MARABUNTA # 1
PREÀMBUL
LABORATORIS VITALS
Marabunta: les pàgines plenes de petits signes negres, tots en fila, com una processó de formigues precipitades… milers de formigues que componen una desfilada de miniogres afamats i enfurismats, àvids de proteïnes, vitamines i minerals, seguint un camí invisible marcat per línies que no podem veure però de les quals elles mai s’apartarien: les caixes de text.
Marabunta pot interpretar-se de diverses maneres: com un anuari sobre determinades activitats artístiques a Catalunya, que intenta il·luminar les zones d’ombra que escapen a les projeccions de la cultura oficial i de la cultura de consum, com una recopilació de les idees i les preguntes resultants del desenvolupament anual de Gràcia Territori Sonor (recerca, territori, memòria, xarxa), i com una proposta de debat sobre temes que enguany han ocupat la nostra atenció dins del seguiment del particular procés historicosocial de l’art que es viu a Catalunya. Totes tres interpretacions en part s’intersecten i en part no, però les tres línies de lectura es poden transitar conjuntament.
La revista està dividida en seccions i aquestes prenen noms que proposen una breu clau de sentit a la lectura, però hem defugit la vocació racionalista a l’hora d’establir un ordre, d’organitzar i triar els continguts; més aviat hem deixat que aquests busquessin el seu espai i interactuessin amb l’exactitud de l’atzar. Potser així hem pogut evitar tot allò que és definitiu, com ara les conclusions, les advertències i les proclamacions, coses que ens interessen menys que l’equilibri, la proporció i la cerca de certa bellesa que hom pot encetar amb l’ús passional de l’analogia.
Pensem que l’art és un artefacte psicogenètic que ens crea identitàriament, cultural i epistemològica, i que la nostra relació amb l’art ha de ser, abans que res, un laboratori de vida. El que trobareu en aquesta publicació són les mirades que hem fet a determinats laboratoris vitals que ens remouen l’ànim i ens posen en condicions d’entreveure en la metàfora relacions essencials entre les coses, que els artistes dels quals parlem aquí han trobat i han explorat, mai de manera innòcua; l’apropament, per la nostra part, no ha estat asèptic.
La posició experimental és interrogativa: es fa una pregunta i s’obté una resposta. En l’art, això correspon sovint a un pocés d’interpel·lació de la matèria o bé de la història. En alguns casos, tanmateix, l’artista és el subjecte experimental, la interrogació esdevé un cara a cara, fins i tot un tercer grau, amb la natura. No hem sortit indemnes de l’aproximació, són forces gravitacionals poderoses, que provoquen excentricitat a la nostra monòtona òrbita al voltant dels axiomes contemporanis i de les certituds formals.
Art de centrifugació, que ens pot llançar fora del confortable sistema solar. Art de crisi que pot qüestionar l’amabilitat recentment conquerida, l’homologació i el mil·lenarisme de boca petita amb què hem volgut identificar-nos amb nosaltres mateixos al començament del Segle XXI. Potser totes les humanitats que han cavalcat dos segles experimenten aquesta trascendentalitat buida que fiança el convenciment que tot és cultura i que la cultura ho és tot, cosa que se sap des de sempre i que no explica pas l’existència de l’art, que és una cosa molt més senzilla, vital i catastròfica que no totes les tecnologies del pensar poden resoldre.
Es parla aquí del laboratori col·lectiu i alhora íntim de la improvisació lliure, de l’obra immensa i arcana de Jordi Benito, de la cerca del no-significar de Carles Hac Mor, del laboratori genètic de Le Freak, de la minuciosa autoenciclopèdia multifacetada de Manuel de Val, de la recepció omnívora de la polipoesia, dels ecosistemes associatius, de la memòria sonora dels conflictes, de planetaris tàctils, de l’obra salvatgement barcelonina de Francisco Casavella, de les visions de Guillem Cifré i fins i tot de la levitació contemporània…
La processó d’aquesta marabunta, metòdica i rizomàtica, remou el sòl i el pedregam i fa visible la complexitat de les terres i capes que explora, que en alguns casos han estat ignorades en la seva potencialitat fèrtil. Que ningú dubti que aquesta és una altra poderosa analogia, i que aquest terreny correspon als nombrosos ecosistemes de les arts a Catalunya. Al lector correspondrà assignar-li el corresponent grau d’urgència i de literalitat.
marabuntes.wordpress.com 