DOSSIER D’IMPROVISACIÓ (3): MANUAL PER A DISSIDENTS
JACK TORRANCE
Divisió lateral del cap
Quan el desembre de 1978 es va editar el single de Macromassa Darlia Microtònica (que havia estat gravat dos anys abans), ningú s’imaginava que s’anava a convertir en el primer document musical d’alguna cosa que no se sap gaire bé el que és, però que a Barcelona es va dir música free. Un free especial, que no provenia ni del jazz ni del rock, encara que tenia alguna cosa d’ambdós, i un free que, d’una manera sui generis, barcelonina i eixelebrada, va compartir més d’un precepte amb cert esperit punk que s’havia acabat d’iniciar poc abans.
La música de la Darlia…, doncs, era urticant, estrident, insultant. Agressiva. Com també ho era, a fe dels que van arribar a veure’ls en directe, la dels Perucho’s o la de La Propiedad es un Robo, altres combos àcrates i ateus de llavors. Amb prou feines hi ha enregistraments disponibles d’aquells anys. La Propiedad es un Robo no va arribar a editar res. Perucho’s sí, un àlbum pòstum del 1979, com una assignatura pendent que els quedava després de la seva dissolució, però en el que van temperar bastant el seu caràcter. D’ells, afortunadament, queda aquest Astarot Universdherba, editat el 1998, que documenta la immisericordiosa aparició que van fer al costat de Pau Riba al Festival de Canet l’any 1977. Una actuació tremenda, un atac sònic en tota regla.
L’altre divisió lateral del cap
Totes aquelles formacions tenien altres punts en comú a més de la ferocitat i la tirada pel soroll. L’ànim d’improvisar. De fer les coses de cop i volta. Sense regles, resultant antipàtic a qualsevol que pogués pensar per un moment que estava escoltant música. “Ha! A l’enemic ni aigua”, o això semblen indicar les cròniques i llegendes d’aquells anys: tumults amb el públic, intents de suborn per part dels encarregats de locals perquè deixessin de tocar, visites de la policia…
Resulta especialment interessant veure com aquella agitació va desembocar en una sèrie d’activitats limítrofes. Associacions com l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, amb la seva activitat al Saló Diana, o promotores com Free Difusion, amb la seva impagable publicació Boletín de Limpieza Musical, eren la seva resposta no només a un moment històric sinó a un entorn -fins i tot el més proper- que no els satisfeia el més mínim: ni l’ortodòxia sindical, ni la cultura controlada, ni Zeleste i els sons cada vegada més adotzenats que allà es donaven i en els quals s’estava enfonsant l’ona laietana. (Encara que ells no ho sabessin, ara veiem que allò a què s’estaven enfrontant és el que finalment ha triomfat).
Hi haurà qui pensarà que en realitat tot això no va ser més que una quixotada… i, a més, que no li va costar a Barcelona cap altre temple expiatori més. Potser. I què?
Però, anem al gra: aquell grup de gent, que no va ser ni generació, que no és als “llibres” i que ni tan sols no es pot definir o emmarcar en una seqüència temporal clara (es diu que Perucho’s funcionaven des del 71!), ens va ensenyar, almenys a mi, llavors un adolescent, que la improvisació lliure anava molt més enllà. Que podia ser, si es volia i si es necessitava, una estratègia per a la dissidència.
marabuntes.wordpress.com 