DOSSIER D’IMPROVISACIÓ (1): LA IMPROVISACIÓ ÉS UN ORNITORRINC?

Un teckel de pèl dur

La improvisació musical es troba pràcticament a totes les músiques i a totes les èpoques.  En la música actual se l’associa a conceptes com llibertat, risc, instantaneïtat. Brian Eno va dir que en l’art es poden fer coses que en la vida real serien molt perilloses. Podem afegir: no solament això, també es poden fer coses que en la vida real serien impossibles. Per exemple, la reunió de diverses persones que no es coneixen de res amb el propòsit d’elaborar un discurs conjunt, i que ho aconsegueixin.

Ara bé, això també és la vida real.

La improvisació, tal com l’entenem avui dia, deu molt a la història del jazz del Segle XX, tot i que s’ha practicat sempre en tots els àmbits de la música i des de temps remots. El jazz aportà de nou l’esperit de les músiques populars antigues i el barrejà amb la improvisació barroca. El resultat fou una improvisació més o menys calculada sobre patrons harmònics i rítmics que va passar precisament per totes aquestes etapes, del primitivisme a l’extrema complexitat intuïtiva. El free-jazz va trencar amb això i proclamà una música absolutament lliure, sense patrons. Això passava als anys seixanta del Segle XX. Totes les formes d’improvisació impregnaren les músiques més innovadores de l’època; el rock -en plena psicodèlia- ho va fer; les noves músiques contemporànies van començar a especular amb l’atzar, i això va portar també a un nou concepte d’improvisació.

Es pot imaginar que avui dia conviuen totes aquestes formes i innombrables híbrids. Dins l’àmbit de les músiques experimentals populars, s’acostuma a establir la classificació entre improvisació idiomàtica i improvisació no idiomàtica. La primera és la improvisació basada en el recurs a diferents “formes” genèriques, emprades com a fil discursiu i que actuen com a elements imprescindibles per a la comunicació entre els executants. La segona és aquella en la qual les referències estilístiques són descartades durant la improvisació, a la recerca d’un llenguatge absolutament nou en cada ocasió.

L’atzar i la improvisació tenen molt a veure amb la previsibilitat i imprevisibilitat dels esdeveniments sonors. Tots percebem la música en el temps, que és l’única dimensió que no podem recórrer en totes direccions. I ho fem gràcies a l’especialització d’una complexa zona del cervell, al còrtex secundari dret.  No deixa de ser sorprenent que el nostre cervell dediqui tants recursos a la percepció de les altures, ritmes i timbres (el so de la parla el processa exclusivament el còrtex secundari de l’hemisferi esquerre), tret que la música, l’origen de la qual segueix sent un apassionant tema de debat i elucubració, sigui considerada un sistema per al control de la dimensió temps, de la mateixa forma que altres òrgans i altres regions cerebrals ens permeten el control efectiu de les altres dimensions. Vist així, podem entendre per què un factor clau de la nostra relació amb la música és recordar-la, repetir-la i, en la mesura que ho fem, avançar-nos al temps, preveure’l o millor dit, preescoltar-lo.

Correspon a cada cultura i al psiquisme de cada individu establir el “gust musical”, que ve a ser el full de preferències sobre allò que estem disposats a considerar interessant o acceptable en relació a la previsibilitat i la imprevisibilitat. Certes cultures i persones estimen més que d’altres les sorpreses. En la música totalment improvisada la sorpresa és total i no hi ha premonició possible; ens deixa en el present, però hi conviu amb nosaltres. Creador i espectador es troben inevitablement en el mateix viatge. Viuen l’experiència junts. En la música composta, diríem que les músiques que “anuncien” el seu transcurs de forma massa evident resulten les més avorrides per ser massa previsibles i, en l’altre extrem, aquelles que no ens permeten preveure en absolut el seu esdevenir resulten també de poca acceptació (això val a grans trets i sempre que no ens fixem en el fenomen de la música ambient). En tot cas, la improvisació és per aquells que s’estimen la sorpresa, com hem dit. I d’improvisació n’hi ha per a molts gustos: en el cas de la Walter Thompson Orchestra, gràcies al soundpainting, llenguatge gestual concebut pel mateix Thompson, és possible dirigir un col·lectiu de músics en situació d’improvisació total. I no solament de músics. En la seva segona visita al LEM, Walter Thompson va dirigir tretze músics, un poeta, tres ballarines i un dj. L’orquestra es va constituir amb artistes locals i va realitzar un taller per familiaritzar-se amb el soundpainting. Durant el concert, el públic va anar entrant en el llenguatge de Thompson i es va convertir en còmplice del director, tot reconeixent i preveient les accions dels músics. Durant els darrers minuts, Thompson es girà i va dirigir conjuntament el públic i els artistes que es trobaven a l’escenari. La separació escenari-espectadors va desaparèixer instantàniament. I es van trobar improvisant junts. El soundpainting explica moltes coses sobre el possible origen de la música i també fa reflexionar sobre la separació total que mantenen artista i espectador a la nostra cultura: l’“especialització” dels creadors i dels oients, que és una compartimentació la conseqüència de la qual fa, en primer lloc, que la maduresa de l’experiència sonora solament arribi a aquells que fan la música, mentre que l’oient en l’edat adulta no compta amb eines per a desenvolupar-se. Un corol·lari possible és que la majoria no activa en la producció de música decideixi què ha de fer la minoria productiva i estableixi unes regles de mercat implacables que condicionen la creació en ella mateixa i dificulten enormement la pràctica musical no lucrativa. La improvisació és una porta a la música com un acte de llibertat en el qual el procés és tan important, o més, que el resultat.

Parlàvem de Walter Thompson. No és inhabitual que la improvisació estigui conduïda, dirigida. Sembla paradoxal, ja que els músics sovint parlen de la improvisació com la forma més lliure de tocar, però músics com walter thompson, butch morris i john zorn, els històrics clónicos, els catalans xavier maristany i agustí fernández, van pensar que el potencial d’espais-temps, d’universos sonors, que genera una formació nombrosa de músics pot ser “explorat” per algú que se situï fora del conjunt, com ho faria un director d’orquestra i, per mitjà d’un llenguatge de gestos o de signes determinat prèviament, conduir  la improvisació d’acord amb el que està escoltant i transmetre a la banda, de forma oberta, el que creu que hauria de passar. Com veieu, la relació amb el director d’orquestra és en tot cas estètica, basada en la simetria, ja que es posa al davant de la formació instrumental, però així com el director d’orquestra comparteix la partitura amb els músics, en el cas del director d’improvisació, ell mateix és la partitura.

Pablo rega, gallec afincat a Barcelona, té aquesta responsabilitat al capdavant de la banda d’improvisadors de barcelona. Promoguda a finals del 2007 per serapi soler, històric dinamitzador de l’escena local i programador en l’actualitat del cicle cabaret hofmann, la bib està formada per dotze músics: Eduard Altaba (contrabaix), Ignacio Lois (guitarra), Marc Egea (viola de roda), Tom Chant (saxo tenor), Juan Crek (veu i objectes), Quicu Samsó (bateria), Olga Ábalos (saxo alt), Frances Bartlett (violoncel), Tino Regueira (guitarra elèctrica), Sisu Coromina (saxo tenor), John Williams (saxo baríton) i Xavier Garcia (contrabaix).

I ja que estem parlant de l’escena local, fem-hi un cop d’ull.

Una altra formació d’improvisadors que treballa sota les premisses de la improvisació assistida (amb director) és la orquesta del caballo ganador, formada per Fer Junquera, Marcos Junquera, Pau Rodriguez, Alberto Alegre i Eduard Pou, amb la participació esporàdica d’altres músics com ara Rafa Romero, Dani Blue, Jose Guerrero, Morgan Caney, Dani Tarántula, Vicent Domenech, Hada Carulus, Xavi Tort, Cristian Nisei, Joseba Irazoki… El nucli fundacional, està format per músics procedents dels grups Za i Estrategia lo Capto! L’orquestra té un director més o menys estable, el valencià fernando junquera, tot i que en moltes ocasions els membres de l’orquestra s’intercanvien aquesta funció. Han adaptat el llenguatge gestual creat per Butch Morris i també les tècniques del pianista Agustí Fernández.

Seguim amb ZA!, trio format per Happy A, Papa Dupau i Spazzfrika Ehd, formació nascuda l’any 2003 i que compta amb tres cd publicats: Eki eki eki Kazaam! (2006), Macumba o Muerte (2009) i Megaflow (2012). La seva música és intencionadament caòtica. Els elements improvisatius es basen en la cerca d’un trance pagà i en l’extrem lliurament d’energia.

Un altre projecte nascut el 2003 és el de les aus, grup integrat per Arnau Sala (bateria) i Mau Boada (guitarra). Tenen una discografia que ja compta amb nou referències, entre vinils i cd, i una trajectòria expansiva que els ha portat a col·laborar amb altres músics i poetes, com per exemple, recentment, amb Lydia Lunch, i a generar nombrosos projectes paral·lels. La seva música brolla com un guèiser i la seva actitud vital produeix realitats com la plataforma ozonokids, que gestiona Arnau Sala.

Un dels projectes en què participa Arnau Sala és bèstia ferida, amb Mark Cunningham (trompeta elèctrica) i Adrián de Alfonso (guitarra). El grup es va formar l’any 2005. Bèstia Ferida és una tempesta emocional que pren formes sinuoses i esclata en directes irrepetibles. En 2009 publiquen el seu primer cd, Wounded.

Arnau Sala i Adrián de Alfonso tornen a trobar-se en el més recent projecte homenatges, amb el saxofonista Rafa Romero. En aquest cas, Sala i De Alfonso improvisen amb l’electrònica, més en la línia que aquest darrer ha explorat en el seu projecte don the tiger. Romero treballa les possibilitats acústiques del saxo, les textures i els subsònics.

QA’A és una formació la secció rítmica la qual va variant en torn d’un nucli format pels multiinstrumentistes Carles Esteban i Víctor Hurtado. Empren la improvisació com a element contaminador de les estructures compositives i també com a generador d’atmosferes i desenvolupaments. El 2010 sortirà el seu primer cd, Chi’en, produït a l’estudi de Faust.

Dels grups esmentats fins ara, en destaca un component relacionador: la improvisació és sovint idiomàtica. Però també hi ha improvisació no idiomàtica a casa nostra. El treball del col·lectiu iba aplica teories més radicals, com ara els conceptes de Derek Bailey sobre la improvisació, des de 1998. La seva activitat és permanent, ja sigui pels concerts dels seus membres o per l’ingent treball de circulació internacional de músics que realitzen. Fundat originalment per Joan Saura, Agustí Fernández, Liba Villavecchia i Andrés Corchero, ha comptat i compta en les seves files amb un important nombre d’improvisadors, entre els quals cal destacar Rut Barberan, Alfredo Costa Monteiro, Ferran Fages i Barbara Held.

Ferran Fages, també cremaster, és un explorador a la recerca de les possiblitats sonores de la guitarra (elèctrica i acústica) que se submergeix de tant en tant en la manipulació dels dispositius elèctrics, al llarg d’una discografia amb 26 títols, entre projectes en solitari, col·laboracions i compilacions.

Amb un llenguatge més proper al de la música contemporània, el contrabaixista christopher williams, en solitari i des de la plataforma de l’associació l’embut, treballa en diversos projectes d’improvisació i també de ràdio art, i programa cicles de música improvisada en diversos espais barcelonins, que sovint resulten ser fructífers encontres entre músics de la ciutat i d’altres de l’escena internacional.

Freenètics és el darrer nom que s’incorpora al panorama català de les músiques improvisades. Com altres projectes del prolífic Ferran Besalduch, explora les sonoritats més greus (saxo baix, trombó baix…) amb la incorporació del violoncel elèctric. Cal destacar un altre projecte de Besalduch, amb l’organista Wenceslau Guarro: Sax.Org.

Ara queda una mica d’espai per parlar dels més veterans. Comencem pel pianista agustí fernández, un improvisador amb una llarga trajectòria que l’ha portat a col·laborar amb músics de molts països. A casa nostra és un referent de la tècnica improvisativa, de la qual és un dels millors divulgadors.

Joan saura, un altre dels fundadors del Col·lectiu IBA, concentra el seu treball improvisatiu en el sampler, i el combina amb el procés compositiu en el projecte araki, amb anna subirana (veu).

Xavier maristany treballa també amb pressupostos híbrids dins del seu projecte bandaèria, una formació variable d’instruments de vent en la que conflueixen composició i conducció d’improvisació.

El trio Aixònoéspànic, format per Victor Nubla (clarinet baix), Quicu Samsó (bateria) i Albert Guitart (baix, sampler) es va formar l’any 2006 com a laboratori d’improvisació. A més dels seus nombrosos concerts, ha convidat mensualment altres improvisadors, locals i internacionals, dins el cicle Impronits.

El saxofonista Agustí Martínez va publicar el 2008 el disc Are Spirits what I hear?, un formidable treball de saxo en solitari, l’excepcionalitat del qual no ha passat desapercebuda en altres països, tot i que en aquest, sí.

El guitarrista Albert Giménez també té una llarga trajectòra i una extensa discografia. Improvisador molt actiu, se’l pot trobar en l’actualitat a l’entorn de l’estudi bonsó, punt de trobada d’il·lustres noms de l’escena improvisadora barcelonina: Rafael Zaragoza, Ramon Solé, Francesc Díaz Melis, Eduard Altaba, Quicu Samsó…

Els músics dels que es parla aquí realitzen circulacions internacionals amb freqüència, fent, així, mínimament coneguda l’escena d’improvisació catalana a d’altres països. A casa nostra, l’escassa visibilitat d’aquests projectes es deu a l’activitat d’entitats i col·lectius com Cabaret Hofmann, l’Ull Cec, Gràcia Territori Sonor, Ozonokids, Indigestió i Vermell, entre d’altres.

__________

Referències

Agustí Fernández http://www.agustifernandez.com/ Aixònoéspànic http://www.hronir.org/AIXONOESPANIC.htm Arnau Sala http://www.myspace.com/arnausala Banda d’Improvisadors de BCN http://www.myspace.com/improvisadors Bèstia Ferida http://www.myspace.com/dnsrtrn Butch Morris http://www.conduction.us Cabaret Hofmann http://www.myspace.com/cabarethofmann Carles Esteban http://www.myspace.com/humanthreee Clónicos http://www.myspace.com/clonicos Col·lectiu IBA ibacolectiudimprovisacio.blogspot.com Eduard Altaba http://www.myspace.com/edualtaba Estrategia Lo Capto http://www.myspace.com/estrategialocapto Fernando Junquera http://www.myspace.com/negritud Ferran Besalduch http://www.myspace.com/ferranbesalduch Ferran Fages http://www.ferranfages.net Frances Bartlett http://www.myspace.com/418973098 Ignacio Lois http://www.myspace.com/ignaciolois Istvan Winkler http://www.cogpsyphy.hu/~iwinkler John Zorn http://www.tzadik.com, http://www.myspace.com/john- zorn Joseba Irazoki http://www.myspace.com/josebairazoki Juan Crek http://www.myspace.com/juancrek l’ull cec: http://www.lullcec.org La Orquesta del Caballo Ganador http://www.myspace.com/elcaballoganador Les Aus http://www.myspace.com/lesaus Lydia Lunch http://www.lydia-lunch.org Marc Egea marcegea.com Mark Cunningham http://www.myspace.com/convolutionism Morgan Caney http://www.myspace.com/morgancaney Ozonokids http://www.myspace.com/arnau, http://www.ozonokids.com QA’A myspace.com/houseofqaa Tom Chant http://www.tomchant.com Walter Thomson ww.wtosp.org Xavi Tort http://www.myspace.com/xaviertort Xavier Maristany http://www.xaviermaristany.com ZA http://www.myspace.com/putosza

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: