DOSSIER DOMUS (2): DIALOGAR AMB L’ESPAI

Acròstic descompost del nom d’un dispositiu

En la primavera d’aquest any, em van arribar a les mans alguns articles de premsa que van despertar la meva curiositat. Els seus titolars eren: El fil musical ha mort (Jordi Bordes, El Punt, 28-5-2010), El futur de les nostres orelles (Jordi Puntí, El Periódico, 29-5-2010), Contra el hilo musical (Helena Belmonte, El País, 30-6-2010) i, encara més inquietant: Decoración sonora inteligente para entornos físicos gigantes (Ana María Dávila, El Mundo, 1-7-2010). Els reportatges parlàven d’un grup de gent que havia ideat un dispositiu informàtic anomenat Domus, que s’encarregava de compondre música a mitges amb aquest Buda ajegut (com el definia la revista Rambla) que és l’edifici de Moneo-Solà Morales que tots coneixem com L’illa Diagonal.

La meva experiència com a investigador privat i l’ús d’algunes influències em van portar el 2 de desembre de 2010, a trobar-me caminant, cap  a les 18:30 h, gairebé fregant els murs de les silencioses mansions del carrer del Bisbe Català, i tractant d’escapolir-me d’un ventet insidiós i destemperat que proclamava un hivern prematur i feia volar les fulles caigudes dels plataners, que consumàven les seves coreografies aleatòries sota els cercles de llum que projectaven els fanals. Vaig haver d’abandonar la protecció dels límits exteriors d’aquells edificis desconeguts en arribar a la Creu de Pedralbes, per poder traçar un angle de 90 graus i  enfilar en direcció a mar per l’Avinguda del mateix nom. El meu objectiu era assistir a la presentació del projecte Domus al Cluster de Creació de Coneixement d’ESADE, que coordina el professor Lluís Martínez-Ribes. Per poder entrar a l’aula, vaig adoptat una de les meves disfresses més aconseguides, la de pupitre de dues places, i així vaig poder assistir-hi, bastant còmodament, tot i que un dels tres ponents se m’asseia a sobre del taulell de tant en tant…

Jo ja m’havia documentat sobre la paraula “domus”, que es veu que prové de la primitiva llengua indoeuropea, en la qual designava a la família de tres generacions, i té el seu orígen en l’arrel *dem-, construir. Amb els romans, designava la casa familiar, l’espai arquitectònic per habitar, com havia estat la cabana per als etruscs.

Com he dit, els ponents eren tres. Dos d’ells van ser presentats com a membres de Gràcia Territori Sonor i el tercer, com a representant de L’illa Diagonal.

Van explicar que el projecte va nèixer el 2009, a partir d’una llarga reflexió sobre el fet  que les músiques i dispositius sonors “ambientals” associats a espais públics i grans superfícies acostumen a arrossegar –gairebé sempre de manera prou justificada- la consideració (i l’efectivitat) de mecanismes estratègics desprovistos de profunditat estètica i conceptual, regits exclusivament per criteris utilitaristes i conductius (Muzak, fils musicals, etc) i dels que es deriva un règim d’interrelació amb l’usuari força pervers i, sovint, fins i tot contraproduent respecte al suposat objectiu inicial d’aquests mateixos dispositius, és a dir, crear les condicions necessàries per a construir un entorn agradable que promogui l’estada i el consum en aquests espais. L’estratègia narcòtica d’aquestes músiques ambientals converteix l’entorn on es propaga en allò més semblant a un laboratori.

En canvi, van dir, el funcionament de Domus i els paràmetres que té en consideració treballen sobre la noció d’hàbitat, entès com un espai en què els elements físics i humans coexisteixen en sintonia i respecte i no en un banc de proves d’experiments de conductisme psicològic, ni tampoc un abocador de ràdio-fòrmules. Domus té com a objectiu permetre que cada un dels segments, llocs de pas i punts de trobada dugui el visitant a tenir la certesa de que està habitant aquell lloc.

A continuació van fer una descripció tècnica del dispositiu. Es tracta d’un complex software, creat amb programari lliure (Pure Data), que treballa amb paràmetres com són el fluxe d’ocupació en les diverses àrees de L’illa, l’hora, el dia i el mes, la climatologia, la llum exterior… segons les variacions d’aquests paràmetres genera sons per síntesi i/o combina enregistraments “concrets”, adjudicant seqüències de so i silenci als 233 altaveus que es troben repartits per les 8 àrees comunitaries de l’edifici. Així, Domus no treballa només en l’ambit espaial sinó també en el temporal: el seu moviment perpetu no solament es va transformant a partir de  paràmetres espaials, sinó que pren forma també des del vector temps: les hores del dia, el recorregut del sol i les estacions de l’any. A partir d’aquestes dades, Domus autogenera situacions sonores sempre canviants i relacionades amb el que esta succeïnt.

Els ponents van afirmar que, per aquest motiu, Domus és un instrument dialògic. I a continuació van remarcar que L’illa Diagonal no és exactament un espai inhabitable. L’obra de l’arquitecte Moneo i l’urbanista Solà-Morales és extremadament curosa en la relació de l’edifici amb el seu entorn. És un centre comercial únic, “obert”, en el qual penetra la llum del dia i fins i tot el travessa un carrer. És menys “no-lloc” que la resta de centres comercials de la ciutat i l’objectiu central de Domus és més aviat “completar” l’obra arquitectònica; modular aquest espai.

Interrogats sobre el procés i la metodologia emprada en el projecte, van explicar que aquest s’ha desenvolupat en quatre fases: Una primera fase de recerca i contextualització historica i musicològica, a partir de l’anàlisi de les teories sobre les relacions entre música i espai del segle XX: Música d’amoblament (Eric Satie), Música i Arquitectura (Xenakis-Le Corbusier), Ambient Music (Brian Eno) i dels sistemes emprats en la indústria i el comerç (Muzac Inc., Fil Musical, “música per ascensors”,  etc). La segona fase va consistir en l’anàlisi dels espais del centre comercial i el seu entorn, l’estudi arquitectònic de l’edifici i els seus usos i freqüències, així com els elements tècnics de difusió sonora implantats en aquest. La tercera fase va ser la creació del dispositiu sonor: dissenyar el software, establir els paràmetres i de quina forma el dispositiu seria sensible a ells, introduïr enregistraments concrets i de camp, dissenyar els motors de síntesi i els d’aleatorietat i un llarg periode de test per ajustar la sensibilitat de Domus i les seves rutines amb les de l’edifici. Finalment, la quarta fase ha estat la d’implantació del dispositiu, és a dir, vincular el software amb l’edifici, convertint aquest en un immens hardware que es relaciona acústicament amb els 17.000.000 de visites que rep cada any.

Quin equip ha portat a terme aquest treball mastodòntic?, va demanar algú. I a continuació ens van explicar que l’equip que es va formar estava compost per tres músics especialitzats en els tres àmbits imprescindibles per a portar a bon terme un projecte d’aquestes característiques: Albert Guitart (enginyer de so), Ignacio Lois (programador) i Ramon Faura (arquitecte). Tots tres han desenvolupat Domus fins a la seva implantació definitiva. Tots tres són també músics, però què té de musical Domus?, va demanar un altre…

No està clar que una màquina o un edifici puguin compondre música, li van respondre. Domus és un concepte, un instrument, un hardware, no un concert. Guitart, Lois i Faura han treballat més aviat com a luthiers, no pas com a compositors, per tant resulta si més no arriscat considerar-ho música, de la mateixa manera que L’illa no és una escultura.

Des de la meva ubicació com a pupitre,  i aprofitant les meves dots de ventríloc, vaig llançar un comentari que tothom va creure que l’havia fet un altre:

– Però hi ha precedents històrics on aquesta separació entre música i ambient sonor no resulta pas evident.

– Certament -va respondre un dels ponents buscant amb la mirada l’autor de la frase- Erik Satie, un compositor que es va relacionar amb les avantguardes artístiques, i que ha estat reivindicat posteriorment pels músics de les postavantguardes, va crear el concepte de música d’amoblament, música, de fet, per a ser escoltada mentre es fa una altra cosa, no solament va influir John Cage i el seu grup, sinó que va ser objecte de reconeixement pels creadors d’un, diguem-ne, nou concepte musical: l’Ambient music, en el manifest publicat l’any 1978 per Brian Eno. Aquest deia que la música ambient està creada per a ser escoltada en múltiples nivells: ha de poder ser ignorada completament però també és susceptible de ser escoltada de forma intensa. El compositor ens demana que la prenem i la deixem quan vulguem, no ens imposa una lectura i sosté, a més, que no importa en quin moment li fem atenció o li deixem de fer. Això està plantejat com una resposta a les pseudomúsiques programades amb la finalitat del control social (muzak -o “fil musical”-, músiques per a ascensors, centres comercials, consultoris mèdics i cadenes de treball). Què fa veritablement l’ambient, deslocalitza o relocalitza l’oïent? A l’igual que les músiques electrònica i concreta, és música enregistrada, però destinada al consum col·lectiu en espais públics, per tant, posa al límit novament el concepte tradicional de música en viu i dona una oportunitat a la humanització de l’ambient sonor de les ciutats. Ara bé, el resultat de la recerca històrica realitzada a Gràcia Territori Sonor ens indica irrefutablement que al darrere d’aquests punts de partida, d’aquestes perspectives, hi ha sempre una resposta molt més senzilla: existeix una voluntat compositiva, un gest artístic. Però en el cas de Domus, aquesta intenció és científica. La màquina no compón, sinó que calcula l’ambient sonor. Parlem sovint de disseny, d’ergonomia, d’informàtica, d’acústica, d’arquitectura i de servei a la comunitat però mai parlem de música en les nostres converses.

Com que els assistents no deixaven de mirar-se uns als altres buscant l’autor del comentari precedent, vaig considerar aquell un bon moment per a fer-me fonedís i, adoptant la forma d’un foli de paper reciclat ems vaig escapolir per sota la porta de l’aula. No vaig poder seguir, per tant, la resta de la ponència, però vaig esperar els tres ponents a la sortida d’ESADE, ja sota la meva forma pirazoloica habitual. D’aquesta manera, vaig poder mantenir una interessant conversa, ben pirazoloica, amb ells, que transcric a continuació:

– Gràcia Territori Sonor té certa fama de radicalitat en les seves accions i propostes. De quina manera s’encabeix aquest “esperit” dins un centre comercial?

– GTS investiga la relació entre el so i la resta de les coses, no sabem si això pot arribar a ser radical. Qui sap? En tot cas, els centres comercials existeixen. Formen part del món -va dir el que portava barba.

– Les activitats de GTS no estan pensades especialment per a cenacles intelectuals ni per a un públic especialitzat -va afegir el que duia barret.

– Però -vaig inquirir- políticament…

– El que potser estaria bé és mirar-se les coses per un moment des d’un altre punt de vista i la pregunta es podria fer a l’inrevés: perquè L’illa es posa a treballar amb Gràcia Territori Sonor en un projecte d’aquest tipus? -va intervenir el tercer home, que duia una gavardina negra.

– Perquè?

– De fet, la pregunta és retòrica. Vull dir que existeixen punts de confluència, àmbits de relació possibles i mútuament profitosos entre un col·lectiu, sigui de recerca artistica o científica, tant se val, i un centre com L’illa. Potser caldria revisar cert discurs automàtic sobre la incompatibilitat entre l’empressa privada i la innovació, o la polaritat entre comerç i servei a la comunitat. De vegades, aquestes realitats aparentment oposades tenen aspiracions comuns. Domus n’és una prova, ja que, a més, és una idea conjunta d’ambdúes entitats.

– I políticament -va afegir el del barret- Gràcia Territori Sonor considera que contribuir a l’habitabilitat dels anomenats no-llocs, espais d’ús massiu, és millorar una situació negativa: la relació entre música i arquitectura ha esdevingut purament la infiltració de la ràdio comercial en l’element espaial, l’util·lització grollera de la música com a ambient sonor, com si fos la solució. No sempre es pot triar allà on ser-hi, però això no vol dir que la sensació d’ésser un etern vianant, a la deriva pel carrer i fora d’ell, resulti satisfactòria ni contribueixi a la fel·licitat. No ens oblidem que en molts barris, el centre comercial pren inevitablement la funció de plaça, d’àgora. L’espai és fonamental per a les persones, i el so en forma part, de l’espai.

– De fet, els nostres espais vitals habituals (respectant la possibilitat de l’existència d’espais vitals no habituals)  és el resultat de la conjunció d’arquitectura, llum i sons -va dir l’altre.

– I de la gent que hi ha -va afegir el tercer.

– I arribats aquí?

– No hem arribat enlloc. Estem exactament igual: l’ésser humà és sedentari, aquesta opció va vèncer sobre el nomadisme caçador i el  recol·lector… La cabana, el domus, tant s’hi fa. És casa. Ho és la ciutat, la barriada, el suburbi, qualsevol campament ancorat en un espai-temps latent, impertèrrit i gasiu. Reduït a l’expressió vital. Us heu demanat de què ens serveixen les grans avingudes, els sostres inabarcables i les escultures dispostes a les platjes? De quina manera ens fan més visible una vida que seria infinitament més vivible si no estiguessim immersos en un paradigma que explica com l’hem de viure? Si no haguéssim de descompartir-la? La nostra cultura és suntuària i ens sobreviu. Això no és necessàriament òptim. Potser està plé de perills i, sobe tot, no beneficia les següents generacions. Per tant, siguem prudents (perdò, volia dir atrevits): confiem en els espais o desconfiem, però no oblidem que els espais també són acústics i, si tenim temps, intentem equiparar la nostra cultura auditiva a la nostra cultura espaial, per raons de salut i d’extrema operativitat quotidiana. Sinó, ens mourem en una selva de significants suposadament terrible, com és la ciutat, un lloc on res sembla el que és.

Després d’haver tractat l’aspecte polític del projecte Domus en aquella afortunada conversa, vaig romandre unes set hores al mateix lloc, reflexionant sobre el que aquells tres personatges (coneguts en altres cercles com Neige, Janowski i Noarde) m’havien dit abans de marxar ràpidament cap a les seves destinacions, espais tridimensionals, il·luminats i sonors que és el que la nostra condició demana i produeix. Perquè no, naturalitzar la ciutat?, em vaig dir. El fred es va apoderar de mí i algú es va aturar amb un cotxe petit, em va invitar a pujar i vaig descobrir que es reproduïa la mateixa situació: espai, llum i so i poder mirar enfora. Vaig acabar vivint tres mesos en una habitació secreta d’un hotel que no us penso dir on està, ja que l’he fet el meu espai, tot i que sigui ocasional (i això és el que roman de nòmada en la meva condició sedentària, o a l’inrevés). En aquell no-lloc vaig posar a punt aquestes línies de text que espero us hagin servit per entendre una cosa tan inopinadament abstrusa com el projecte Domus. Persones normals que consideren el fet de viure on viuen i la llibertat d’exercir en la convivència, amb bona intenció i experiència. Tinc clar que això es diu política, però… algú podrà entendre la relació entre política i hàbitat? Els lectors de Marabunta, de ben segur que sí, i els altres, també.

__________

Referències

Ambient Music – music.hyperreal.org/artists/brian_eno/MFA-txt.html · Moneo, R. – es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Moneo · Muzak – music.muzak.com · Pure Data – puredata.info · Solà-Morales, I. – ca.wikipedia.org/wiki/Ignasi_de_Solà-Morales_i_Rubió

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: