MARABUNTA # 3
PREÀMBUL
MAQUINISME VITAL
“El intento del jazz es el de sacar el mundo a la superficie. Las otras músicas tienen un sentido más recóndito, más subterráneo y más religioso, un sentido introspectivo y letal.”
(Gómez de la Serna, R.: Ismos.)
La música electrònica social, sociable i corpòria, sovint s’acosta als museus, les galeries d’art i l’escena de l’experimentació artística. Amb aquesta estratègia de legitimació cultista transmet al seus seguidors un clar missatge de contemporaneïtat clàssica i alhora efectua un procés de naturalització que no necessàriament transmetrà als fans la inquietud per conèixer altres manifestacions sonores menys físiques, menys participatives i catàrtiques, tot i que potser no els vindrà de nou, per la identificació del llenguatge emprat i per l’aura mistèrica de la tecnologia aplicada a l’art, tot i que més aviat el consum de música electrònica festiva i/o relaxant proporciona un estatus de consumidor “avançat”, la qual cosa no deixa de ser un pintoresc residu d’avantguardisme en un món postmodern més interessat, ara per ara, en els instruments de joguina i la música de dormitori (també consagrada com a “experimental” en els darrers anys). Tot i així, a través de l’escletxa techno, potser el nom de Luigi Russolo, el poeta de les màquines esborrat del panteó de la música contemporània, haurà arribat als consumidors d’electrònica lleugera. Probablement la informació haurà seguit el camí marcat per l’interès d’alguns músics i teòrics de l’electrònica popular actual per la música anomenada “industrial” dels anys 80 del segle XX, que sí van reivindicar Russolo de forma pràctica i expeditiva en sentir-se seduïts pel manifest del músic futurista, “L’arte dei rumori”.
D’altra banda, la cerca d’una “natura” sonora creada per l’home, que rebutja l’origen natural dels instruments i del so, comparteix la pulsió que rau en l’objectiu de “crear” vida o intel·ligència artificial.
Ballets mecànics, autòmates jugadors d’escacs, estatues mòbils, ocells metàl·lics i caps parlants ens acompanyen en la nostra història fins allà on la superstició no els ha destruït. Però el tabú ha perdurat. Era present en l’establiment de les lleis de la robòtica i en les inquietants aproximacions projectades per Philip K. Dick: ovelles elèctriques i “terceres varietats”… Avui dia, la ciència s’afanya en la creació de components bioelèctrics i biomecànics que puguin substituir els òrgans i membres humans, i la síntesi sonora, la hibridació home-màquina i la creació de vida artificial són instruments d’expressió artística freqüents, a més de tractar-se de camps d’exploració tecnicocientífica que posteriorment són aplicats a la nostra vida quotidiana.
Pero abans que la Humanitat entrés en el món dels telefonistes-robot i els trens sense conductor, la possibilitat d’emprar el soroll de les màquines com a llenguatge sonor i la mateixa creació d’aquestes amb la sola finalitat de produir soroll (veritable punt àlgid de la visió de Luigi Russolo i causant de l’incendi posterior) fou aplicada durant els anys 80 més aviat per a l’ús de la música com a arma social i objecte de provocació. No hi ha cosa més humana. I causa certa perplexitat el posat circumspecte de cert actual sacerdoci electrònic. immers en la innecessària tasca de la naturalització i la popularització del que és, per essència, popular, desproveint-lo de la seva part sobrenatural, el ritual, en benefici d’una reconversió d’aquest en litúrgia cool.
Com molt bé va explicar Stanislaw Lem, el diàleg màquina-màquina no és necessàriament excitant. L’eclipsi humà pel concepte màquina és molt recent, però sense dialèctica entre dues formes d’intel·ligència o d’existència, tot resulta molt més avorrit (sense tenir en compte que un eclipsi és una cosa per si mateixa molt avorrida: partint de dos cossos, acaba per no veure-se’n cap).
De la música desnaturalitzada i la humanització de les màquines parla aquest tercer número de Marabunta. També hi explorem les concomitàncies amb les pràctiques superrealistes de l’anomenat “moviment industrial” i la seva vessant ocultista, fins al seu no tan ocult sentit de l’humor.
Ja veureu que enguany el col·lectiu Marabunta té més (insignes) exploradors convidats. Tots plegats ens hem esforçat a donar respostes a les respostes, posar preguntes a les preguntes i bussejar pel patrimoni secret de les cartografies del psiquisme de la nostra societat. I, com sempre, hem pres mal.
marabuntes.wordpress.com 