CATALUNYA; UNA APROXIMACIÓ CIENTÍFICA

O així

Les sospites al voltant de l’existència de la cosa catalana no són pas escasses. Se succeeixen els fenòmens esotèrics i les paradoxes espai-temporals, les apories discursives i fins i tot els esvaïments simbòlics. Òbviament, en un context en què la paüra global i la fantasmàtica política projecten dubtes cada cop més fonamentats sobre si realment el planeta Terra va abandonar mai els límits de la Pangea i si l’espècie humana ha arribat a existir mai fora dels somiejos dels protozous, encarar la realització d’una cosa sempre tan volàtil com és una cultura concreta, més encara si es tracta d’una cultura que sembla trobar-se còmoda tant en l’afirmació com en la negació de si mateixa, resulta una empresa que desborda el marc dels estudis considerats com a canònics. Es fa indispensable, doncs, afrontar el repte de l’autoexistència catalana des d’una perspectiva molt més seriosa, al mateix temps que inversemblant. Com la pròpia Catalunya. Afartats de tòpics i llocs comuns, potser el que ara pertoca és una reflexió que abasti les expectatives més pragmàtiques al mateix temps que alimenti les temptacions mistèriques. Transformar el que a primera vista pot semblar una paradoxa en un ufanós exercici de síntesi. Una visió holística de la catalanitat, d’acord amb els temps que corren, i entesa aquesta catalanitat no pas com a reducte identitari, sinó com a exponent d’una universalitat assenyada. És l’Hiparxiologide Francesc Pujols aquesta perspectiva?

El primer que cal aclarir és que, malgrat la sistemàtica menció a la religiositat del seu projecte, l’Hiparxiologi és, prioritàriament, una ciència. Una ciència en el sentit més renaixentista del terme, és a dir, una ciència primera. Més primera encara que la Metafísica, potser tan primera com la Patafísica. És aquesta ambició metodològica la que ens porta a pensar en ella com potser la més adequada aproximació a la cosa catalana. I, com que, de moment, encara no ens n’hem servit com per aclarir el concepte d’aquesta catalanitat, seguirem emprant el terme “cosa”, que és potser el que ara com ara defineix millor aquest objecte d’estudi, tant estupefacte en si mateix com generador d’estupefacció en altri. Francesc Pujols ja deixa clar de bon començament que aquest ritual fuig de les demagògies mistèriques i s’empelta directament en la més estricta objectivitat científica, encaminada a poder explicar allò aparentment inexplicable:

“Aquesta ciència, tradicional a Catalunya, permet conèixer i establir lleis de l’existència coneguda que fan referència a lleis de l’existència desconeguda, que es dedueixen de les lleis conegudes per l’observació i l’experiència.”

L’Hiparxiologi desenvolupa i dóna volada a les tesis que Pujols ha presentat prèviament a Concepte general de la ciència catalana, en què forja la caracterització d’una nova disciplina que duu el nom de Sumpèctica o Ciència d’allò concret. Per Pujols, el català és l’únic prototipus cultural on es pot donar el súmmum coneixement de tota veritat, a partir de la proverbial tendència d’aquest a la concreció i la seva tírria a ornamentacions supèrflues i a poètiques pomposes. Tenim ja, d’entrada, doncs, un retrat genèric força curós de la cosa catalana: la cosa catalana és la cosa concreta, la cosa en tant que cosa, per mitjà de la qual es pot accedir a la saviesa, sigui per mitjà de la transformació artística (al seu parer, Dalí és un exemple de com el sentit comú i el classicisme en les formes pot transportar-nos fins a la més extrema fantasia) de l’objectivitat científica o de la ritualística religiosa. El seny empíric, el gust per la literalitat i l’evidència, és el pal de paller del coneixement. I la retribució que tot català rebrà en el futur per la seva consubstancial aportació a aquest coneixement indefallible serà tenir-ho tot pagat allà on vagi. Per descomptat, el premi a aquesta catalanitat metodològica no pot ser, en si mateix, més català. L’estalvi vitalici és el major reconeixement que pot tenir l’epistemologia catalana.

Pujols és taxatiu –a la manera pujolsiana, s’entén, amb una taxativitat lleugerament enrauxada, una seriositat que sembla no tenir gaire clar això de prendre’s seriosament– a l’hora d’afirmar –en un gest també molt autòcton– que la Religió Catalana de la que n’estableix la ritualística a l’Hiparxiologi no és pas, com podria indicar el seu nom, una religió:

“Han de saber els amics i tothom que encara servi un interès religiós, que la intenció de Francesc Pujols no era pas de fundar cap religió. Era, com dèiem, fer ciència a còpia de paciència. Era, com diu ell mateix manta vegada, aplicar a la filosofia, que és la ciència universal, que s’ocupa del coneixement general de l’existència, els mètodes positius de les ciències particulars que han triomfat positivament en la història de la cultura humana.”

Òbviament, i atesa la seva naturalesa objectiva i positiva, l’essència de la cosa catalana no pot passar pels camins d’una frugal espiritualitat. Però, com que en el marc d’allò que anomenem cultura, la religió sembla ser-ne un element indispensable, el català es veu en la difícil tessitura d’haver de forjar una religió que no sigui una religió. En aquest sentit, Pujols recull una part dels intents que en el seu moment els positivistes, de la mà d’August Comte, havien projectat per dotar la religiositat d’un component científic o, com a mínim, racionalista. Comte funda (o creu fundar) la Religió de la Humanitat, un culte que, en lloc de rendir homenatge a una divinitat transcendent, bolca la seva espiritualitat en la humanitat present, la ja traspassada i aquella que encara ha d’arribar. No cal tenir grans coneixements sobre la matèria per deduir que aquesta Religió Positiva (de la qual el mateix Comte se n’autoproclamà Papa) no va tenir una història precisament reeixida. Segurament perquè Comte la concebé com una mena de peatge, una quota que la ciència havia de pagar a la religió en tant que aquesta demostrava una evident capacitat de cohesió social, aspiració que batega en el rerefons del Positivisme i de totes aquelles teories que pretenen demostrar que la utopia social va lligada al fet irrevocable que dos més dos fan quatre. És a dir, i encara que sembli contradictori (i si ho sembla, tant és) a Comte li manca l’espiritualitat suficient com per obrar aquesta alquímia. Només un esperit eixamplat, airejat com el de Pujols és capaç d’obrar el miracle de fundar una religió sense fundar una religió. O d’extreure religiositat de la ciència. O de fer de la religiositat un mètode científic. Etcètera.

Però anem a pams. Discernim primer quin és el context científic primordial de la cosa catalana, la seva explicació primera més enllà de sofismes i paràboles. És a dir, l’arrel sumpèctica de la catalanitat. Arrel que, d’altra banda, no consta als diccionaris, amb la qual cosa podem arribar a la decebedora conclusió que la cientificitat catalana encara no és normativa. Ramon Llull, Sant Tomàs, Duns Escot o Ramon Sibiuda, uns més que altres (també perquè uns són més catalans que altres, exhibint alguns d’ells una catalanitat que no té res de catalana) formen part del rastre que Pujols s’encarrega de seguir, ordenar i analitzar amb l’objectiu d’establir una regió d’especificitat per a la cosa catalana en el context de la filosofia universal:

“Amb el meu llibre, jo pretenc demostrar així mateix que la característica de la filosofia catalana és el realisme –analític i sintètic a la vegada– el qual acorda la raó amb la realitat i la realitat amb la raó, i aspira a realitzar el somni de Ramon Llull, o sigui a fundar una ciència universal empírica que comprengui, com el seu nom indica, tota la realitat coneguda. És per això que, sense fer els gegants, hom pot parlar d’una escola filosòfica catalana, perquè s’alça al bell mig –i com un terme mig– de les posicions extremes de l’idealisme i del positivisme, del pensament nòrdic i del meridional, d’acord amb la situació geogràfica del nostre país, i perquè sempre té la mateixa base, una temàtica pròpia, una unitat de direcció i una finalitat ben determinada, que és la que ja hem dit.”

(F. Pujols, Francesc Pujols per ell mateix)

No es tracta per tant de cap broma, tot plegat. Malgrat el propi Pujols afirma que, atesa la seva empremta de caràcter i el seu doll estilístic, més d’un intel·lectual afrancesat de l’època havia estat temptat d’analitzar la seva teoria com una boutade irònica. Però no hi ha ironia en Pujols. En tot cas hi ha humor, una reivindicació de la literalitat de l’ésser entès com a cosa concreta i, en tant que cosa concreta, sotmès a les bandejades d’una existència que en no poques ocasions el situa en el marc de l’absurditat. És el preu que cal pagar per endinsar-se a mans nues en la realitat; la raó a voltes esdevé més humorística que una broma creada específicament per aconseguir tal efecte. Però Pujols és indefallible, i segueix pregonant les característiques d’aquesta ciència catalana, que permeten de passada definir la cosa catalana en els seus termes més empírics:

“Estudiar la realitat amb la raó! Ací hi ha l’objecte i el mètode preconitzats per Ramon Llull, mètode que no és altre que l’experimental, mètode català per excel·lència, perquè tots els nostres pensadors l’han seguit (amb la sola excepció d’Eugeni d’Ors […]), encara que molts d’ells no coneguessin, en començar llurs estudis, les obres ni els principis de Ramon Llull.”

(Ibid.)

Com a exercici de catalanitat sintètica, el ritual hiparxiològic és una posada en escena tan religiosa com artística, binomi sota el qual batega l’esperit científic que permet precisament establir les condicions de possibilitat d’aquest casori. La religiositat científica catalana és una pràctica adaptable a qualsevol moment del dia i en especial a qualsevol àpat del mateix: un ritual apte per a l’esmorzar, el dinar o el ressopó, assumible per homes i dones (que prèviament hagin estat oportunament ordenats sacerdots a tal efecte) i que, en la seva condició de posada en escena, permet a l’iniciat accedir al coneixement universal per partida doble: d’una banda, perquè extreu dels celebrants el contacte amb aquest coneixement que ja experimenten habitualment; de l’altra, perquè assisteixen a la representació d’aquest mateix contacte sota l’aparença d’un drama líric. Per tant, el coneixement del tot s’alimenta d’ell mateix i de la seva còpia. L’Hiparxiologi presenta i representa el coneixement catalanament universal com a una fusió harmònica dels dos caràcters essencials d’aquesta catalanitat: l’emprenedor i el copista. L’esperit i la matèria, representats en aquest escenari litúrgic pel sacerdot i l’escala de cinc graons –matèria, sensibilitat, voluntat, intel·ligència i Déu–, que simbolitza els cinc estadis de l’existència catalana i, per extensió, universal, i que és el segell identificatiu de la religió científica. Aquest segell redefineix, d’alguna manera, els motius icònics de l’escut i la senyera catalana: manté la dualitat cromàtica (vermell – groc/daurat) però substitueix el que en la tradició clàssica són quatre barres desconnectades entre si pels cinc graons d’una escala. Òbviament, aquesta transformació resulta molt significativa: no és molt més lògic que allò que simbolitza la cosa catalana sigui quelcom que duu a pensar en un camí, en un trajecte –sigui d’ascensió o de davallada– que no pas quatre línies paral·leles que presumiblement només es trobaran a l’infinit? No és molt més català fer que cada cosa vingui després de l’altra i no pas que corrin cadascuna per la seva banda? Un altre apunt que qui escriu aquest text es permet afegir, sota el risc de semblar vagin a saber què, és la curiosa similitud entre aquest segell i un senyal de trànsit. La cosa catalana, a través de l’Hiparxiologi, es transforma així també en una curosa advertència: “Atenció! Està vostè accedint a l’interconnexió dels cinc estadis de l’existència” El català és el nou garant de la seguretat vial universal.

Pujols encerta novament: d’allò que es diu habitualment de l’ésser català –la seva prosaisme, el seu pragmatisme material– només es pot desprendre una connexió inviolable amb una espiritualitat que, de fet, de tant consubstancial a ell li resulta quotidiana. Resumint: la religió científica catalana és una magna obra que té el seu context en l’anar fent. Per això l’Hiparxiologi té ritual però no té culte. El fervor del culte és per a cultures que encara no han aconseguit integrar el coneixement del tot en el seu dia a dia i que necessiten renovar la relació amb aquest dotant-lo d’una naturalesa extraordinària. Per al català, en canvi, la totalitat i l’accés a la mateixa és cosa normal. Per això el Déu hiparxiològic no té orelles ni ulls. No és necessari interpel·lar-lo ni ell té tampoc aquesta necessitat respecte a les seves criatures. No es pot trobar una imatge de divinitat tant perfectament mimetitzada amb els trets distintius de les seves pròpies creacions. De la mateixa manera que el català, el Déu de l’Hiparxiologia fa de la discreció el seu tret distintiu: si no és absolutament imprescindible, no ha vist res ni ha sentit res. No fos cas que.

El desenvolupament escènic del ritual hiparxiològic es divideix en nombroses estampes o actes, als quals s’afegeix també un bon nombre de suplements. Com una auca de costums. En elles, el sacerdot o la sacerdotessa declamen els diversos moviments que la totalitat de l’existència experimenta en el seu trànsit pels cinc graons de l’escala: ara una davallada, ara una grimpada, i així anar fent. En aquest ordre de coses, la nostrada bel·ligerància entre creacionisme i evolucionisme perd tot sentit, ja que, per obra de l’espiritual sentit comú, es troben constantment l’una amb l’altra. La religiositat científica catalana preveu l’evolució de les espècies de la mateixa manera que hi entreveu la marca de la seva creació. Copista i emprenedora, la història universal des de l’òptica catalana és com un comerç al detall de dimensions insospitades: en ell s’hi manufactura la realitat com a cosa extraordinària, al mateix temps que se la distribueix reproduïda com cal. Quan aquesta realitat demanda un salt qualitatiu, reapareix l’esperit emprenedor forjant noves formes d’existència. I així esglaonadament.

Ens resulta impossible en el breu espai de què disposem desgranar totes les virtuts líriques i epistemològiques de l’Hiparxiologi, així que aquest text serveix com a modest preàmbul a l’obra pujolsiana, que, com els mateixos preàmbuls i advertències preliminars oferts per l’autor, està encaminada a alimentar la curiositat al mateix temps que l’esperança en treure l’aigua clara del que a priori semblen simples aiguabarreigs. Que la cosa catalana és susceptible de ciència i coneixement universal és evident. La resta, com diria el mateix Pujols, ja ho explicarem més endavant.

___________

Referències

Comte, A: Discurso sobre el espíritu positivo, Madrid, 1980, Alianza Editorial · Pujols, F: Hiparxiologi o ritual de la religió catalana, Barcelona, 2003, Llibres de l’Índex. · Pujols, F: Concepte general de la ciència catalana, Barcelona, 1983, Editorial Pòrtic. · Pla, J: El sistema de Francesc Pujols; manual d’Hiparxiologia, Barcelona, 1931, Llibreria Catalònia (descatalogat)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: