CARLES HAC MOR; desarrelar, despintar, desvariejar

Plantígrad paraparèmic

Essent honestos, aquest text que segueix hauria d’anar-se desdibuixant amb la mateixa determinació amb la que s’escriu. De la unitat del seu discurs hauria d’esdevenir-se’n un borrall, un cafarnaüm d’escriptura i de sentit sense altra necessitat que la de desprendre’s de qualsevol necessitat. Desprendre’s fins i tot de si mateix i, d’aquesta manera, trobar l’única forma real de parlar. Parlar pels propis descosits.

Si convenim, tal i com deia Deleuze, que el sentit d’una escriptura, d’una forma d’expressió o d’un pensament no té un punt de partença, sinó que emergeix inopinadament al bell mig del caos com un brot bord, hem d’arribar necessàriament a la conclusió que aquest text no parteix de la figura de Carles Hac Mor, de la seva obra poètica o de les seves aportacions a la consolidació d’una determinada experimentació amb el llenguatge. Més aviat té la intenció de travessar-lo, viatjar a través d’ell com es viatja a través d’una estructura complexa o d’un frondós problema: no pas aclarint-lo i despullant-lo, sinó contagiant-se de la seva singularitat. Per tant, aquest article no pretén parlar de Carles Hac Mor; el que pretén és des-parlar, trobar el veïnatge amb aquesta constel·lació de “poca-soltades” (com ell mateix defineix) que integren la seva escriptura per, així, perdent-se, trobar finalment el sentit de la qüestió.

Tot plegat sembla no tenir gaire significat. I així és.

Paraparèmicament parlant, crear és un acte nihilista. Per tant, no és, o potser és un acte sense acte, o potser un guirigall de pesos i mesures o potser senzillament una passejada sense rumb fix a la recerca del que no es cerca. La poesia és una totxana, o una raqueta peluda, o un vagi vostè a saber què o fins i tot un ecs quin fàstic. Ens encotillem en l’obrador del senderi menjant cues de pansa i oblidem (perquè mai ho hem recordat) que el desfici i l’improperi donen forma a la paraula de la mateixa manera que el buit dóna forma al got o el caos al pensament. O l’himen a l’enigma o, encara més, el mandril al cinematògraf.

“(…) i allà, sota l’ombra d’una idea,

establiria una lògica cap per avall,

sense horitzó ni rerefons,

un tant se val qualsevol

escopit per una llengua doble,

orgànica i social,

lasciva i viperina”

( Fer Safor )

La llengua absolta és plena de cristalls trencats, de restes d’altres restes que formen aplecs desimbolts plens d’ets i uts, un no dir ben bé res que al cap i a la fi ho diu tot, perquè en el des-dir-se el dir tiba vers les dues bandes: es posiciona a si mateix (-se) i al mateix temps s’empeny enfora, ben enfora de la seva pròpia estada (des-) i, així, la paraula, l’acte, la creació, té aquell ferum de l’esdeveniment que miguel morey anomenava “el pasar de las cosas que pasan”. La creació és un anar fent desvariejat, el pessigolleig d’una passejada sense solta ni volta en què hom no sap ben bé com però perd les claus de casa i en el seu lloc troba un manat d’espàrrecs que li semblen prou bé.

Derrida deia que la veritable escriptura poètica fuig de la metàfora, perquè la metàfora, com a figura retòrica, no deixa de ser una estructura basada en les proporcions i les analogies. Que el que caracteritza l’escriptura és la diferència irreconciliable, la paradoxa efervescent i, en definitiva, la recerca del sentit a partir de la defenestració del significat. El flux de sense-sentits que basteixen la paraula, tal i com carles hac mor la desentén, té molt d’aquell nonsense cultivat de manera poderosament adolescent per individus com lewis carroll o edward lear. Jabberwocky, Jabberwocky, qui és el més poca-solta de tota la contrada? Dissabte, respon.

Ara bé, i després també, el reguitzell, la bala en què el gra i la palla fan moixaines, el desfici per l’erupció cutània a l’epidermis del llenguatge, impliquen sempre, a desgrat d’alguns, un treball incansable. Una feinada que té molt de tasca a camp obert i com també al redós del bosc. Traginar, espurgar, remenar el sotabosc, obrir senders; treballar, en definitiva, amb la matèria de l’escriptura en el seu sentit més explícit de cosa. Aquella cosa, la cosa un pèl estranya davant la qual hom, més que recórrer a una intel·lectualitat de saló, opta per abocar-hi un pensament desconcertat, extremadament encuriosit i atabalat que no deixa, però, de ser curós. La mateixa metòdica mania que hi ha a la insignificància (o a la infrasignificància) de duchamp o als cops de martell de nietzsche damunt els marbres ensopits de la cultura.

“Com que l’escriptura la voldria

retallada, descosida, sargida, apedaçada,

foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,

deixo que ragi, tot i que no les tinc totes

mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,

aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures

fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,

amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.”

( El desvari de la raó )

El conceptualisme va donar carta de naturalitat (per bé que no en fou l’única forja) a dues situacions translúcides i ferotges: la parla de la parla i la intencionalitat. O el que és el mateix, la poètica de la literalitat i la preeminència de l’acte. Tot plegat pot ser desentès com una recerca insadollable de tot allò que es troba als marges del camí, les herbes invisibles, els fongs esparsos i les paraules dites com si res. El que compta és el treball, tot i que no des de l’òptica fordiana de l’optimització. Aquí no hi ha un muntatge sensat ni un ampli marge de beneficis. Més aviat el rigor laboral propi d’un que no hi és tot, perquè resulta necessari no ser-hi tot per copsar allò que hi és sense ser-hi, el murmuri del llenguatge que batega fora de si i que cal plantificar, dur al primer pla a través dels voravius i les coltellades del cadàver-discurs. L’escriptura és l’escriptura és l’escriptura, i sempre resulta gratificant que algú s’hi aboqui i s’hi enxopi les mans.

Un altre territori esponjós com el cervell d’un estrambòtic és el de les ciències, disciplines i pràctiques que troben el seu sentit i el seu saber estar en els procediments inopinats, les solucions impossibles i, en general, tota la caterva de construccions deconstruïdes que permeten l’esfondrament de la raó i l’aparició d’una farmacologia poètica caracteritzada per posseir només valuosos efectes secundaris. La paraparèmia, com la patafísica, és una tècnica indisciplinada, moguda per la paradoxa que, com el des-dir-se, obre el ferrallat tant del silenci eixordador com de la fressa més imperceptible. Un accident, una mecànica d’epifanies embrutides. I, en darrera instància, és quelcom que val més no anomenar, tret que ho fem a través d’una corrua de termes anòmals, voluntariosament escàpols, llimacs sígnics, apories de xocolata, pellofes del discerniment. Arribats a aquest punt, resulta més just proferir un o lai lai lariró parrup parrup eixut d’estuc que no pas una altra cosa. Tot i que, en aquest camp, les coses sempre són una altra cosa, per tant sempre hi poden ser benvingudes.

“La paraparèmia tot just resulta entenedora paraparèmicament, no admet sinó indefinicions i es va transformant contínuament.

Les manifestacions paraparèmiques es fan invisibles durant períodes llargs. Si no fos talment, la paraparèmia es convertiria en un mètode, un recurs, un procediment, una tècnica, una fórmula, que són crosses del tot antiparaparèmiques. Tampoc assenyalant allò no paraparèmic podem acostar-nos a una descripció hiposeptimínica. A mesura que intentem delimitar el camp de la paraparèmia, aquest es va esfumant.

La paraparèmia suprema s’amaga sota la necessitat absoluta, un impost que hom afegeix a les nostres vides: fer babarotes a qui té fam i no vol menjar, funeral d’un bonastre important, precepte carregós que sovint i menut jeu a la roda de tallamar, botó de l’univers món, etcètera. La taleia de l’escriptor paraparèmic consisteix a escriure un mot rere un altre bo i escarrassar-se perquè es vagin esborrant els sentits que hi van emergint.”

(Què és la paraparèmia?)

Un bocí de no-res es plantifica davant del mirall i, per mitjà del conjur de la inversió, es pregunta: ser-on? Doncs aquí, just aquí, en el mateix moment en què hom pretén que hi sigui, escopir el grafisme, puntuar la salvatjada, concatenar el despropòsit i anar-se minvant el mateix fet del fer a mida que l’aparell adquireix unes dimensions acceptables. No hi ha més volta de full perquè no hi ha full, hi ha un espai en suspensió, un llimb en què els sentits s’entortolliguen i creen així mateix el sentit. Obsessió cal·ligràfica duta del bracet per un “preferiria desfer-ho”, llenguatge invertebrat, involució de la paraula. Ai las! Podem, doncs, dur fins al límit (tendint a infinit, que en la majoria de casos dóna com a resultat una magnitut irracional) aquesta exposició de no-raons a través de Carles Hac Mor i desentortolligar, desfer, liquar, malmetre, escapçar, foragitar, esvalotar, embarbussar, desconcertar, desarrelar, tocardelboletejar, comatitzar, espectralitzar, galvanitzar no del tot, fonedissar, esborrar, desinduir allò dit fins ara, si no és que tot aquest procediment no s’ha estat ja inoculant sense mètode ni vergonya a mida que el lector creia que estava assistint a alguna cosa més que la pròpia desaparició de la cosa-en-si afavorint així la rapsòdia de la cosa-fora-de-si.

I, així, ens encaminem amb pas desfermat cap a l’objectiu no pas sublim ni subliminial, sinó nítidament literal, de no consolidar res. Consolidar o també fins i tot donar consol, cauteritzar ferides, posar ordre al desori: tot plegat (i ben plegat, plegadet com un drap de cuina xopat de miasmes que hom s’entesta a creure’l encara impol·lut) no deixa de ser l’estratègia d’una consciència empetitida, consciència de tieta, de mestretites; què properes són, en aquest punt boirós, l’adolescència desgavellada de Gombrowicz i la paraparèmia. No pas consolidar, ans al contrari, ni tan sols consolidar el no-res, ja que aquest, un cop consolidat, com la rebel·lió, comença a sentir la temptació d’escarxofar-se i canviar les trinxeres pel ball de saló. Podem imaginar-nos en aquest punt una feliç contraposició gimnàstica: oposar a la pulcra geometria del ball, amb les seves giragonses calculades, els seus retorns i repeticions, les seves falques i crosses, el passeig vigorós del qui no sap ben bé on va, i que a cada passa que dóna la sensació de pèrdua n’alimenta els músculs i la visió. Ara cap aquí, ara cap allà, ara despintar el camí, després refer-lo d’esquenes, tombar en direcció prohibida, aturar-se en un carreró sense sortida i encendre’s calmosament una cigarreta mentre les tintures deixades al mur per algun camorrista inspiren el brancam d’un poema. I no ens confonguem, aquesta pràctica no té res d’ociosa, perdre el temps i esdevenir un desterrat implica una preocupació gegantina, un esforç quimèric. La Quimera és l’animal improvable, la poètica dels elements paradoxals: un cap de llegum, una cua de filferro, potes de fusta i cos de no se-sap-ben-bé-què. La revolució quimèrica, doncs, és cercar la anti-tesi. L’anihilament del discurs.

  • “Cinquè) L’orquestra que els germans Marx van engegar mar endins encara continua tocant vibrantment Beethoven sense adonar-se de res, ni tan sols que navega, gloriosament, a la deriva, perduda en l’alta mar de l’inconscient.
  • Sisè) La poesia demana la suspensió del judici. El millor lector i oïdor de versos és un objecte o, pel cap alt, un vegetal.
  • Setè) «Què ha dit?»: aquest ensurt és el punt de no-retorn a allò real que caldria assolir en cada vers.
  • Vuitè) L’afany de perfecció és feixista, la perfecció no existeix, la voluntat d’excel·lència és autoautoritària, i excel·lència rima amb excrescència i amb flatulència.
  • Novè) La tan lloable i exaltant absència de criteris parteix d’un necessari i pertinent democratisme a ultrança, del convenciment que la ignomínia no té mai per què ser combatuda enlloc.
  • Desè) El novè desbotó, que prové de l’anterior,mel va escriure Jean-Paul Sartre: «Hem de començar per allò subjectiu, ser homes fins al límit mateix, fins a l’absurd, fins a la nit de la ignorància».”

(Nihil Obstat; indisciplina i caos )

Esbossos de termes des-dits per a una aproximació erràtica a la paraparèmia:

  • des-: no pas inversió del radical del sentit, sinó inversió radical de la que en sorgeix el sentit. Transvaloració a fuetades.
  • desacatar: manca de respecte i / o de submissió. No es deu / Déu res a ningú i, a més, ningú ja no hi és per a cobrar-ho.
  • desacord: orgue de grills, polifonia estrafolaria en què cada intervenció esborra, meticulosament, l’anterior i a ella mateixa.
  • desafecte: contrari no pas a una situació política determinada, sinó a la pròpia política. La millor política és la que es descarta a si mateixa tot prenent decisions incongruents.
  • descaminar: vagareig incessant, travessia alegre i desorientada per un desert de pols de llenguatge agitat per ventades que esborren les empremtes.
  • descantellar: dir allò que es diu no s’hauria de dir, amb l’objectiu d’acabar amb el dir i anar a sopar.
  • desencert: serendípia de l’error, no pas cercat però tampoc trobat a les palpentes, sinó tot el contrari, en la plena necessitat de l’atzar.
  • desendreçar: l’ordre i la pulcritud marcaren la sentència de mort del laberint. La geometria del caos ha de ser, per força, trencada, malmesa i recomposada seguint unes pautes del tot insensates.

__________

Referències

Deleuze, G: Lógica del Sentido. Paidós, Barcelona, 1994. Gombrowicz, W: Ferdydurke. Quaderns Crema, Barcelona, 1998. Hac Mor, C: Agoc. Tecstual, Barcelona, 1981; De Tranuita. Albert Ferrer, Barcelona, 1983; Despintura del jo. Eliseu Climent / 3i4, València, 2000; El desvari de la raó. Empúries, Barcelona, 1995; fer safor. Cafè Central, Barcelona, 2001; Ho he fet fer. Emboscall, Vic, 2005; S’ha reventat l’hospici. Eumo-Cafè Central, Barcelona, 1992; Tu’m és no’ms. Desig-enuig. Tecstual, Escalaborns. Barcelona, 1977

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: