DIÀLEG PER A NO-LÈMURS

La Galeria de les oportunitats perdudes

El fantasma accidental és un dels darrers llibres que va escriure William S. Burroughs. Dos dels nostres redactors han intentat que aquest no fos el seu darrer diàleg, i han parlat entre ells distesament de certes coses que existeixen per última vegada, o bé que ja han deixat d’existir, de la seva relació amb d’altres que mai van existir i de la impressió que deixa una obra, potser considerada menor, però que llença una visió tan lúcida com obliqua sobre com l’extinció de les espècies pot afectar l’arquetipus humà, tot i que no la seva economia. Seria fantàstic que, després de llegir aquesta conversa, us llancéssiu darrere del llibre en qüestió, o de qualsevol dels que se citen aquí. També són llibres en perill d’extinció, d’això no hi ha cap dubte.

-Hola! He estat rellegint El fantasma accidental, de william burroughs, i he tornat a tenir aquella sensació d’infinita pèrdua que sempre ens assetja i que potser hem après a tolerar. El llibre de Burroughs actua com una espoleta: resulta impossible desentendre’s de l’apocalipsi de les espècies, com també de la inquietant familiaritat amb una bellesa que ja no ens pertany.

-Hi ha quelcom de terrorífic en el llibre. Més fins i tot que en altres obres. No sé si és el pòsit d’un món perdut que es manifesta a través dels lèmurs com l’eco d’un arquetipus que està condemnat a repetir-se una vegada i una altra malgrat sigui només per deixar l’empremta de la seva absència. Com aquest lèmur al que coneixen com “Home dels Arbres” o “Chebahaka”. Esborrat de l’ermot de la realitat, emergeix com a representació d’homínid amistós i alhora incomprensible al que Han Solo anomena “pelut amb potes” a la saga Star Wars…

– Sens dubte, l’arquetipus existeix. I es manifesta de la mateixa manera en què els nens dibuixen invariablement una amanita muscària quan se’ls demana que representin un bolet. Em ve al cap una altra clara incursió de l’arquetipus lèmur a l’imaginari col·lectiu: l’encantador i intel·ligent Marsupilami que creà Franquin, primer com un personatge secundari a les aventures d’Spirou i Fantasio i, més tard, a causa de l’extraordinària simpatia que despertava entre els infants, com a protagonista absolut d’una llarga sèrie d’àlbums de còmic. No deixa de ser un nom xocant, ja que no és un marsupial, però al mateix temps és revelador, ja que fa referència a una altra veritable Galeria de les Oportunitats Perdudes: el propi gènere marsupial.

-A propòsit de la Galeria de les Oportunitats Perdudes: aquesta malenconia que desprèn la seva troballa contrasta cruelment amb la del nostre món real, que són les reserves naturals. Allò que mai arribà a ser, com a epifania de l’arcàdia, es transforma en allò que ja mai més serà com a avançament de l’extinció.

-En termes purament evolutius, malgrat que el ferroplasma acabés essent l’únic habitant de la Terra, dedicat a la poc suggestiva tasca d’oxidar pirita i produir àcid sulfúric, suposo que tot això es podria continuar anomenant biosfera. Tot i que, naturalment, no hi quedaria ni un gotim de bellesa, el ferroplasma hauria guanyat la seva Oportunitat. L’ocell dodo de les Illes Maurici, les moes de Nova Zelanda, el lèmur gegant de Madagascar, la van perdre. Illes… i després hi ha les espècies que han protagonitzat la seva pròpia renúncia: tal i com creu el capità Mission, els lèmurs abandonaren el llenguatge; van optar per la innocència. Tan emocionant com l’indohyus, que deixà la terra i esdevingué balena…

-Els lèmurs son com el Bartleby de Melville, van preferir no fer-ho, i en aquest enretirar-se sigilós i poètic del llenguatge edificaren la més gran de les pureses. Els homes, però, moguts pel llenguatge i aquella estranya afecció que Burroughs anomena la Malaltia del Pensar, van recloure la natura a l’interior de la seva raó instrumental. Primer, sometent-la i, després, exposant les seves restes amb l’objectiu de construir amb elles una consciència de la compassió. És el que a El Fantasma Accidental apareix denominat com a Museu de les Espècies Extingides, l’esfereïdor mostrari del qual s’exhibeix a ulls del visitant perquè aquest “reanimi l’espècie, tot observant-la”. El pas a la Galeria de les Oportunitats Perdudes és un pas lisèrgic (l’LSD activa l’accés de la ment a la dimensió arquetípica) i poètic. El pas al Museu i a les reserves naturals és fred i racional. El primer empeny vers l’empatia; el segon, armat d’ètica cristiana, cap a la compassió.

-Mission consumeix en el decurs del relat importants quantitats d’indri, la droga local, cada cop que jau prop d’un lèmur i s’endinsa al món arquetípic. Indri en la llengua nativa significa “mirar allà”. Entreveu i comprèn. Et trobes davant de tu mateix: per un temps no ets un “Homo bobiens” amb les seves armes, el seu temps, la seva cobdícia insadollable i una ignorància tan horrible que és incapaç de contemplar el seu propi rostre”

-L’esdevenir d’aquest “Homo bobiens”, i especialment el del seu cervell, ha implantat un referent “estructural” que ha acabat moldejant i sometent també l’esdevenir dels territoris i de les geografies. Recordo que Burroughs estableix un paral·lelisme entre la cesura que divideix els dos hemisferis del cervell humà i la que separà Madagascar del continent africà. D’una banda, d’aquella clivella en sobrevisqué “la innocència encantada, atemporal”. Per l’altra, l’Esperit Repugnant acabà imposant-se i ho va cobrir tot amb “el llenguatge, el temps, l’ús de les eines, de les armes, la guerra, l’explotació i l’esclavatge”. El domini del llenguatge implica el domini del temps, i això comporta per força el maneig de l’extinció com una de les categories fonamentals.

-Exacte. Hi ha una segona part a El fantasma accidental, o més ben dit, un segon moment central totalment inesperat, en què Burroughs duu a terme una cruel anàlisi del que podríem anomenar la “miracleria”. Adverteix que es coneixen molts sanaments i curacions, però que el miracle té greus conseqüències per al continu evolutiu, a més d’invalidar tota altra forma de transformació de la realitat. El que succeeix és que, en aquesta geo-lateral·lització, quasi cosmogonia, als creadors d’eines només els resten els miracles. Burroughs ho proclama el dia 25 de desembre de l’any zero: “El gran Déu Pan ha mort!”

-És justament el que avui en dia sembla que ens queda als hereus d’aquests homes-instrument. Hem consumit el temps que nosaltres mateixos vam crear per a la nostra satisfacció i ara esperem un miracle que ens allunyi de l’extinció a la que hem abocat la resta de les espècies.

-Potser no esperem un miracle, tot i que  estem convençuts que aquest seria l’únic mitjà. Van morir Pan, Orfeu i Dionís… s’advertí amb claredat a cada ésser humà que conservés el costum de parlar amb el bosc que tot allò s’estava acabant. S’advertí també els boscos i especialment les illes. No es deixà ni una engruna de por a la recàmera. El resultat fou la promesa de la salvació del planeta per la gestió economicista dels seus recursos, forma que oculta a bastament “nosaltres, la nostra indústria i el nostre afany” rere la paraula “planeta”.

-Sí, òbviament. No se’ns planteja una altra opció, ja que no hem construït una altra forma de relacionar-nos amb l’entorn que no sigui la de la l’economia de consum. Els antípodes d’aquell Poble Verd de què es parla a El fantasma accidental, els membres del qual es nodreixen de la fotosíntesi, de les olors i dels colors, i els cossos dels quals acaben dissolent-se en la llum. És, insisteixo, la conseqüència d’haver esborrat tot páthos respecte l’entorn, l’alteritat i el territori. La dialèctica del domini, de la producció i del consum han substituït l’esdevenir amb allò altre que formava part intrínseca dels “paradisos perduts”.

-Ara voldria canviar de tema, comentar-te certes idees sobre el capità Mission, aquella espècie d’anti-Akhab entossudit a salvar la balena de sí mateix, que em recorda per altra banda el coronel Kurtz en el seu món de màgies, tòtems i febres. Burroughs incorpora el seu personatge a una galeria, certament arquetípica, d’humans reclosos per sempre en la seva pròpia i letal relació amb la natura: “El temps és una aflicció humana; no un invent humà, però sí una presó”, diu. L’únic alliberament possible és, tanmateix, l’extinció.

-Sí, tot i que és probable que tant Akhab com Kurtz responguin més aviat a un arquetipus més decimonònic, en què aquesta natura amb què es relacionen té molt d’horror sublim. Tant un com l’altre tenen molt clar que en aquesta reciprocitat serà la natura qui els extingirà a ells (fins i tot quan hagin accedit prèviament a un estadi evolutiu superior: Kurtz i Akhab són sants tenebrosos, superhomes pertorbats). En canvi, Mission representa la visió contemporània a través de la qual observem com en aquest cas és la natura la que s’extingeix a ulls de l’home, que sobreviu ad infinitum atrapat en la pròpia mediocritat i en l’espectacle mòrbid d’aquesta natura que agonitza.

-Les preguntes són diverses: 1. Veritablement ad infinitum? 2. No és finalment Mission un emissari de la seva pròpia espècie? Realment és un missatge d’un home de confiança el que el duu a allunyar-se el temps suficient de la colònia (la cursiva aquí és important) perquè així es perpetri l’irreversible? No és aquesta irreversibilitat una metàfora? Per què aquesta insistència en els 160 milions d’anys, que no fa més que allunyar la responsabilitat? Ara Mission se m’antulla un Arthur Gordon Pym, a mercè del misteri d’una natura clarament hostil. La del precursor humà. Des de cada punt de vista emprat, el personatge em sembla un contranegatiu…

-Moltes preguntes… Mission és allò que el seu propi nom indica, és a dir, una missió. És emissari, portador d’un cert avenir que al mateix temps el condemna, però també és un catalitzador, la seva presència sembla tenir aquell alè desafortunat que tenen alguns personatges que, mentre pretenen revocar allò inevitable, n’acaben essent partíceps. Un alè tràgic es desprèn de Mission: el seu allunyament de la colònia té quelcom de periple homèric en el seu vessant més tenebrós; el seu retorn no serveix per retrobar-se amb la realitat i poder identificar-se amb ella, sinó per ser testimoni privilegiat del desastre, desastre al que ell mateix ha contribuït.

-Certament, és l’expressió de la malenconia: la nostàlgia d’un lloc on no s’ha estat mai, que es el (seu) pla espai-temporal induït per l’indri. L’epopeia imaginària d’Akhab, Kurtz i els Pym. En realitat la humanitat ni destrueix ni salva. Cada espècie té els seus propis mecanismes evolutius que s’escapen de la raó, s’articulen com la tragèdia. No hi ha res que neguitegi més que l’atzar exacte. Res que inquieti més que un fractal.

No hi ha, doncs, res a salvar, ja que tot va néixer condemnat. Ara em ve al cap philip k. dick: a Valis, Dick proposa un déu moribund que envia un darrer senyal a la Terra. Es tracta d’un hereu, però aquest té molt poques oportunitats. Els receptors del missatge, també, ja que el remitent mai no respondrà: ha mort.

-Es podria considerar que cap existència té sentit si no és per la seva inclinació a extingir-se (ésser per a la mort), però hi ha una diferència: l’extinció de la natura respon a un moviment intern que tal vegada ve instaurat pel propi esdevenir genètic, però que es fa invisible a si mateixa. En canvi, l’ésser humà no només interioritza aquest moviment, sinó que el projecta vers l’exterior. La natura està condemnada perquè l’home sap que està condemnada. En relació a aquesta fantasia humana, recordo un llibre de Paul Auster, titulat  El país de las últimas cosas, en què els membres d’una comunitat enceten una frenètica cursa per accelerar el seu propi ocàs: és el darrer extrem; no només es fa necessari pensar l’extinció, sinó que és indispensable provocar-la.

-Jo diria que tot aquell qui no senti en si mateix la pulsió de la destrucció (que és com mirar a una banda i obtenir l’aprovació d’algú que, afortunadament, mai s’hi troba), està condemnat a l’estupor, que és un estadi similar a l’estupefacció, cosa pròpia d’estúpids o d’aquells que prenen estupefaents com l’indri, vehicles per accedir a l’arquetipus. Allà rau la necessitat general de “fer”, oposada a la de “contemplar”. El nostre sistema de pensament ens ha dut a confondre els herois amb els mites, i els tipus, amb els arquetipus. Creiem que en la nostra evolució cultural resideix la clau per a la transformació del món… Això és literalment cert, però no pas en el sentit que ens pensem, perquè precisament és en el nostre esforç per comprendre la nostra relació amb el món on radica el germen de la seva desaparició.

_________

Referències

Auster, P.: El país de las últimas cosas. Anagrama, Barcelona, 1987. Burroughs, W.S: El fantasma accidental. El Aleph, Barcelona, 1995. Conrad, J: El corazón de las tinieblas. Alianza Editorial, Madrid, 1999. Dick, P. K.: Valis. Minotauro, Barcelona, 2007. Melville, H: Bartleby, l’escrivent, Proa, Barcelona, 1999; Moby Dick o la ballena blanca. Debate, Madrid, 2001. Poe, E. A: Las aventuras de Arturo Gordon Pym. Bruguera, Barcelona, 1981

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: