DE RIZOMES I MALES HERBES

Estan entre nosaltres

L’imaginari català mai ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per a acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra. Poc espai, per tant, per a la transgressió física, per a fabulació enrauxada i, en general, per a tot allò que defugi l’encotillament del sentit comú més enllà de puntuals excursions surrealistes. El més fàcil és pensar que aquestes giragonces de la ficció són patrimoni de societats en què la utopia del progrés o la contribució al procés de civilització han estat cosa habitual. Mites del futur proper o del passat llegendari discorren amb aparent normalitat per literatures com l’anglosaxona (especialment la nord-americana), la russa (o més concretament la soviètica pre-estalinista) o fins i tot l’eslava. El futurisme revolucionari i el seu correlat industrial, l’avantguarda, la cursa cap a les estrelles, són situacions de base que semblen contribuir d’una manera molt notoria a facilitar aquests exercicis d’especulació extemporània. En el cas de Catalunya, ens hem conformat tot sovint en pensar que la màxima expressió de fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures, cosa per altra banda ja bastant pretèrita. Ni tan sols aportacions rellevants i populars en el camp de la literatura com les de Perucho o Pedrolo semblarien, no ja constatar l’existència d’altres mons possibles autòctons, sinó senzillament crear un estat d’opinió sobre aquest gènere, vingui d’on vingui. És per això que resulta tan agradable adonar-se que, entre les plàcides pastures on la lletra remuga al compàs de la realitat, de tant en tant hi creixen algunes males herbes…

Sens dubte el rizoma de publicacions construïdes sobre el treball de guerrilla editorial i la tranquil·litat d’esperit que confereix el saber-se “menors” (des d’un punt de vista de tamany, no pas de qualitat), diguem-ne fanzines o senzillament projectes autogestionats, és el millor terreny per a adobar-hi conceptes i perspectives que contribueixen a trastocar la noció un pèl bovina de literatura que durant molt de temps s’ha passejat per aquestes terres. La del costum i la placidesa que comporta menjar sempre la de la mateixa herba. La tradició amb majúscules i subratllada pel so de l’escallot. La irrupció d’anomalies en aquest paisatge, i més si es tracta d’anomalies que creixen als intersticis i a les vores del camí, ho fa tot força més interessant, sobre tot per a aquells que practiquen el saludable exercici de l’exploració i fins i tot de la deriva. I si, com hem dit, la fantasia no ha estat mai un element tradicional del paratge, és fàcil distingir en quins punts del mateix es conrea  aquesta excepció. Val a dir que no estem parlant tampoc de quelcom marginal o clandestí, per molt que aquest pròleg pugui dur a pensar el contrari. De literatura fantàstica a Catalunya sempre n’hi ha hagut. Victor Martínez Gil va editar una meravellosa compilació de textos d’aquestes característiques sota el títol de Els altres mons de la literatura catalana, l’any 2004 i sota segell de Cercle de Lectors – Galàxia Guttemberg. En aquest volum, no precisament esqüet, es traçava una cartografia de desbordant imaginació literària que, distribuïda en diversos motius temàtics (històries de fantasmes, andròmines impossibles i científics visionaris, relats futuristes, etc) mostrava com, al marge dels ja consabuts i citats autors (als que caldria afegir òbviament Pere Calders i Miquel de Palol), el llimb de la fantasia havia temptat una sucosa i heteròclita nòmina de creadors que van de Santiago Russiñol a Mercè Rodoreda, de Jacint Verdaguer a Avel·lí Artís Janer o de Joaquim Ruyra a Terenci Moix, per citar només algunes de les derivacions d’aquesta prou àmplia trama. En alguns casos es poden considerar incursions excepcionals en el gènere -en el sentit d’excepció-, vorejant fins i tot el registre netament paròdic, mentre que en d’altres es denota el pols d’una curiositat malsana pel mateix que en alguns casos obrí el camí d’una certa continuïtat. D’acord, doncs, la literatura catalana també ha treballat el fantàstic.

Ara bé, una cosa és exercitar-se en desvetllar un determinat món i una altra de molt diferent és que aquest món aconsegueixi impregnar, contaminar el perímetre y la superfície dels altres fins al punt d’enquibir-se amb una insultant normalitat en l’imaginari col·lectiu. És aquí on podem adonar-nos que, malgrat aquests encomiables esforços per a extendre la pèrdua de senderi, la fantasia mai ha abandonat el redòs de la cosa singular, estranya, puntualíssima. Que, tot i tenir més de dos segles de soterrada tradició en la literatura fantàstica, aquesta mai ha estat un factor preheminent en la cosa literària catalana. I potser el més concloent de tot això és que, al marge de l’existència d’uns pocs o molts (depenent del moment) entossudits en seguir escrivint sobre espectres, casalots i cabòries tecnocientífiques, mai ha existit un estat de la qüestió sobre aquest gènere, i per tant uns vapors d’opinió al respecte, que són sempre els que, a la llarga, acaben donant carta de naturalitat a la qüestió. Dit de forma més granítica: s’escriu sobre això, però no se’n parla. Potser perquè la mentalitat catalana és, com la francesa, més procliu al realisme (per molt tenebrós que sigui) que no pas a l’imaginació de l’incert, patrimoni nòrdic i centreeuropeu, tal i com Martínez Gil apunta, fent seva l’afirmació de Lovecraft? Cert és que arrosseguem un notable i històric dèficit sobre coses de les que a d’altres països se’n parla amb certa profusió malgrat de portes enfora puguin semblar estrambòtiques: de músiques exploratòries, de filosofies enigmàtiques… no és casual, doncs, que a una literatura que es presenta sense rubor a sí mateixa com a expressió de l’irreal o del poc provable, el sensus comunis de la cultura li reservi una atenció proporcional. És a dir, inexistent.

És per això (com en tantes altres coses) que acabem per baixar els ulls al terra i restregar els foravials del camí, cercant l’emprempta d’algú que s’hagi decidit a observar en el revers de la lletra oficial. Com ja hem dit al començament, les literatures menors gaudeixen d’una reserva d’oxigen creatiu que els permet activar determinades sinapsi poc habituals, de les que es considera que només generen dissipació d’energia. El submón parlant dels altres mons. En certa mesura presenta una lògica impecable, tot plegat.

Al desembre del 2009 apareixia el primer exemplar de la revista Les Males Herbes. Una publicació autogestionada, articulada al voltant d’un reduït conclau de lletraferits dotats d’hiperventilació neuronal que ja havien transitat per altres atemptats editorials com la revista Smile; cultura y napalm. La idea bàsica de Les Males Herbes era -i afortunadament segueix sent- crear un espai per a la literatura fantàstica (afegeixin aquí els qualificatius “ciència ficció”, “terror” i similars) catalana, timonejat per autors joves que, havent passat per la centrifugadora de la cultura pop i tot el seu abecedari, de la sèrie A a la Z, aconseguien escometre de manera desacomplexada el gènere, assimilant referents exteriors, desterritorialitzant els més propers i donant a entendre que, senzillament, es pot escriure aquest tipus de coses en aquest tipus de llocs. Si bé el projecte, en les seves primeres passes, denota les fragilitats pròpies d’una aventura d’aquestes característiques (irregularitat de conjunt, sensació d’una línia pròpia encara a mig coure), la importància de Les Males Herbes era la seva pròpia existència, única en la seva categoria juntament amb la més veterana Catarsi. Afortunadament, el projecte ha madurat amb el temps. Els criteris de sel·lecció s’han fet més rigurosos (la fantasia és una cosa massa sèria com per a parlar-ne de qualsevol manera) i l’esperit de la revista sembla haver-se desprès dels llasts de la pubertat, esdevenint un artefacte molt més desinvolt, sorneguer i lúdic. En aquest sentit, cal no oblidar que els responsables de Les Males Herbes -podríem mencionar els noms, però preferim dotar el text d’un aire conspiratiu que creiem molt oportú per a l’ocasió- es troben també rera un altre rara avis de la literatura de guerrilla: la Revista de Tractors, un experiment tant difícilment sintetitzable en poques línies com llargament recomanable. I, encara que el seu nom i fins i tot la seva lectura pugui induir, de bones a primeres, a pensar que no procedeix parlar-ne aquí, la realitat és ben diferent. Però tot al seu temps. Primer reprenem el brot de les herbes malsanes, i després deixarem circular els tractors. És tot una qüestió de sostenibilitat del paisatge.

Si remarquem la importància que té en l’evolució de l’estil de Les Males Herbes la qüestió humorística (i totes les seves variants) és perquè, en el fons, l’humor és un dels catalitzadors de la fantasia i de la ciència ficció. Resulta gairebé impossible plantejar-se la qüestió de l’improbable-possible sense considerar que aquest transgredeix els límits de la racionalitat. I transgredir els límits de la racionalitat comporta, gairebé sempre, transgredir els límits de la serietat. Un i altre experiment van agafats de la mà, i dadà en dóna algunes pistes. Què són les màquines impossibles de Picabia sinó una prefiguració slapstick dels robots? No és el Cabaret Voltaire de Zurich una mena de cantina al·lienígena on es rapsodia en idiomes incomprensibles? I el Gran Verre de Duchamp no recorda potser a alguna mena de narració mítica recuperada d’un passat atàvic i transfigurada en el futurisme d’una superfície transparent i unes figures biomecàniques? Tal volta, entrant en matèria de gènere a punta de pistola de rajos, resulti evident per al lector el feliç casori entre ciència ficció i patafísica que dugué a terme Douglas Adams a The Hitchicker’s Guide to Galaxy, l’humor negre que corrou les vanes esperances dels personatges de Philip K. Dick o la finíssima ironia eslava d’Stanislav Lem. Proves suficients per a establir el lligam, podríem dir que gairebé necessari, entre humor i ciència-ficció. O fantasia. O terror. Diguem entre humor i els altres mons, fent honor al treball de Martínez Gil. Així doncs, resulta gratificant constatar com aquesta fenella en el sentit comú pren força a la darrera de Les Males Herbes que brotà la tardor del passat 2010. A l’editorial d’aquest número, el tercer, el propòsit i els mètodes són prou concloents:

“(…) després d’un estiu tallant llenya i esquarterant bestioles, torno a ser entre vosaltres amb el sac ple de delicioses perversitats, els pitjors dels mons possibles i un bon grapat de cinisme festiu menys innocent del que sembla a simple vista”

(Les Males Herbes, editorial del nº 3)

Al marge de la qüestió gràfica, que ja clarifica estratègies (no només les il·lustracions, sinó també la psicotrònica secció de publicitat, on hi tenen lloc peticions d’amistat a un xat de morts vivents o ofertes d’esclaves sexuals en miniatura), trobem excursions a vòrtex espaials a la recerca de cooperatives agrícoles de mandràgora, filtres sensorials que acaben en una eixalabrada massacre o un relat per entregues al voltant dels estranys fenòmens que rodegen la vida d’un individu a les mans del qual ha caigut el misteriós llibre Conocimientos para la vida privada del no menys misteriós doctor Suárez Casañ… Misteris insondables destil·lats amb laxa espirituositat. I gens còmodes, com el veritable humor i la veritable irrealitat.

Parlàvem abans de tractors. Fem ara quí un incís per a recuperar el tema. Element agrari per excel·lència i, concebut així, poc procliu a somniejos. No caiguem en l’error: Revista de Tractors és un enginy que s’intersecta amb sorprenent eficiència amb el brou de cultiu de Les Males Herbes. El seu territori és el que podríem anomenar la crítica literària i de costums, i en base això es presenta com una publicació curosa, austera i amb un estil i caràcter que podríem qualificar gairebé de noucentista, assonat del també molt propi factor satíric. Una mena d’aposta pel classicisme, caldria pensar. Però, en realitat, Revista de Tractors és un exercici del que els americans anomenen Steampunk: una síntesi embogida de formalismes decimonònics i actituts i reptes prou salvatges com per a pensar que haurien de tenir lloc en un altre temps / espai. S’hi fan estudis estadístics sobre formes d’assassinat en el context d’un treball sobre l’adulteri induït, s’hi esbossen utopies d’enginyeria maquiavèl·lica per als conreus (que conclou que la millor fòrmula és l’el·liminació de tota forma de bestiar) i s’hi presenten reportatges sobre els beneficis de l’avantguarda terapèutica. I tot això de la mà de lletrats que es defineixen a sí mateixos com a “corredor de fons intel·lectual i gramàtic d’altura” o bé “doctor en edíptica esportiva i humanista recalcitrant”. En aquest sentit, Revista de Tractors és també un projecte de ciència-ficció. Monogràficament trabat i molt més científic, però igual de perillós, d’això no en tinguin cap dubte.

Les Males Herbes no és només un petit laboratori. És també un quadern de bitàcora. Si a la publicació en paper es fa ensamblatge d’esqueixos literaris per a la construcció d’una andròmina digne del Dr Phibes, a internet l’assumpte pren tintures de quadern de camp assagístic i d’investigació. Al bloc de Les Males Herbes es fa un seguiment curós, perseverant i documentat sobre tot allò que té a veure (sigui de front o de gairell) amb el gènere de l’alteritat, i no només en la vessant literària. S’hi espurga la tradició a la recerca de materials ignots, de vegades catalogats precipitadament en la categoria de rebuig, i se’ls dóna visibilitat. Des de clàssics cubofuturistes descatalogats, com Nosotros d’Yevgeni Zmayatin, fins a exemplars d’entomologia cinematogràfica de sèrie B, passant per novetats tan novíssimes que ningú sap encara que existeixen. Com a escoli de tot aquest treball (és el que té l’escriptura virtual a les bitàcores, la seva disposició permet reproduir aquells venerables formats d’escriba medieval en què els marges del text amaguen també altres mons, bifurcacions i eixamplaments del document matriu) el bloc ofereix un sucós inventari de llocs afins en què s’hi conrea també la passió per l’estranyesa. Tot i que, com podrà témer el lector, són poques les referències teixides a Catalunya i encara més escasses les que ho són en català. Però no ens deixem endur pel desori. Les Males Herbes arriba, en aquest punt, a ser un artefacte si no més, sí igual d’important que la revista en paper, ja que edifica un context de reflexió i d’opinió sobre el gènere, cosa gairebé imprescindible per a la seva supervivència. Crear i pensar són dos moviments consubstancials l’un respecte l’altre; es retroalimenten, s’ofereixen argumentacions i vies de sortida. Facin una passejada sense pressa per aquesta bitàcora, i òbviament també per les revistes. Descobriran que el nombre de realitats possibles és tan gran que podran fins i tot arribar a la conclusió de que la que vivim sigui provablement la menys fidedigna i plausible de totes elles.

_________

Referències

Adams, DGuía del autoestopista galáctico (5 volums), 2007, Editorial Anagrama · Catarsihttp://catarsi-fanzine.blogspot.com · Calders, PCròniques de la veritat oculta, 2001, Edicions 62 · Dick, P. KA scanner darkly, 1991, Alfred A. Knopf – La pistola de rayos, 2005, Ediciones Gigamesh – Los tres estigmas de Palmer Eldritch, 2007, Ediciones Minotauro – Ubik, 2009, La Factoría de ideas · Lem, SFábulas de robots, 1964, Editorial Bruguera, Colección Club Joven nº 34 – Vacío perfecto, 2008, Editorial, Impedimenta · Les Males Herbeshttp://lesmalesherbes.blogspot.com · Martinez Gil, V (ed)Els altres mons de la literatura catalana, 2005, Editorial Galaxia Gutenberg · Pedrolo, MMecanoscrit del segon origen, 2001, Edicions 62 – Totes les bèsties de càrrega, 1992, Edicions 62 · Perucho, J Amb la tècnica de Lovecraft, 2001, Edicions 62 – Les històries naturals, 1993, Edicions 62 – Botànica oculta o el fals Paracels, 2004, Edicions Destino, S.A. · Revista de Tractorshttp://revistadetractors.blogspot.com · Smile, cultura i napalm -http://www.myspace.com/smilemag · Zamyatin, YNosotros,  2008,  Ediciones Akal Básica de Bolsillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: