DOSSIER D’IMPROVISACIÓ (2): NI ÈXIT NI FRACÀS; sobre una placa de gel
JACK TORRANCE
Sense declivi
Després de quatre dècades de música improvisada, moltes ciutats del món tenen la seva escena de música lliure petita o gran. A Espanya hi ha focus d’activitat des de fa bastants anys, tant a Barcelona com a Madrid i, més recentment, també a Euskadi i a Galícia. Tenint en compte el retard amb què van començar a arribar a casa nostra les primeres notícies d’aquesta nova música i amb què, en conseqüència, ciutats com Barcelona o Madrid van tardar a connectar-se a aquesta escena, que en els anys 70 ja estava consolidada en bona part d’Europa, cal saber relativitzar i manifestar un cert optimisme respecte l’estat de coses en el qual avui ens trobem, amb tots els seus problemes i mancances.
N’hem parlat amb alguns activistes i músics d’aquesta escena, més amb l’ànim de donar una mostra vàlida que no pas amb el de fer un informe exhaustiu. Hi ha algunes coses que, en línies generals, ens preocupen a tots: l’escàs, per no dir nul, seguiment que la premsa musical d’aquí fa d’aquesta música més arriscada, més experimental; la precarietat en què aquesta, i també la resta de comunitats musicals, viuen pel que fa a llocs on tocar; finalment, i per part de la gran majoria dels músics amb qui vam parlar -deixant de banda les seves diferents valoracions de la situació-, el convenciment que cal seguir endavant. Això sí, amb més unió i connexió entre els diferents sectors (músics, premsa, programadors i locals).
Una de les primeres coses en què un para atenció és la varietat de maneres de referir-se a aquesta música segons cada cas. Improvisació lliure, improvisació no idiomàtica, música especulativa, experimental, composició espontània, en temps real, o simplement música nova. Ja en la mateixa ontologia, en la seva definició i descripció, ens trobem davant de la primera característica d’aquesta música. Un terreny inestable, fràgil, insegur; un territori purament humà.
Christopher Williams
El contrabaixista i compositor Christopher Williams (San Diego, EEUU, 1981), va aterrar a Barcelona fa prop de 4 anys. Durant aquest temps, ha aconseguit posar en marxa una programació estable de música improvisada tot convidant músics de Barcelona i de fora. Format al terreny del que podríem denominar música contemporània, observa diferències però també veu nexes entre la música escrita (de caràcter experimental) i la improvisada: “Són tradicions diferents quant a metodologia; és important dir-ho. Hi ha improvisadors que creuen que són compositors i no ho són, i viceversa. És a dir, són maneres de pensar i de fer música diferent, encara que es poden combinar. A nivell de contingut, però, comparteixen moltes coses, la recerca dels materials apropiats i el fet de trobar situacions socials fora de la infraestructura típica del que és fer música, sense pensar en la música en termes d’èxit o fracàs.”
El pianista Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1954), improvisador amb gran projecció fora d’Espanya i col·laborador habitual d’alguns dels pioners d’aquesta música, com Evan Parker i Barry Guy, ens ofereix una definició més tancada, més acabada. “La improvisació és una manera de compondre música en temps real. És una tècnica. Així com hi ha tècniques de composició sobre paper, hi ha tècniques de composició en temps real i amb un instrument. I compons perquè estàs ordenant la música d’una determinada manera. Hi ha llibertat, és una forma d’expressar-se, però abans que res és una manera de fer música. Necessites uns coneixements específics, unes tècniques concretes, i has de conèixer la història de la improvisació, els grans noms i què han fet.” Per la seva part, el saxofonista Agustí Martínez (Barcelona, 1960) també admet aquests vincles i similituds: “Tant en la composició com en la improvisació, el més important és saber què vols explicar, estructurar-ho, saber dosificar els recursos i adequar-los a allò que estiguis fent. Altrament, la música improvisada pot ser una arma de doble tall.”
“Resulta difícil parlar de segons quines coses, com improvisació o llibertat, que diuen molt i no diuen gens alhora i semblen més entelèquies que no pas coses concretes. Si s’empra com a etiqueta, suscita molts malentesos. És com dir “música experimental”. Què és això?” Aquest punt de descreença l’aporta Ferran Fages (Barcelona, 1974), guitarrista que també se serveix de l’electrònica i que va ser al capdavant de la segona etapa del col·lectiu d’improvisadors IBA al costat d’Alfredo Costa Monteiro i Rut Barberan. Continua parlant des d’una òptica més personal: “És la forma en què jo he après a expressar-me. En un món ideal no fóra necessari plantejar-se aquestes coses, però com que vivim en un món que exigeix que tot s’ha de fragmentar i parcel·lar, doncs surten conceptes, com ‘improvisació lliure’ o ‘experimental’, que al final tampoc no volen dir res. En qualsevol cas, no considero que pertanyi a cap elit pel fet d’improvisar, ni tinc uns estímuls diferents als d’altres músics.”
Marc Egea
Marc Egea (Barcelona, 1973) va arribar a la improvisació lliure d’una manera una mica paradoxal, ja que va ser a través d’un instrument antic: la viola de roda. Volia ampliar l’horitzó de l’instrument i no a tocar-lo de la manera delimitada en què sol fer-se. Tampoc ell veu clara la definició: “Diria que no hi ha improvisació lliure. Tot el món té un esquema determinat i sap més o menys quins recursos utilitzarà. No sap quan ni durant quant temps, ni en quina manera. És a dir, que tan lliure no és.” Tot seguit apunta algunes de les condicions de possibilitat que precisa una sessió de música improvisada: “Necessites tenir la ment molt clara i els sentits molt desperts per llançar-te a una improvisació. Altrament, un petit canvi pot arruïnar-ho tot. Has d’anul·lar-te en part com a músic per entrar en una espècie de sentir col·lectiu. Des d’aquest punt de vista, aquest tipus d’improvisació és molt delicada, molt fràgil.” També apunta un aspecte essencial: “Una de les coses més interessants d’aquest tipus d’improvisació és que t’obliga a aprofundir en el so, a buscar sons, timbres o recursos que no podries usar en un gènere convencional, i que són molt vàlids. Però no s’ha de fer un mostrari, que és una mica cutre, sinó que s’ha d’aprofundir. No es tracta de mostrar tot el que podem fer per sistema i sense cap criteri.”
Alfredo Costa Monteiro
Una altra qüestió interessant és la de les implicacions ètiques d’aquesta música. Alfredo Costa Monteiro (Porto, Portugal, 1964) ha desenvolupat, tant a IBA com en solitari o amb el duo Cremaster al costat de Ferran Fages, una peculiar via improvisadora basada en l’estètica de la música electrònica però a partir d’instruments creats, fabricats, modificats o intervinguts per ell. La qüestió de les valoracions el preocupa especialment: “Parlaves de judici de valor i jo l’aplicaria també a aquesta música. Continuo pensant que no hi ha bona ni dolenta improvisació, almenys d’una manera absoluta. En teoria aquesta música pretén anar més enllà d’això. Pretén, o hauria de fer-ho. Quan em diuen que això és bo o que això és dolent, puc entendre-ho i fins i tot estar-hi d’acord, però en el fons estic lluitant en contra d’això. Aquesta música ha de ser, i punt. Ni bona ni dolenta.” L’incomoda que no es parli de la dimensió política de la improvisació, i admet que “si faig aquesta música és, d’alguna manera, per compromís polític.”
Xavier Tort
Xavier Tort (Barcelona, 1971) ha estat un dels últims a arribar a les vores d’aquest territori, sobretot a través de Trio Lio. Provinent de l’escena indie i del camp de les bandes sonores, aquest trompetista té molt clar el que l’interessa de la improvisació: “Els accidents que ocorren dins de la improvisació et condueixen per camins que tenen més a veure amb les sensacions que no pas amb la música escrita.” I postil·la, “l’essència de la investigació musical es troba sobretot en la improvisació”.
Juan Crek
Juan Crek (Barcelona, 1956), fundador de Macromassa, una de les cèl·lules pioneres de la improvisació a Barcelona, ha desenvolupat una curiosa via d’improvisador vocal a partir d’un repertori de sons i síl·labes soltes que ha anomenat bruski. Lúcid i escèptic, afirma que “és la gent que hem fet coses indefinibles, ja sigui a partir del rock, del jazz, o de qualsevol música, els que ens acabem posant en aquestes històries.”
Víctor Nubla (Barcelona, 1956), l’altre 50 per cent de Macromassa, en l’actualitat director artístic del festival LEM i membre del trio d’improvisació Aixònoéspànic, subratlla l'”estat d’ànim”, que al cap i a la fi és la improvisació. “Comparteixes el present d’una manera molt intensa, no només amb els altres músics sinó també amb el públic. És una relació humana, sovint més intensa que la majoria de relacions humanes que mantenim. I si és tan intensa, és pel risc que s’assumeix.” Modula també un lloc comú: “La improvisació en si, sense llançar cap altre matís sobre la taula, no és sinònim de transgressió i això cal tenir-ho molt present.” Com a programador, li preocupa la difusió i visibilitat que té aquesta música. Empra una cita d’Ortega i Gasset referida al serialisme per discutir la pressumpta impopularitat de la música experimental: “No és una música impopular perquè sigui difícil, és una música difícil perquè és impopular”.
(Mantenir la següent entrevista que es va fer en el seu moment al malaurat Joan Saura, mort el novembre del 2012, és el particular homenatge que des d’aquest dossier hem volgut fer a un dels músics més rellevants i persones més entusiasmants que van poblar el món de les músiques exploratòries en aquest país, i per extensió, el món en general)
Joan Saura
Joan Saura (Molins de Rei, Barcelona, 1954) és un altre veterà de l’escena barcelonina que ha estat membre de bandes com Koniec o l’Orquestra del Caos. A finals dels 90 es va introduir de ple en la improvisació gràcies, en bona part, a descobrir les possibilitats que li brindava el sampler. El 1998 va fundar, al costat d’Agustí Fernández, el saxofonista Liba Villavecchia i el ballarí Andrés Corchero, el col·lectiu IBA, que va codirigir en la seva primera etapa. “Improvisació és un terme que s’utilitza per parlar de coses molt diferents. Quan nosaltres parlem d’improvisació, o quan amb IBA parlàvem d’improvisació, ens referíem a una improvisació no idiomàtica en la qual els recursos que coneixíem estaven prohibits. No solament hi ha llibertat, sinó que hi estàs obligat. És com un contrasentit. No et pots recolzar en allò que coneixes i domines, perquè sinó, estàs repetint esquemes i tics. Simplement, et trobes amb algú i estàs obligat a escoltar-lo. És més important escoltar bé l’altre que no pas que facis moltes coses.” Quant a la pressumpta llibertat, contraposa també una certa angoixa: “És un terreny molt difícil, on has de parar molta atenció i estar en tensió constant. Crec que és millor parlar de risc que de llibertat, perquè molt lliure, amb aquest component de felicitat que solem associar a la llibertat, no et sents. Quan improvises dins d’un gènere, com que està tot preestablert i controles tot el que ha de passar, et sents més còmode. En canvi, quan estàs en un lloc tan poc segur, sents vertigen. Així, improvisar, més que una tècnica concreta, és estar disposat a prendre una actitud especial.”
Per acabar, Eduard Altaba (Barcelona, 1953), cofundador dels formidables Tropopausa el 1979 i més recentment de Les Anciens, i actualment membre de la Banda d’Improvisadors de Barcelona, opina: “Les diferències generacionals, com les estilístiques o genèriques, sempre tendeixen a sumar.”
marabuntes.wordpress.com 