MARABUNTA # 2

 

PREÀMBUL

MEMÒRIA VITAL

Ara mateix, copiar d’Internet i posar-ho en un paper és infinitament menys delictiu que copiar un paper i posar-ho a Internet.

Tot això són coses burocràtiques sobre la memòria, el passat i la seva referència, la seva identificació i la certesa de qui ho compulsa o creu que ho “sap”. No hi ha constància de cap fenomen tel·lúric ni alteracions rellevants en la meteorologia del planeta a causa del que la gent pensa del registre del que pensa. I tanmateix, solament la pot registrar qui l’emet.

Pensin en això i no cal que es llegeixin la resta.

La veu parlada, que és la que recordem, té molts avantatges sobre la veu escrita, però ha de ser alta, suau i clara, com deia Sant Isidor al segle VI. Si no, millor fixada. Totes les veus queden fixades, us direu. És cert. Ara es grava tot l’efímer per desposseir-lo de la momentanitat o més aviat per reconstruir-lo lliurement. D’això parla una mica aquest segon número de Marabunta. Lluny d’esbrinar com al número anterior altres coses, la inefabilitat ha esdevingut urgent, així que trafiquem amb conceptes unívocs, tot i que potser no agradables. I el què és pitjor: amb binomis impossibles i contradiccions gens amables. (paràgraf resolt)

Per tant és una festa!

Però, tornant al tema, hem passat un any parlant i escoltant d’aquestes coses, amb moltes persones i a moltes hores, i hem preferit fixar-ho d’escrivents que no pas fer un DVD. Era infinitament més barat i fiable, i sempre es podia modificar.

Ara, una reflexió:

El món que vivim està format per capes superposades, n’hi ha de subtils i de grolleres, totes es toquen i es comuniquen per contacte. És un món on conviuen les històries que aquí s’expliquen en contextos en què milions d’adults paguen enormes quantitats de diners a nens i adolescents perquè corrin per un prat perseguint una pilota mentre un paio fa sonar un xiulet. Tot això succeeix simultàniament a altres situacions, en les quals, per exemple, milions d’adults no es gasten pas els diners en evitar que milions de nens es morin de gana. És un món complicat, els agrada dir als adults, com si parlessin d’un cub de Rubik. Però el cub de Rubik és infinitament més tranquil·litzador, no solament perquè coneixem algun veí que l’ha resolt, sinó perquè ningú ignora quin és l’objectiu final: que cada cara sigui d’un sol color.

Per tant, hi ha sis cares.

No n’hi ha més ni menys: sis.

– Però això passa al cub de Rubik. A la vida real, quantes cares hi ha?

– Sis. Sis per persona. Una més si la persona és optimista.

– I a la vida mundial?

– Sis. Ningú és optimista. Tenim els Estats Units, que és una manera de pensar. Diries: és un país. Però és una manera de pensar. Després tenim cinc altres maneres de pensar: Europa, Àsia, Orient Mitjà, Amèrica del Sud i Rússia.

– I l’Àfrica?

– És el setè (si ets optimista).

– 7 és un bon número.

– Sí, sempre que hi hagi algú optimista.

– Creus en els microcosmos?

– Sí, absolutament, però han de ser universals.

– Com el virus de la grip?

– Sí!, com la mancomunitat dels pobles ibèrics, com les simbiosi i els mutualismes de les xarxes, com les utopies i els efectes de les coses. Com l’únic optimisme possible.

“Un sistema no és més que la subordinació de tots el aspectes de l’Univers a un sol d’ells.”

(Jorge Luis Borges)

“Cap món és satisfactori a menys que

les parts siguin iguals al tot.”

(Henry Kuttner)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: