DE PRO-FUNGUIS; sobre el quart regne

Pentinella, molleric, boladeneu, marieta; bolets trobats per Jordi Girbén als boscos de Gràcia (Foto: Jordi Girbén)

Tot sovint les associacions poètiques i la metàfora fan visibles determinades realitats de manera molt més evident que els discursos explícits. Quan aquestes realitats a més presenten una naturalesa complexa i/o difosa, recórrer a aquest tipus de llenguatge sembla l’única via per explicar de manera entenedora allò que succeeix.

Aquest és el cas del paper que juguen les associacions no lucratives en el terreny de la creació i la gestió cultural; aquelles entitats que duen a terme una tasca activa que tot sovint implica un dispositiu d’implantació extens i costós. En l’actualitat, aquestes associacions no poseeixen un estatut jurídic definit, estatut del que sí disposen les empreses privades i per descomptat les administracions públiques. Cal distingir, per altra banda, la naturalesa d’aquest tipus d’associacions, amb una estructura administrativa i de producció regular i professionalitzada, de la d’aquelles altres associacions no lucratives que, essent també part essencial del teixit cultural, duen a terme una tasca més vinculada amb l’oci o les activitats commemoratives, destinades a retroalimentar i mantenir vives les afinitats internes dels seus socis més que no pas a incidir transversalment en les polítiques culturals.

La tipologia de les associacions primer esmentades manté nombrosos trets de semblança amb el món natural. Seguint, tot i que no de forma literal, l’esquema de classificació dels grans regnes de la natura, es pot considerar que adopten el rol d’un quart regne, en estreta mímesi amb el paper que en el context dels organismes vius juguen els fongs. La micologia, ciència dedicada a l’estudi d’aquest regne, destaca especialment el règim de mutualisme i simbiosi que hi impera: allunyant-se d’altres formes de relació com serien la depredació o la competència, el mutualisme implica una forma d’interacció en què es prioritza el benefici mutu amb l’objectiu de la supervivència conjunta i el manteniment de l’ecosistema al qual es pertany. Els fongs, en la seva existència de frontissa entre d’altres regnes naturals (com l’animal o el vegetal), suposen la manifestació més evident d’aquesta relació simbiòtica.

Les entitats no lucratives a les quals ens referim operen de forma molt similar: comparteixen trets i competències comunes amb d’altres grans “regnes” de la producció i la gestió cultural (les administracions públiques, les fundacions i empreses de capital privat i fins i tot les altres tipologies d’associacions que abans esmentàvem) i intervenen en àmbits on, per diversos motius, cap d’aquests altres regnes pot fer-ho, i al mateix temps estableixen una existència singular que a més suposa un termòmetre fonamental per copsar el pols de la vida cultural d’un territori. Però, sovint, aquesta tasca resulta difusa, poc visible, fet que incideix negativament en els objectius que cerquen, que es fonamenten bàsicament a atorgar vitalitat al teixit cultural.

Així, una bona part de la gestió cultural és responsabilitat de col·lectius que adopten la forma jurídica d’associacions sense ànim de lucre. Són, sens dubte, associacions, però l’epígraf és massa vague per definir-les. Conviuen en el registre de la Generalitat amb altres tipus d’associacions, que duen a terme una tasca més vinculada a l’oci o a les activitats commemoratives, destinades a retroalimentar i mantenir vives les afinitats internes dels seus socis, però les seves accions incideixen transversalment en les polítiques culturals.

La seva existència és molt peculiar i la seva supervivència depèn de circumstàncies ben específiques que no són especialment visibles. Pel fet de tractar-se de col·lectius amb finalitats molt específiques, el format associatiu no necessàriament facilita la proliferació de socis, per la qual cosa les quotes de socis no sostenen les seves activitas que, d’altra banda, tenen un cost francament superior als actes, diguem-ne, onomàstics o confraternitzadors.

Això marca un tret ben característic d’aquestes entitats: precisen establir mecanismes de col·laboració amb els altres “regnes” de l’ecosistema: institucions públiques, institucions privades i fundacions i també les entitats no lucratives del tipus descrit abans.

Els nivells de producció i les expectatives d’abast obliguen a la professionalització de les activitats, tot i que dins d’un equilibri entre els recursos propis emprats (persones, temps personal, dedicació i implicació, etc) i la recerca continuada de fonts de finançament diverses. Si aquest equilibri no és suficient, l’entitat desapareix.

Les persones que en formen part practiquen l’activisme i el voluntarisme, les accions neixen a partir del qüestionament de la realitat i la gestió és fonamentalment creativa, al contrari de la militància, actitud a la qual associaríem la idea de voluntariat.

La vida d’aquestes entitats ha de desenvolupar-se, inevitablement, en el si de la cultura de base, en el substrat social i territorial, ja que la connexió amb aquest substrat és imprescindible, però al mateix temps, precisen establir relacions de mutualisme, no només amb les entitats de la pròpia xarxa, sinó amb aquelles que formen part dels altres “regnes”. Aquesta simbiosi en dues direccions és una de les claus per a la supervivència de l’ecosistema, ja que permet que la comunitat sencera que l’habita es relacioni de forma horitzontal.

El dimarts 9 de setembre de 2008 a les 19 hores es van reunir públicament Jordi Girbén, micòleg presocràtic, Víctor Lobo, gestor cultural, Victor Nubla, gestor escultural, Sebastià Jovani, gestor culte i Anna Font, gestora de culte, en una sala de l’Espai Eart per a reflexionar a partir de la situació que es descriu més amunt. De l’aportació de tots cinc i d’alguns membres del públic en van resultar idees, aproximacions i models. Diagnosis i estratègies. Constatacions, evidències i un lèxic.

A continuació, allò que es va dir.

1) Les entitats – fongs. Biologia i modus vivendi.

L’estratègia de supervivència de les entitats-fongs, en termes principalment econòmics, depèn del constant ajust entre els recursos propis emprats (persones, temps personal, dedicació i implicació, etc) i la recerca continuada de fonts de finançament diverses. Si no s’assoleix un equilibri suficient, l’entitat desapareix. Sobre aquest tema hi ha bastant literatura, la qual cosa dóna una idea de la importància de la xarxa d’entitats no lucratives professionalitzades al nostre territori. Les entitats que sorgeixen del voluntariat, però evolucionen cap a la professionalització, experimenten successives crisis de creixement. Aquestes crisis solament es poden superar en la mesura que es trobi un altre equilibri: el de les necessitats (o l’exigència de l’ecosistema) i els recursos. A més complexitat i especificitat de les necessitats, la balança entre recursos personals i recursos financers comença a inclinar-se cap a aquests últims.

La recerca constant de recursos, és en si mateixa una exigència de professionalització. Les entitats-fongs es professionalitzen primerament aquí.

Quant a recursos personals, cal remarcar que la subsistència de les entitats-fongs passa a assolir-se gràcies a una actitud d’activisme (en el sentit de  creença, de filosofia) i no de militància (en relació al sentit polític del terme, en què no es planteja cap qüestionament). L’activisme és consubstancial a la manera de funcionar d’aquestes entitats. També, en aquest punt, es pot assenyalar un detall important:  que voluntarisme i voluntariat tenen diferents significats.

2) Connectança i formes de relació amb el medi (ecologia de les entitats -fongs)

El tret fonamental és la diferència, que fa possible la col·laboració, és a dir, l’intercanvi. Les entitats-fongs es relacionen permanentment amb els altres tres regnes. La supervivència de tots és en joc, per tant, la relació ha de produir un benefici mutu.

Amb el Primer Regne, l’Administració pública, la relació és múltiple. D’una banda, les entitats-fongs arriben de forma natural a les perifèries de la cultura oficial, on l’Administració no pot arribar. D’una altra, contribueixen a la bona salut d’aquestes perifèries, de les quals les entitats-fongs processen i filtren nutrients que contribueixen a l’actualització integral de l’ecosistema. També les entitats-fongs poden assumir la recerca que, a l’Administració, necessitada de l’esdeveniment i la visibilitat, li resulta incòmode, sigui en el cas de residències, tallers, intercanvis, etc. o en el del debat i el pensament. De la sinceritat i la voluntat d’ambdues parts depèn l’èxit de l’ecosistema, ja que les necessitats de tots els organismes que l’integren no sempre tenen els mateixos temps ni espais. La relació tròfica que s’estableixi ha de defugir les situacions de depredació, comensalisme, inquilinisme i parasitisme, per assolir una veritable simbiosi.

Anomenem Segon Regne les entitats privades. Les relacions d’aquestes amb les entitats-fongs és molt més específica i es basa, sovint, en la depredació. També podem descriure-les com un procés en el qual les entitats-fongs actuen com a proveïdors de matèria primera elaborada.

El Tercer Regne, format per les entitats associatives que produeixen les seves activitats exclusivament per als seus socis, es relaciona amb les entitats-fongs dins d’un marc de desenvolupament cultural comunitari, en què, al cap i a la fi, es construeix i comparteix un patrimoni comú.

3) Formes d’interrelació amb les entitats -fongs equiparables (congèneres)

Aquest punt ens serveix per a relacionar reflexions a partir del treball en xarxa, del qual cal destacar la important funció simbiòtica i de mutualisme. Les relacions entre les entitas-fongs permeten l’enfortiment i enriquiment dels projectes de cada entitat i la major visibilitat de les seves accions. Augmenten la capacitat d’aquestes per crear opinió i exercir pressió (el lobby), faciliten així mateix la representació territorial, l’intercanvi de recursos i, per tant, l’optimització d’aquests. De la comunicació i el diàleg entre entitats congèneres en sorgeix la presa de consciència de les limitacions pròpies i de la capacitat d’optimitzar les tasques.

Tot i que no és aquest l’espai per debatre sobre les diferències entre art, artesania i arts aplicades, cal advertir sobre una qüestió de llenguatge: la premissa “de la cultura d’arts i oficis (treball per disciplines) als nous llenguatges i la transversalitat” no és un paradigma.

Fem explícit el perill que aquesta distinció i d’altres similars poden comportar: l’ús i la manipulació de conceptes com “transversalitat” i “nous llenguatges” els converteix en una mena de “grans marques”, temptació en què cau sovint el Primer Regne.

4) Participació dels fongs/entitats en els processos de recuperació de material biològic/cultural

Aquí parlem del territori. Les entitats i associacions que treballen des de i en el territori generen un patrimoni comú, són entitats “arrelades” que generen material cultural de primera mà.

És molt important entendre l’aspecte local inherent a la tasca de les entitats-fongs, com una pràctica real i de proximitat, al contrari de la vinculació territorial del Primer i el Segon Regnes, que sovint roman en el pla del discurs teòric i/o perifèric.

Davant la metàfora (imatge, aparador) de l’Administració, ens trobem el sagrament (els objectius, allò sagrat) de les entitats-fongs. Val la pena aprofundir aquí:

Les entitats-fongs no són una representació, ni tampoc un vehicle de transmissió, una ona portadora vers el sagrat, sinó que són en si mateixes allò sagrat. Són en si mateixes el territori i l’objectiu.

5) Amenaces que pot patir el Quart Regne.

En primer lloc, el problema de nomenclatura, que no només és una qüestió de definició, derivat de la incoherència entre el funcionament real de les entitats-fongs i el marc jurídic sota el qual han d’emparar-se.

En segon lloc, els problemes de maduració derivats de la necessitat de renovar permanentment les relacions de simbiosi, especialment amb el Primer Regne, que impedeixen el plantejament de projectes a mig i llarg termini, tot confinant les entitats a un estat de permanent “adolescència” .

Tot i així, el micel·li, que és allò que no es veu, el cos complet del fong, pot resistir, però no desatendre certes fragilitats, com el perill d’absorció, la dependència d’un sol Regne, les sequeres polítiques, les dificultats per a la professionalització derivades del voluntarisme, la incapacitat de respondre a les relacions de depredació, la manca de recursos i les malalties paràsites, com ara les obsessions, per exemple, l’obsessió per la cerca de l’excel·lència.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: