a l’Observatori de Castelltallat, període durant el qual desenvoluparan un projecte específic que posteriorment passarà a formar part de les eines divulgatives del centre, concretament, la senyalització sonora d’un planetari dissenyat per a invidents; al mateix temps que realitzaran un treball compositiu personal i una immersió en la pràctica astronòmica i en la natura. Es tracta, per tant, d’un treball en progrés que no només pretén enriquir el marc de referències dels artistes implicats, així com les del context científic en què es veuran immersos, sinó que mostra un fort component de servei a la comunitat, tant per, en darrera instància, la seva finalitat pedagògica, com per la tipologia específica de comunitat a què anirà destinat. Els artistes que han estat convidats a la primera d’aquestes experiències són dos compositors joves vinculats a l’ús de les noves tecnologies en la producció musical i amb unes aproximacions conceptuals i estètiques a l’àmbit científic que es poden detectar en la seva obra: Nikka i Santiago Latorre”.

“Hi ha nocions exactes per naturalesa, quantitatives, equacionals, que manquen de sentit fora de la seva exactitud: els escriptors o els filòsofs no poden emprar-les sinó metafòricament, i es tracta d’una mala metàfora, perquè pertany a la ciència exacta. Però també hi ha nocions fonamentalment inexactes que, malgrat tot, són perfectament riguroses, nocions de les quals els científics no poden prescindir i que pertanyen al mateix temps als científics, als filòsofs i als artistes. […] No es tracta en absolut d’aspirar a una falsa unitat que no beneficiaria ningú, es tracta de que certs treballs poden produir convergències inesperades, noves conseqüències, enllaços entre camps diversos. No hi ha res –ni la filosofia, ni la ciència, ni l’art ni la literatura- que gaudeixi de privilegis en aquest sentit”

(Gilles Deleuze, Conversaciones, Editorial Pre-textos, València, 1995)

Aquella setmana em vaig comprar els dos cd: Isótopos, de Nikka i Órbita, de Santiago Latorre.

La música de Santiago Latorre pot provenir dels somnis, o de l’espai exterior. En tot cas, d’un mitjà ingràvid, ocasionalment alterat per manifestacions cícliques que fan reequilibrar-se les densitats i ens fan advertir les presències dels grans cossos celestes.

La música de Nikka sembla néixer de la fricció a gran velocitat de les partícules elementals. Explora les poderoses forces que es troben en els metalls comprimits per la pressió en una natura mineral i viva.

També vaig seguir la pista de tots dos artistes. Santiago compon a Castellterçol, i també arreu del món, ja que viatja molt. Va actuar al Periferias 2009. Nikka està a Barcelona, aquest any ha tocat al Sónar i treballa sovint amb la vj Alba García Corral.

Les seves músiques em van acompanyar durant l’humit hivern, fins que als de la ciutat ens van dir que havia començat la primavera. Aleshores, vaig fer els meus preparatius i la tercera setmana de maig me’n vaig anar cap a Castelltallat, un altiplà de base calcària a 41.7935 N 1.6324 E. En un punt d’aquell altiplà, a 888 metres d’alçada, es desenvoluparien els actes que m’havien fet deixar la confortable companyia dels meus llibres i els d’altres autors. Tot just en un promontori on els segles havien acumulat arquitectures religioses i militars, al damunt de més antics vestigis de construccions indicadores de la força tel·lúrica, s’alçava la darrera temptativa humana per apropar-se al cel: la cúpula blanca de l’observatori. La meva intenció era observar allò que succeiria sense que la meva presència fos advertida. Veure sense ser vist, escoltar sense ser oït…

Primer vaig adaptar-me al territori fins a formar-ne part i ser, per tant, invisible: de nit feia rondes de vint kilòmetres, com els llops; de dia m’enlairava fins a veure-ho tot des de la perspectiva del voltor. Vaig practicar en la solitud dels camps encesos de groc i en les tumultuoses gorges, altres disfresses que havia dut amb mi: de camperol, de cèrvol, de senglar, de pixapins…

EL 19 de maig, tot just quan em disposava a mantenir una conversa amb una lacerta monticola, va arribar una furgoneta a l’observatori. Del vehicle en van baixar un home i una dona. Un altre home va sortir de l’edifici i va anar a rebre’ls. Vaig deduir fàcilment que la dona era Nikka, l’home de la furgoneta, Jordi Girbén, i qui els havia rebut, Antoni Guntín.

Descarregaren equips en maletes metàl·liques i  ja no es van aturar: quan eren dins l’observatori, la cúpula obria una parpella vertical i girava capriciosament. Quan sortien d’aquell ou de reig gegant, anaven equipats com per a emprendre l’ascensió de cims mai visitats o el viatge al centre de la terra.

Vigilava els seus moviments i prenia notes. Poc a poc, vaig poder-m’hi acostar. El meu catàleg de disfresses em va ser molt útil, ja que no van notar la meva presència. Fins i tot podia sentir les seves converses de ben a prop, si adoptava l’aparença d’un gos llop o d’una guatlla xaruga.

I quantes coses vaig descobrir! Per exemple, que hi ha menys activitat solar de la que s’esperava, i que no se sap si quan l’astre reprengui la seva proverbial extroversió ho farà com habitualment o bé desencadenarà tempestes magnètiques fins a deixar-nos a tots sense cobertura i sense internet, la qual cosa significaria el final de la nostra civilització.

Pel que vaig esbrinar, els dos residents, que van anar-hi per separat en diferents moments de l’estiu, van mantenir un ritme de treball en el qual el salt del macro al microcosmos, i a l’inrevés, es produïa permanentment. Intenses jornades en les quals, amb Jordi Girbén, artista escultor, escalador, espeleòleg, descobridor del paisatge i moltes coses més, exploraven els congosts, s’enfilaven als penya-segats i s’endinsaven en les grutes naturals, i amb el director de l’Observatori, Antoni Guntín, dedicaven les nits a l’observació dels cossos estel·lars i dels planetes. La resta del temps, era per compondre.

Poden entendre que un servidor, eximit de la disciplina del grup, en la meva condició d’observador amateur i ocult, de tant en tant desava el meu quadern de notes al sarró i, convenientment camuflat gràcies a la coloració dels meus cromatòfors, dormia en pau a l’ombra d’un pi.

He dit cims mai visitats i hauria d’haver dit mai visitats excepte per Jordi Girbén, l’explorador de les geografies tridimensionals, el micòleg presocràtic de verbalitat erudita i juganera. En Girbén mira sempre amunt, mai abaixa el cap si no transita terrenys perillosos o penetra els sotaboscos on les serps esperen una vida tranquil·la, sense que ningú les vingui a trepitjar. Treu el registre d’allà on arriba: motlles de silicona, càmeres i blocs, tot és útil per a la reproducció, ja que en Jordi Girbén és, sobretot, un artista serialista, un home disposat a entendre el sentit cíclic de la vida i del pensament, a capturar-ho; fixin-s’hi, a capturar segments aparentment iguals als altres, en què, com un insecte atrapat en l’àmbar, apareixerà la baula, l’element diferencial, el punt de suport per al canvi, és a dir, la destrucció d’un paradigma, és a dir: sorprendre la mecànica del temps i l’espai fent una clau de desè dan a l’energia que, enxampada per sorpresa, no pot fer més que produir allò més preuat: la curvatura de l’experiència.

Pel que vaig anar entenent de les converses (a més, de tant en tant, pujava algú més; crec que eren graciencs, amb aquest aire d’estar per casa tan cosmopolita que els barcelonins tracten d’imitar), sembla ser que els de Gràcia Territori Sonor havien concebut la presència activa de Girbén i Guntín com a “conductors” efectius de l’estada dels residents, de forma que el timing estava a les seves mans i la funció d’anar aixecant els vels de la sacerdotessa era seva i d’un gos al qual mai va fer cas ningú.

I així com en Girbén parlava com si hagués tastat secrets impossibles d’explicar, fins que les teves mans no els freguessin com les seves, Guntín era, tot ell, en una breu conversa, el sistema solar, la galàxia i l’Univers; dels seus ulls brollaven supernoves, asteroides i nebuloses.

Es podia mirar als ulls dels dos homes i deixar-se anar, en caiguda lliure, fins a compartir la visió de dos hedonistes que, qui ho pot negar?, ara mateix potser són els únics que mantenen l’estricte control del sotmetiment a les lleis físiques de micro i macrocosmos.

Els dies es succeïen i les variacions del clima també. S’allotjaven un pèl lluny del meu camp d’operacions, a Cal Sala hi havia gent que no deixava de veure’m per molts camuflatges i exercicis de desconcentració que jo fes, i jo no havia de ser vist, així que vaig mantenir-me al marge de les activitats que es duien a terme a la masia en qüestió, tot i que no vaig evitar sentir-los parlar de l’hospitalitat de l’Assumpció, de l’entusiasme astronòmic del seu nét Aleix, i de la complicitat discreta del seu fill Joan.

Mentrestant, en Guntín feia cara de “ja us ho havia dit” mentre lligava una cigarreta i vigilava el cel de reüll. Antoni Guntín és un gracienc que s’ha exiliat a l’Univers, cosa, d’altra banda, del tot adient i molt poc practicada. És un home del teatre que va descobrir la més bella de les escenografies, la que no s’atura mai, també coneguda com Cosmos, i es va llançar a la carretera per explicar-ho i perquè li agradava fer-ho. La carretera el va portar fins a aquesta serralada, i els telescopis de l’observatori  van celebrar que els ulls del nou director travessessin les òptiques amb tanta calidesa. Potser des que ell és allà dalt, la temperatura del Cosmos ha pujat una miqueta. Tanta és la passió que comunica aquest home que mira el cel a l’inrevés que els meteoròlegs: per ells, la dansa del cel és més propera, no passa de l’atmosfera i deixa de ser ensopida quan els núvols i la pluja fan acte de presència, cosa que per a l’astrònom és senyal d’inactivitat forçosa. Quan Antoni Guntín no pot escrutar més enllà de la troposfera i de l’estratosfera, quan el que succeeix a l’exosfera roman embenat pels núvols, obre la porta d’un lloc on guarda un sistema solar sencer i ho explica als nens.

Nikka va marxar un dels darrers dies de maig amb un disc dur ple de músiques noves i havent-se fet molt amiga de Júpiter. Nikka, que és una persona interior i estima la vida senzilla, va trobar que Júpiter era un planeta la bellesa del qual és conseqüència d’un clima terrible, i això la va captivar. La sonda Voyager està equipada amb una gravadora preparada per enregistrar les vibracions resultants de la interacció entre el vent solar i la ionosfera dels cossos celestes; a Nikka li va interessar especialment el so de Miranda, l’onzena lluna d’Urà, i el silenci profund de les coves obertes als cingles.

Santiago Latorre va arribar un mes més tard. Pensareu que vaig poder fer moltes coses durant el temps que va passar entre una residència i l’altra, però no vaig fer-ne cap. Havia trobat una forma prou còmoda de convertir-me en arbre i vaig dedicar-me en cos i ànima a experimentar la circulació de la saba, la fotosíntesi de cadascuna de les meves fulles, la lluita de les meves arrels amb la pedra calcària… però un dia va començar a cremar-se una muntanya propera i els crits de terror de milers d’arbres, transmesos per les arrels al terra, em feien embogir, de manera que vaig adoptar altres formes més mòbils, ja que, al cap i a la fi, havia començat la nova residència, en Jordi Girbén havia tornat i en Santiago feia coses prou diferents que les de la Nikka. Per exemple, passava molt de temps dins l’aigua, a sota de l’aigua, vull dir, dels rius. Escoltava el cel des dels punts més alts i provava les qualitats ressonants dels espais amb el seu saxo, s’abraçava a les campanes per sentir llur vibració i tocava l’orgue en la foscor de l’església. Ell, que és un home que es fotografia dormint, passava les nits mirant nebuloses, cúmuls globulars, galàxies i planetes.

Quantes meravelles es despleguen davant els nostres ulls i quin privilegi és gaudir-ne! L’eterna dansa del cel és un dels millors espectacles del món, com l’erupció dels volcans i la vida sota l’aigua. El món visible és un regal per al nostre òrgan de la visió. Però no tots hi podem veure. Hi ha un col·lectiu al qual la bellesa de la natura i l’horror de l’arquitectura li estan vedats: al món hi ha 37 milions d’invidents. La ciència ha progressat en els darrers segles de manera que podem veure-hi tridimensionalment, fotografiar i estudiar el nostre sistema solar d’una manera tan nítida i propera que Copèrnic no hauria dubtat que es tractava de pintures a l’oli. Ara podem entendre el moviment dels nostres veïns tan sols mirant-los i la funció de l’Observatori Astronòmic de Castelltallat és precisament la de divulgar aquest coneixement. Però com mostrar als invidents la forma, la proporció i el moviment del Sistema Solar? Com transmetre’ls l’harmonia de la dansa dels planetes i les llunes? Aquesta és la missió secreta que Guntín, Girbén, Nikka i Santiago Latorre van compartir durant les residències: dissenyar un planetari tàctil i sonor. Quatre artistes embarcats en un projecte necessari. Quatre éssers humans que busquen la forma d’explicar on viu la Humanitat i qui són els seus veïns, i que han mirat amb ulls de nen el cel i la terra, n’han cercat l’analogia i tot convertint-la en matèria sòlida i matèria sonora.

El projecte continua, entra en la seva fase definitiva. Jo he tornat a la ciutat, on la resplendor de la nostra tragèdia superficial i grotesca no ens deixa veure els estels, fent-nos, així, una mica més cecs.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: